El desastre de Manacor, un càstig bíblic?

Memoria Civil, núm. 30, Baleares, 27 julio 1986

Bernat Nadal

 

El Consistori de 1931, integrat per republicans i socialistes: Miquel Gomila, Pere J, Pascual, Antoni Llull, Sebastià Quetgles; Joan Fullana, Francesc Fernández, Antoni Mas; Antoni Amer, Rafael Prohens, Andreu Estelrich, Rafael Valls, Joan Mas, Antoni Pérez Ferrari, Mateu Soler i Martí Gomila ( foto i text; Manacor, la guerra a casa, Antoni Tugores, Palma 2006, Edicions Documenta Balear)

Manacor: l'any 1936, o la pérdua absoluta del seny

El desastre que va assolar Manacor al llarg de la guerra del 36 al 39 i especialment els mesos d'agost, setembre, octubre, novembre i desembre del 36, s'assembla més a un càstig bíblic que no a cap casta de conflagració bèl·lica. De fet, gairebé totes les famílies manacorines n'están afectades; qui més qui manco té a la familia un assassinat o un botxí, sigui parent d'aprop o d'enfora. En algúns casos hi ha manacorins que tenen parentiu amb condemnats i botxins, encara que, ben sovint, qui més qui manco ignora el que varen fer els seus pares, germans, oncles o padrins durant la Guerra. Sobretot podem presumir d'ignorància gairebé absoluta, els qui tenim menys de 40 anys i, lògicament, hem sentit contar moltes històries però desconeixem les implicacions de les nostres respectives families.

Per això, haver d'escriure un comentari sobre la impressió que hem causa la Guerra Civil, pel que a Manacor respecta, tot considerant que el comentarista només té 35 anys i en fa 50 que la Guerra va esclatar, pot esser considerat per alguns lectors com una audàcia excesiva.

Comentaris concrets del que va passar aquells anys, n'he sentits a balquena, però no vaig viure aquella època ni la dels anys quaranta, i tal volta per això perquè no he viscut aquella tràgica època, mai no he pogut comprendre els esgarrifosos adveniments sempre banyats de sang -que convertiren el meu poble, Manacor, en una ciudat aborrida de Déu

A Manacor no hi va haver guerra, només repressió

Per començar. explicaré la meva creença que a Manacor no hi va haver cap Guerra. Malgrat el desembarcament del Capità Bayo a la zona costera del Port, Na Morlanda, Sa Coma o Cala Agulla, les activitats bèl·liques no passaren de ser una escaramussa malgirbada i desorganitzada. Matitzaré un poc més: la meva idea de la Guerra Civil correspon a un conflicte que escalta en una nació determinada i els ciutadans de la nació afectada prenen partit per una o altre força o s'entra en guerra, de forma tradicional, vull dir, de guerra al front i de trets allà on hi ha les trinxeres.

A Manacor no va passar res d'això ja que, repetesc, el desembarc va ser pura anècdota que, tal volta, va servir de motivació per altres fets inexplicables llevores i ara- Però al que anava vers la Guerra: Encara que formam part de l'Estat Espanyol els mallorquins, constituim una nació ben diferenciada ètnica i lingüísticament dels pobles de parla castellana i la Guerra, aquell malestar socio-polític, es va gestar bàsicament a la Península. Es clar que hi vàrem restar involucrats, perquè al pertànyer al mateix Estat hi havia massa lligams, especialment militars i polítics, i les institucions - sobre tot la militar - reaccionà immediatament en favor del cop d'Estat de Franco. Mallorca va ser adicta a la rebel·lió militar, però més que guerra aquí va haver-hi repressió. La gent pel que diuen, no vivia un ambient bèl·lic, sinó de temor o d'eufòria, segons de la banda política que fora considerada.

L'alçament militar tocava ser una guerra que havia d'afectar poc als manacorins perquè,  el que hagués estat lògic, és que l'haguessin feta els militars -al marge que, crec, hauria estat més lògic que no hi haguès cap guera -. A Manacor hi havia un ambient "calent", quan a la política local, però conten que no hi havia hagut disturbis greus, ni tenc constància que hi haguera cap atemptat, ni simptomes de violència que anàssin més enllà de les brevetjades dels joves de Falange que es passejaven uniformats, però no se'ls considerava més que quatre bergantells en edad de presumir i, per tant, ningú no pensava que pocs dies després del 18 de juliol pogués esdevenir la masacre més dramàtica de la historia de Manacor.

"Sa llorençada i la revolta pagesa de 1450

Personalment no crec que "Sa Llorençada" pugui ser considerat un precedent de la Guerra Civil, al marge que va ser un succeït mé ràpid, més en calent i d'una altra naturalesa. Tampoc, la tragèdia del 36 té cap similitud amb la revolta dels pagesos de l'any 1450 que va capitanejar el manacorí Simó Ballester, conegut per Lo Tort Ballester,. La del 1450 va ser una guerra de forans contra ciutadans per uns determinats abusos en l'administració de l'illa que perjudicaven els de la Part Forana. En certa manera va ser una guerra civil i hi va haber repressió, però hi ha dos fets que diferencien la cosa: Era l'Edat Mitjana i la repressió no va arribar a la mort de set-centes o, segons altres, nou-centes persones.

Manacor, l'any 1939 era de dretes o d'esquerres?

L'any 1936 hi havia una Constitució legítima. A Manacor, com al altres nuclis de Mallorca, hi havia Ajuntament democràtic que, com en tants d'altres pobles, estava dominat pels Republicans. Això significava que malgrat el vot estàs molt atomitzat i repartit, les diguem-lis, esquerres tenien majoria. La democràcia, com esva demostrar, es feble davant les armes i la brutalitat i el Poble de Manacor va passar a callar o a declarar-se de dretes en dos dies. Començava l'imperi del terror, que va durar alguns anys més i que almanco instituciionalment, es perllongàs fins que, fa manco de deu anys, assolirem la democracia.

Cantonada del cementiri catòlic (1915). La paret de la dreta, era on es produïren les execucions massives ( foto i text; Manacor, la guerra a casa, Antoni Tugores, Palma 2006, Edicions Documenta Balear)

La bandera republicana al balcó de l'Ajuntament

Perquè creia amb les institucions democràtiques, l'Amo Andreu Estelrich, Tinent de Batle en funcions per absència del Batle Amer (El Batle Garanya), aquell 18 de juliol de 1936 va decidir que havia d'anar a l'Ajuntament el se'n demà per tancar les oficines municipals (ja que la situació no era normal¡) i fer hissar la bandera de la República al balcó de la Casa Consistorial, la única bandera que en aquell moment era legítima de l'Estat Espanyol; no podia sospitar que hi hauria afusellaments, ni tan sols qaue seria detingut, jutjat sense possible defensa i condemnat pel simple fer de ser fidel a la legalitat. Va passar molt de temps dins la presó, molt d'anys després d'haver acabat la guerra encara el duien de presó en presó; però gràcies a haver estat detingut el primer moment, i jutjat no va caure en mans dels matadors locals i va salvar la vida.

Sa Bassa (1931), centre neuràlgic de Manacor. A l'esquerra, el cafè del Rosari; a la dreta s'Agrícola; a l'enfront, can Dalmau i l'antic Casino ( foto i text; Manacor, la guerra a casa, Antoni Tugores, Palma 2006, Edicions Documenta Balear)

El plaer de matar, un misteri que no podem entendre els joves

A partir d'aquí comença el misteri per mi i per els de la meva generació; un misteri que sembla inexpugnable per aquells qui no hem viscut ni la Guerra ni la Post-guerra. Que va condicionar que a Manacor la repressió fora tan brutal? Per què es cometeren tants de crims, ben sovint en persones que ni tan sols tenien ideari polític? Com es possible que es reclamassin detinguts d'altres pobles (Inca, San llorenç, Artà, Capdepera ...) per donar-se el plaer de matar-los aquí?

Qualque cosa per a nosaltres inconeguda, qualque factor que degué resultar vital i que no podem ni sospitar degué ser la clau de volta que va mantenir l'imperi del terror. Tal volta L'aire que respiraven, qui sap ... qualque cosa va entabanar l'ambient i va provocar una inmensa sed de sang entre molts d'aquells qui eren prop del poder i entre els qui l'ostentaven en graus més alts i, per tant, de més elevada responsabilitat històrica, humana i fins i tot religiosa (No s'oblidi que als afusellaments seguien als combregaments). Uns eren els encarregats d'executar i els altres mataven damunt el paper: feien les llistes. De vegades n'aplegaven qualqun de xaripa i sols no es molestaven a improvisar una acusació: el portaven directament a Son Coletes. I així es va anar actuant fins arribar a aquesta increible xifra que alguns situen pels voltans del 900 morts, la inmensa majoria d'ells executats sense judici previ ni sense les més mínima garantia.

Ni esl animals maten per matar

Aqui com hem dit abans, la guerra no va passar d'una escaramusa al front de Cala Manacor. Els morts en plena batalla varen ser relativament pocs i el tremps de combat va ser breu. Es comprensible que mentre va durar el desembarcament del Capitá Bayo s'hagués detingut als suposats actrivistes "enemics", però activistes n'hi havia pocs (de fet, la Columna de n'Amer mai no va existir) i les morts posteriors no tenen la més mínima justificiació.

Els qui resten vius i foren protagonistes de l'època tenen la memòria ben clara, però semblen estorats, no comprenen tampoc el que va passar i conten les seves vivencies com si fossin un mal somni al que no poden donar-hi crèdit. Dugueren sort només els primer detinguts que foren enviats a Palma, perquè, malgrat les vexacions que patiren, salvaren la pell.

Els qui restaren a Manacor, molts d'ells sentint-se innocents i pensant que no els passaria res, varen morir afusellats i, en alguns casos, torturats prèviament. Repetesc, sense judici, sovint sense més motivació que les ganes de matar que hi havia provinents d'aquest instint primari que no més té el ser huma, ja que són pocs els animals que maten per plaer. N'hi ha que diuren que se matava per por, de aqui i què? si només "Ells" tenien les armes i el poder, si no hi va haver cap precedent de mort per atemptat o sabotatge dels "altres" manacorins¡

Històries inexemplars del meu poble

M'entossudesc a no entendre res de res. Es que no puc comprendre el què va passar i les històries que em conten sembla les he vistes a qualque pel·licula i que no són reals. Vegem com me les contareu:

- Aquell al·lotell que tenia bona mà per dibuixar i, perquè li donaven una pesseta, feia caricatures a la premsa local. El detingueren i l'afusellaren. La seva mare va anar a implorar el capitost que en aquell moment era el Cap de la repressió. Aquell home gaudia que les dones s'agenollassin als seus peus i la mare de l'al·lot que sabia aquest ritual, va anar-hi a implorar clemència: "Perdó per a un fill que encara no té desset anys i que no ha fet mal a ningú". El capitots va contestar amb una frase que mereix figurar a la més selecta antagologia de la crueltat. Va dir: Escriu, secretari: Com que aquesta dona ha plorat tan bé, al seu fill, en lloc de sis bales que just n'hi disparin tres".

- O aquell home que, perquè no va voler cedir un local per a reunions feixistes un dia l'anaren a cercar, el se'n dugueren a Jefatura i la seva familia mai més no l'ha vist. Però se'n recoden dels noms de les persones que l'anaren a cercar. Això no s'oblida, en tot cas se calla, o se perdona; però el perdó no comporta ignorància.

- O aquell altre que no volia saber res de política i no volia posar-se la camisa blava per tocar amb la banda de música. No es limitaren a posarlo "en llista" sinó que abans li feren xantatge- "O pagues o et matam". Va fugir i quan es va decretar l'amnistía - quinze anys més tard, va retornar i pel carrer es trobava qualque pic amb els qui l'havien volgut extornsionar. Va tenir l'homonia d'anar al funeral d'un dels que li havien fet tant de mal -I també existeixen els casos molts d'ells silenciats- de dones que anaren a demenar clemència pels seus matits detinguts. Els qui tenien la suposada influència els exigiren anar al llit amb ells si volien salvar l'home. Moltes de vegades l'espòs feia dies que ja era afusellat. Casos d'aquestes se'n coneixen i un de molt semblant surt a la novel·la "L'endemà de mai" de Miquel Àngel Riera. La realitat supera la ficció.

Tenim la pau. per a la reconciliació hi ha massa silencis.

Quina classe de persones eren els qui es presentaven voluntaris per formar part dels escamots d'afusellament? Quina classe de "senyors" eren els qui feien llistes cada vespre i decidien les vides i les morts de la gent del poble? Quina classe de capellans hi havia que confessaven i donaven combregar als assassins i actuaven com a cómplices silenciosos de la tragèdia? No és estrany que a Manacor encara avui, molta gent seguesqui emproguida i esgarrifada i que al llarg de molts d'anys s'hagin acollit a la llei del silenci. S'imposà la pau i la reconciliació. Això és fàcil pels qui només feren la guerra, és, en canvi, més mal d'assumir per aquells qui tenen el para assassinat. Tan volta la democràcia espanyola hauria d'haver fet un procés com les democràcies europees i americana després de la guerra mundial; o com el que ara es fa a l'Argentina. No considerar delictes les morts de guerra, però jutjar els assassinats. Per estrernar democràcia a Espanya s'haurien d'haver jutjat, no els qui feren guerra, sinó els qui assassinaren. D'aquesta manera no hi hauria ni bons ni dolents, sinó uns esser humans que haurien desprestigiat un Estat. Naturalment no estic pensant en repressalies, els judicis haurien d'haver anats seguits per un indult, però els càrrecs existirien i la veritat que ara sap tothom seria una veritat oficial històrica, que hauria destapat els assassins d'una banda i de l'altra.

1936 - 1986 : han passat els anys i les persones

Però això no s'ha fet i a partir d'ara només judicarà la historia, no els tribunals. La història recordarà algunes individualitats i condemnarà una època i la gent que va perdre el seny al mes ferri ostracisme. A risc de ser reiteratiu repetesc la meva incapacitat per entrendre aquella època de morts, de tants de morts. Però han passat 50 anys i resten vius pocs protagonistes. La vida activa del Poble és en mans d'altres generacions que no saben gran cosa de la guerra. Les circumstàncies que condicionen les relacions socials dels manacorins d'avui no són les de l'any 38, ni les de l'Estat Espanyol tampoc. Si al nostre poble, adesiara, hi ha tensions és perquè som una comunitat ha gran apinyada un poble de la part forana, però les diferències que ara hi pugui haver són més personals que no polítiques. Polítics de dretes i d'esquerra duen negocis en conjunt. Quan discuteixen de principis polítics no s'acaloren, però quan hi ha interessos econòmics per enmig ... pot passar de tot. Avui tot ronda els duros, no les idees polítiques, que també, naturalment, existeixen, però no derivaran de cap a una guerra civil. N'estic segur.

Trenta nou expedicionaris de Bayo, presos al Port, passaren per l'Escola Graduada abans de ser executat l'1 de setembre de 1936  ( foto i text; Manacor, la guerra a casa, Antoni Tugores, Palma 2006, Edicions Documenta Balear)