| |
/
Llorenç Capellà
La setmana passada Pérez Rubalcaba va donar a conèixer el
mapa de les fosses comunes atribuïdes a la repressió
franquista. N'hi ha més de dues mil i encara en queden per
localitzar. Amb les localitzades, però, tot l'Estat és un
cementiri. Caminem trepitjant morts, edifiquem sobre els
morts, sembrem a tocar dels morts. Totes aquestes persones
enterrades a qualsevol indret, foren assassinades i no
sempre per la via ràpida. La gran majoria varen patir
tortura, violacions i vexacions inimaginables. No cal dir
que totes eren innocents. Perquè si un tant per cent
s'havia deixat arrossegar per la situació de violència
d'aleshores, hem de pensar que res dolent no hauria passat
si no arriba a produir-se la sublevació militar. De la
majoria d'aquests morts, no se'n sap gaire cosa. I el
Govern d'Espanya -qualsevol govern: de dretes o
d'esquerres- en dóna una de freda i una de calenta. O dues
de fredes. La democràcia està segrestada pels seus orígens
franquistes i els que governen dissimulen la mala
consciència amb gestos puntuals, d'impacte mediàtic més o
menys important.
Un homenatge a
Miguel
Hernández, la recerca infructuosa de les despulles de
García Lorca... Però això, tot i ésser important, no
deixa d'ésser foc d'encenalls. I una voluntat de perpetuar
la injustícia col·lectiva. Davant l'abús tots som iguals,
i tan important és aquell infant que va ésser sepultat a
un paratge d'Extremadura com el personatge més enlairat.
Si
Azaña o
Besteiro formen part de la iconografia republicana,
també n'han de fer part aquelles dones que l'exèrcit
d'Àfrica rapava i obligava a beure oli de ricí abans de
fer-les desfilar en processó i afusellar-les sobre els
seus excrements (llegiu el darrer llibre de Preston).
Tornant a la galeria de personatges, s'ha estès el costum
de demanar l'anul·lació de la condemna d'aquells que foren
condemnats pels tribunals. La voluntat dels que prenen la
iniciativa és enaltidora. Tanmateix, no fan altra cosa que
reconèixer la legalitat dels tribunals feixistes. A
Mallorca en tenim un de fresc, de cas. Els regidors del
PSM, a Inca, presentaren al ple una proposta perquè es
procedeixi a revisar la condemna a mort d'Antoni
Mateu, batlle de la ciutat entre el trenta-dos i el
trenta-tres i executat per un escamot de falangistes.
Mateu
és fill il·lustre d'Inca i, amb un any i escaig a la
batllia, va bastir una biblioteca, dues escoles i un
dispensari de salut. Com no podia ésser d'altra manera,
l'acord de tots els partits representats en el consistori
va ésser unànime, i va iniciar-se l'expedient. Tanmateix,
la cosa no ha estat bufar i fer ampolles. Cap organisme es
reconeix amb capacitat de revisar la condemna a l'empara
de l'embull legalista que suposa estirar fils tan antics.
En realitat, els legalismes són una excusa per no haver de
rellegir la història. Segons el secretari municipal, que
s'hi pronuncia des d'un òptica estrictament jurídica, els
juristes s'enfronten a un doble interrogant, perquè han
d'esbrinar si la sentència fou injusta i si el tribunal
era legítim o no. És a dir, s'ofeguen en un tassó d'aigua.
Perquè els ciutadans que n'han volgut treure el net,
d'aquest passatge vergonyant del nostre país, ho han fet.
A
Antoni Mateu l'assassinaren. Qui...? El general
Tamarit i tots els civils i militars que participaren en
la farsa judicial que també va acabar amb la vida d'Emili
Darder,
Alexandre Jaume i
Antoni
Maria Ques. Tocant al segon interrogant, no necessita
resposta. Si era legítim el tribunal...? No. Així de clar:
no ho era. Vejam: quina legitimitat pot arrogar-se una
colla de colpistes...?.
Diari de Balears
12/05/2011
|
|
|
|
|
|
|