L'expedició republicana

Memoria Civil, núm. 19, Baleares, 11 mayo 1986

Miquel Ferrà Matorell

 

Miquel Ferrà Martorell

El capità Pita toca a terra

Maó. Nit del quinze al setze d'Agost de 1936. Es la hora 0. Alberto Bayo Piraud, 37 anys, militar de professió, va d'un cap a l'altre dels molls comprovant les operacions d'embarcament. Porta l'uniforme i les insignies de Tinent Coronel de l'Aviació Republicana. Però així i tot, essent del còs aeri, aquesta expedició marítima no li sembla gaire estranya. Si, doncs aquesta és la seva obra i per això li diuen capità els que no poden creure en graduacions de caserna. En canvi, fins i tot els àcrates, han de menester un "leader" i per ara, el capità sap molt bé que els destins de la columna estan en les seves mans. I que aquí es juga la carrera i el prestigi. Ell és el cap, sense jerarquies, respectat per la seva gestió tècnica i també per que sap com fer-se respectar. Hi ha a altres capitans, evidentment, com és l'anarquista LLuís Jiménez-Pajarero, procedent del regiment d'Infanteria Badajoz, a la Ciutat Comtal, i que ha de diriigir el primer batalló de les Milicies de Barcelona- O el cap del segon batalló de les esementades milicies, Daniel Porras Gil, també originari de l'exèrcit. I el Port de Maó, baida-fiord de riberes baixes, és ara mateix, la base i punt de sortida de l'esqueadra expedicionaria. Hi ha tota casta  d'unitats navals, prèstes de la República a un iniciativa de la Generalitat: Dos destructors, un canoner, tres submarins, un torpeder, dues pontanes de desembarcament, un parell de barcasses de la Defensa Submarina, tres remolcadors, dues llanxes, un navili-aljub, una vaixell hospital i un estol de petits vapors i motovelers. Un complicat inventari de tonatges, ben heterogeni, com complicat i heterogeni és el factor humà, jà entusiasmat amb l'olor de la pòlvora, eufòric, ben embegut d'un aires triomfals d'aventura escampats durant aquest compàs d'espera pels carrerons britanicament divuiters de la ciutat i per les tavernes del barri de Fanduco. La majoria, llevat dels soldats i els mariners, a més de colles comunistes, socialistes o trotskistes, són membres de la milicia anarquista. I fan honor per tant, a una autèntica anarquia de peces de vestir, unes militars i altres civils, amb tal diversitat i barreja que no hi ha dues figues del mateix paner. Es com si els homes, per tal de vestir-se per a la guerra, haguessin assaltat alhora una armeria, una caserna i una botiga de roba usada tota casta de teixit i color. I tal són els homes i les ideologíes. ¿Significa tota aquesta aparença de poble guerrer la possibilitat més o menys inmediata de problemes de disciplina? ¿Si ni hi ha una sòlida unió de comandament i de consignes, com podrà marxar això ...? Tal era la pregunta i per aquest motiu, el capità Bayo va fer saber a tothom que no donaria altres ordres que les que proguessin estar escrites a un paper, del seu puny i lletra. I afegia ben a les clares que quedava prohibit el saqueig i l'escorcoll i també les genialitats o iniciatives privades ...

Són la una d'aquesta matinada clara i teba. La una en punt. Es deixa sentir una campanada de rellotge i hom sap que és el moment de salpar i aixecar àncores. El "capità" embarca en el destructor Almirante Miranda, que serà el vaixell cap a guia del convoi, una mena de navili-insignia- I així, un a un, els vaixells han d'anar sortint de la llarga rada maonesa des d'aquesta hora a les vuit del matí: El destructor Almirante Antequera; el canoner Xauen, els submarins B-2, B-3 i B-4: el transports Mar Negro, Ciudad de Cádiz, Mar Cantábrico; el transatlàntic Marqués de Comillas; els vaporets Ciudadela, Mahón, Cabo Silleiro i Ciudad de Tarragona; els motovelers Trinidad, Pons Martí i Isabel Matutes ... Embarcacions i més embarcacions totes ben farcides d'homes on hi contrasten les actituds i l'estil dels milicians amb les tropes regulars i reglamentariament uniformades de ls forces d'Artillería, Infanteria, Enginyers i Intendència de Maó, a més de guardies civils, guardies d'assalt, carrabiners ... ¿Però qui són aquests combatents d'improvisada hora reclutats ací i enllà al miting de cada volta de cantó, a la seu de cada sigle, al cau de cada heroi frustrat, a les naus de cada fàbrica autogestionària ...? Hi ha forts contingents d'Estat Català, grups del PSUC, una centúria de comunistes estrangers, colles de milicians de la CNT i d'Esquerra Republicana de Catalunya membres d'Acció Catalana i de la FAI, milicians del POUM i del PSU-UGT, jovent de les JSU, centúries formades amb estrangers esportistes de les Olimpiades Populars i també amb voluntaris menorquins i mallorquins. I tot aquest gruix de bèl·lica voluntat es recolza sobre la marineria de l'Aeronàutica Naval de Barcelona, ¿Qués més es pot demanar? Entre cançons i gatzares molts d'ells van a la mort ... ¿Qui ho dubta? I és que fins i tot semblen estar de festa, celebrant, amb tot el seu entusiasme, la seva entrada a un capítol més de la malhaurada història d'aquests país. I encara un es demana ... ¿Com han pogut reunir el Consell de la Generalitat, el Comitè de les Milicies Antifeixistes i l'Estat Major Secret de Bayo a tant de fuseller voluntari o forçós? ¿Com es pot estructurar "Manu Militari" a tant de grupùscle civil, a tant d'obrerum enemic del llenguatge del "xusco" i la caserna? La resposta la trobarem en aquest dia clar que comporta una mar de bonança, en aquestes hores de tranquila navegació, en aquesta espera de dissimular nerviosisme, en aquest cop de xafarranxo de cambat que els acompanya, com el vol mateix de les gavines .. i sobre tot, en el lloc que Bayo ha triat com a lloc de la cita i del baptisme de foc: Cala Anguila, prop de Porto Cristo ...

Esborrany de les operacions d'avanç de les tropes de Bayo des de Porto Cristo cap a Manacor assenyalant els punts on foren deturats per tres columnes diferents (noms dels seus caps en recuadre.

Comparteix als ulls de Bayo i dels primers columnistes, primer molt difuminada, a causa de la boirina. Desprès endurida, amb tintes fortes i trafiat vigorós. I perque no es pot perdre minut, els primers voluntaris entren a les barcasses i naveguen cap a la platja, trepitjant ara sorra, suara roca, per tal d'ocupar finalment el cap de Punta Amer. Aquí, d'alguna manera, es repeteix el desembarcament d'Alhucemas, en 1925, quan les pontanes K-26 i K-12, ja utilitzades en aquella hora històrica, ara en aquesta hipotètica terra de conquesta, són emprades novament. Bayo és el primer que posa peu a terra, malgrat el petit grup de guàrdia illenca que passa desseguida la veu d'alarma al capità Despujols, cap del sector de Porto Cristo. Un petit destacament de voluntaris, aleshores, obri foc contra l'invasor amb la metralladora i els mosquetons de que van armats, tot per  tal d'entretenir el desembarcament mentre Porto Cristo es evacuat per la població civil. Desprès els soldats "nacionals" s'han de retirar cap a les coves dels Hams i els columnistes reprenen el desembarc, en llargues fileres, o fent ziga zaga amb aigua fins el coll, cap a la Platja Moreia, Cala Morlanda, Cala Petita, escalant els indrets més propicis d'aquesta costa desigual i accidentada.

Els desembarcats arriben a Porto Cristo vers les 5,30 i s'estableix el primer combat de manera que cap a les 6,45, els trenta homes que defensen la població, dirigits pel tinents Bonet i Saiz Gralla s'han de replegar. Protegits, mentre, pels hidros que sobrevolen la zona, més i més homes toquen terra. Las primera onada foren quatre-cents, La segona és de dos mil. I malgrat la metralla dels avions, les bateries de costa obrin foc contra els expedicionaris, convertint el paseig militar dels primers moments en un infern en marxa. Ja hi ha morts i ferits ente els columnistes, que han conquerit Porto Cristo i es fan forts en el terreny escabrós de toda la rodalia. I seguint les ordres de Bayo, els sapadors aixequen parapets i caven trinxeres, mentre molts posen ulls d'esperança sobre tot allò que es desembarcat dels vaixells: Automòbils, vehicles blindats, camions, morters d'infanteria, canons de campanya, bidons d'oli i gasoil, parquets de trilita, bombes d'aviació explosives o incendiaries, obussos i bombes de mà laffite, metralladores hotchkiss· i vickers, caixes i mes caixes de municions. Pero l'esforç propagandístic republicà per tal d'atreure a la seva causa la gent del país es fa ràpidament pols, doncs a Porto Cristo o contre les ordres de Bayo, tota casa es saquejada i l'església crema pels quatre costats.

Sotmesa i adherida a la "sublevació militar" la reacció de Mallorca no es feu esperar. Ja a les primeres hores de la tarda, tots els camins polsegosos i totes les carreteres recremades pel sol estiuenc, mene a la costa manacorina. Forces mororizades han sortit de les casernes i a marxa forçada, columnes de soldats, guardia civil, carrabiners i falangistes, marxen també contra l'intrús. I hom vol tenir un peu a Porto Cristo abans de la caiguda de la nit. Es la hora dels Comandants: Esquivias, Martínez-Tejada, Salgado, Vicente, tots sota el sabre en l'aire de Diaz de Freijó i del seu Estat Major i del coronel cap de les operacions Ramos Unamuno. Així, els columnistes de Porto Cristo, que han pres posicions i han fet barricades i fan servir l'Hotel Perelló d'hospital de sang veuen com tota una host en forma de ventall els cau a sobre. Els legionaris del "Tercio" ataquen a la baioneta i desfan les files expedicionàries amb la mateixa facilitat i allau suicida que a les kabiles africanes. I la Guàrdia Civil destrueix amb la seva audàcia professional als grups incontrolats de milicians que al a desesperada, fan cul enrera i cerquen el camí de la mar. No manquen emperò resistències heroiques com la dels combatents del PSUC i del Estat Català, que fort i no et moguis, aguanten dos atacs massius de tropa regular. Però al matí del 17, desprès d'una nit eterna, han d'abandonar els carrers de la població per anar a cercar refugi i tronera aa un mas fortificat, tancant els camins amb nius d'ametralladora, sota el foc intens que algú va descriure d'aquesta manera: "La lluita és ferotge, cruel. Els projectils de canó obrin clivells i forats grandiosos a les cases i les metralladores faccioses escombren els carrers. Per un moment el foc és tan intens que les milicies es veuen obligades a replegar-se. I com és impossible conservar la posició, uns pelotons resten continguent l'atac mentre d'altres corren a l'hospital de sang per tal d'evacuar als ferits. Es va perdent terreny i la cortina de foc avança implacable, arrasant-ho tot. Els projectils de canó cauen a cent-metres, desprès a seixanta-cinc ... La visió d'aquest contraatac és al·lucinant i horrorosa".

El balanç per a la Columna és força negatiu i aquesta, replegada rere les tanques de filferro i els núvols de fumassa protegida per bunkers improvisats i sacs de sorra, espera, com espera el capità Bayo amb la seva pistola "astra" a la mà, entre bultos de camuflatge, no lluny del seu telescopi de tissores. De tant en tant mira a darrera i amb un cert temor retroba la mar, la mar inmensa.

 

 

 

 

 

 

 

 

Calle de Porto Cristo en la mañana del 17 de agosto, una vez recuperado por el ejército y falangistas insulares, con algunos combatientes que yacen sobre el piso.

Más desembarcos el 17 de agosto

Los puntos elegidos fueron las calas Morlanda y Moreya, al sur de Punta Amer, y es probable que más al norte tuvieran lugar otros en playa de Estanyol y aún en el Arenal de Son Servera. Parece ser que el mediodía del 17 los desembarcados aquí alcanzaban la cifra de unos 3.500 hombres, a los que había que sumar los de la jornada anterior. La mar no era favorable, estando el tiempo tempentuoso.

Estas acciones no encontraron, prácticamente, resistencia y seguramente por ello, y con el fin de contrarrestar, además, la situación en el Sector de Porto Cristo, Bayo - que fijaba su puesto de mando en la masía Sa Coma, próxima a Punta Amer- pleneó el avance hacia el norte, aunque con ello se alejaba de su principal objetivo: la capital mallorquina. En todo caso no había que pensar ya en una rebelión popular, en un levantamiento a su favor de los habitantes de la isla.

Se intentaría alcanzar una serie de alturas sensiblemente en semicírculo y de indiscutible importancia táctica; Corp, puig de Sa Font, Torre Nova, Atalayas (o les Talayes) y Moix (o Son Mancho), con lo que los pueblos de Son Servera y Son Carrió, al quedar dominados totalmente, caerían en sus manos. Al parecer deberían dirigirse hacia Son Mancho y Son Carrió las fuerzas desembarcadas en las calas Petita y Morlanda; a Atalaya, las de cala Moreya, y sobre todo Corp y Sa Font, las llegas a las playas al norte de punta Amer.

Era seguro que una vez logrados todos esos objetivos se tratase de ganar Sant Llorenç, para desde allí marchar a Manacor, a fin de poder presentar al Gobierno de Madrid y a la Generalitat de Barcelona un éxito apreciable.

El vaixell transatlàntic hospital Marquès de Comillas

 

Transcribimos el testimonio del Teniente Pérez Verngut, que lideró el Tercio Jaime I en la tarde del 16 de agosto, en la toma de Porto Cristo, una vez herido el capitán Montis. En 1937 escribió un libro (Porto Cristo. El legionario y otros hérores), del cual transcribimos la narración correspondiente a la tarde del 16 de agosto.

EL PRIMER COMBATE

( ... ) Marchando por el flanco derecho, recibí un comunicado del señor Montis en el cual me decía procurará la vigilancia del ala izquierda. En un reconocimiento que efectuamos por este lado, cogimos prisioneros a siete rojos que estaban en un casa comiendo sobrasada. Tan atareados estaban en su faena que tenían abandonados los fusiles, y así les sorprendimos. Al verse en nuestro poder, temblando de miedo, no se les ocurrió más que decir: !No nos mateis¡ ... !Somos de los vuestros¡ En efecto llevaban estrellas solitarias, cintas rojas y demás distintivos.

Uno de ellos, tal vez el más arriesgado, poniendo una horrorosa cara, quiso agredir a un legionario, pero éste pronto y atento, con una ra`pidez felina, esgrimió un cuchillo clavándoselo hasta el mango, después .. después puso otra cara. Los restantes se los llevé al Comandante para que los viese, y una vez en su presencia, éste no pudiendo contenerse propinó tan fuerte golpe a uno de aquellos desalmados que se lesionó, teniendo que retirarse a Palma dejándome desde aquel momento al frente de todas las fuerzas.

Vista la clase de individuos con que teníamos que habérnoslas, los legionarios se dispusieron a emplear las bayonetas, pero como la distancia era larga, convenía ir despacio.

Empezó el tiroteo. Los disparos que por momentos iban intensificándose y la certeza de los mismos, hicieron retroceder al enemigo, siendo éste perseguido por nuestras fuerzas.

Aquellos cobardes que aterrados huían, abandonando cadáveres, municiones y armamento exclamaban con angustia: !El Tercio¡ !Son El Tercio¡

Quedamos noventa hombres aproximadamente en fuego, cubriendo con éstos un línea de un km. y medio de longitud. No hubo más remedio que desplegar de esta forma, ya que de abarcar poco frente, hubiera podido dar lugar a un copo. Había que contenerlos y echarlos si posible fuera. Marché al flanco extremo izquierdo. Conmigo venían los descritos Munar, Soria, Alomar y Ribas, fusil en mano.

Vista del destructor Almirante Miranda

La sección del Tercio la mandaba el Teniente Gisbert.Después de haber estudiado la situación de este sector, y creyéndola la más peligrosa, no por el enemigo que hubiese allí, pues al fin y al cabo todos eran iguales, sino porque el terreno se prestaba a las maniobras, ví lo conveniente de mi presencia en él. !Ah¡ Si en aquellso momentos hubiésemos tenido elementos de guerra apropiados y unos más de hombres, a buen seguro que otra cosa hubiera sido, pero ... no era así ( ... ) Al poco rato, ví que hacia nosotros venía, en orden de combate, con una disciplina magnífica la gloriosa Infantería ( ... ) ( ... ) Carabineros, Guardias Civiles y Milicias iban llegando a la líena de fuego, descrito en sus semblantes, el odio hacia los bárbaros invasores. Disparaban como demonios, enloquecidos de empuje. Estuvieron actuando a la derecha de mi fuerza. Los falangistas se hallaban en todas partes; donde hubiera tiros había falangistas ( ... ) ( ... ) Ya hacía rato el sol nos había dejado, casi cerrada la noche cuando llegaron los refuerzos. Fue tarde ( ... )

 ( ... ) Casi habían agotado los municiones por completo más siempre firmes y valientes, entonando su himno y al grito de: !Viva España¡ y !Viva la Legion¡, armados sus cuchillos, se lanzaron a la bayoneta, cumpliendo con ello el credo Legionario. En un inesperado momento, una ametralladora enemiga; que ocultada hacia imposible el descubrirla, barre a la mitad de nuestros héroes, no consiguiendo nada con ello, pues igualmente los que restaron, siguieron su impetuoso avance, hasta llegar a las tapias del pueblo de Porto Cristo, que en aquellos momentos ya apenas tenía aspecto de pueblo más bien parecía un montón de ruinas. Las casas en su mayoría derruidas, por los obuses de la artillería, ofrecían un aspecto de tragedia. Algunos cayeron, cumpliendo empero su obligación de luchar hasta morir ( ... )

( ... ) Había avanzado la noche y los legionarios pensaron tomar posiciones. Cinco de los que se encontraban más avanzados, cayeron prisioneros. Uno de los mismos que conocía bien el terreno, pudo escaparse de noche llegando a mi sano y salvo, contándome la siguiente narración:  En aquella encarnizada lucha, me interné en el pueblo. Tío que veía en un tejado o ventana, tío que caía a la calle. Llegué a enfurecerme tanto que sin saber lo que hacía me metí en sus garras, fue entonces cuando me hicieron prisionero. En un descuido me quité la camisa legionaria y como entre ellos no se conocían pude pasar desapercibido. El que me cogió se hizo mi amigo. Me miró las manos, dijo eran de trabajador; entonces me hice rojo, aunque por poco tiempo. Fuí presentado al célebre Zapatero, Jefe de ellos. El "zapatero" tenía muchos billetes, todo cuanto cogían se lo entregaban a él; se quedó grabado en mi memoria y no se me olvidará. Un marxista me dijo: "Tú, que conoces estos lugares, acompáñame a una buena casa en la que podamos cojer algoo: y fuimos. Una vez allí, el marxista se agachó para registrar un armario y ... entonces, le dí un estacazo con el fusil en la cabeza, dejándolo muerto.

Confundido entre los demás rojos, me marché, pudiendo así escapar. Esa es la actuación de este buen legionario Mateo Juan ( ... )

Instantànea del desembarc de milicians.

Mostra de quatre micilians que van prendre part en el desembarcament a Mallorca

e.