La Confederació Nacional del Treball, CNT, és una central sindical d'estructura confederal d'ideologia anarcosindicalista, fundada a Barcelona al 1911. Fou una de les organitzacions sindicals més importants a Espanya fins al final de la Guerra Civil Espanyola.

Barcelona, 1936: Les columnes confederals es dirigueixen cap Aragó, García Oliver i d'altres anarquistes com Ricardo Sanz, Gregorio Jover o Garcia Vivancos

Història de la CNT

Orígens

La CNT és l'hereva directa de la Solidaridad obrera (1907 - 1911), un sindicat d'àmbit català que agrupava unitàriament tot el sector tèxtil de Catalunya i que a la pràctica actuava com una central sindical. Hom pot considerar que la CNT és la continuïtat d'una Solidaridad obrera transformada en central sindical d'àmbit espanyol. Aquesta transformació és dugué a terme al I congrés fundacional de la CNT celebrat al 1911 a Barcelona. De la mateixa manera que la Solidaridad obrera nasqué d'una revisió de l'anarcosindicalisme internacionalista, la CNT s'articulà als primers temps com una central sindical sindicalista revolucionària que responia a un fenomen d'abast europeu, tot i que conservava l'empremta internacionalista i la tradició anarcosindicalista de la Federació Regional Espanyola de l'AIT (FRE-AIT) i la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Doncs, l'existència de la Solidaridad obrera i la fundació de la CNT s'emmarquen dins el corrent de sindicalisme revolucionari que s'havia estès per arreu d'Europa entre 1898 i 1908, després d'eixir de França, on Fernand Pelloutier havia començat a posar les bases d'aquesta corrent revolucionària i la CGT de Victor Griffuelhes aplicà entre 1906 i 1908. El pes del sindicalisme revolucionari de la CNT dels primers anys procedia de les tesis dels dos animadors de la Solidaridad obrera, José Prat i Ricardo Mella, procedents de l'anarcosindicalisme, però que creien en els preceptes bàsics de lluita sindicalista revolucionària. Semblantment, no és gens menyspreable el pes del republicanisme obrer i el socialisme liberal marxista –aquest darrer encapçalat per Antoni Fabra i Ribas, que seguia els preceptes del socialista liberal marxista francès, Jean Jaurès– dins la Solidaridad obrera i que influí en el caràcter primigeni de la CNT.

Els primers anys ( 1911 - 1923 )

La posada en pràctica de les tesis sindicalistes revolucionàries no es féu esperar i al 1916 hi hagué la primera vaga general, que era l'instrument revolucionari per excel·lència del sindicalisme revolucionari. Cal remarcar la col·laboració activa del sindicat socialista marxista UGT en aquesta vaga.

Tanmateix, la gran vaga revolucionària arribà al 1917. Encara que Espanya es mantenia neutral quant a la Primera Guerra Mundial, la crisi de 1917 afectà de la mateixa manera països bel·ligerants i països neutrals. La guerra de trinxeres, les penúries que patien les classes populars i la retallada de drets i llibertats, a més de la frustració creixent vers l'Union sacrée forjada per part dels partits socialdemòcrates amb les forces liberal-burgeses, per fer front a sengles agressions (tant França com Alemanya se sentien agredides militarment l'una per l'altra) foren l'embrió d'una explosió revolucionària arreu d'Europa, que anà de París a Berlín, passant pel front; i també de Petrograd a Barcelona. L'agost de 1917 es creà un comitè conjunt CNT-UGT per declarar la vaga general. Tot i que els objectius podien ésser divergents, l'acció fou unitària. L'espurna nasqué d'una vaga de ferroviaris que s'estengué a la resta de sectors. Tot això s'acompanyà del moviment encapçalat per la Lliga Regionalista de l'Assemblea de parlamentaris. Fou l'expressió més viva del descontentament obrer per la pujada de preus i la baixada del salari real.

Al 1919 la CNT encapçalà una altra vaga general, coneguda com la vaga de La Canadenca. Fou una vaga de llarga durada i que es traduí amb l'obtenció de la jornada de 8 hores, millores salarials generalitzades i la readmissió dels vaguistes acomiadats. En aquest cas, el govern espanyol actuà de mediador entre la Patronal i la CNT. Malgrat tot, la patronal no respectà l'acord i es reemprengué la vaga. Aquest cop, però, la classe obrera en sortí derrotada, per tal com l'Estat no féu de mediador i s'alineà amb la Patronal, tot declarant l'Estat de Guerra a Barcelona i donant suport al locaut empresarial.

A partir de 1919 fins al cop d'Estat del general Miguel Primo de Rivera al 1923 es lliurà una lluita acarnissada entre la Patronal i la CNT. Les pràctiques terroristes es multiplicaren. Paradoxalment, aquest terrorisme procedia de la Patronal i els anomenats sindicats grocs, com el Sindicat Lliure. L'execució de dirigents sindicalistes i obrers fou una pràctica habitual. Els empresaris contractaren pistolers per portar a terme aquesta política i generalitzaren les pràctiques de locaut. El govern, per la seva banda, hi contribuí amb la Ley de Fugas (1921) per la qual els cossos de seguretat de l'Estat podien disparar a matar a tot detingut que provés d'evadir-se. A la realitat, els cossos de seguretat muntaven falses fugides per poder executar legalment detinguts sindicalistes. Dues víctimes remarcables del període foren Salvador Seguí (1923), dirigent de la CNT, i Francesc Layret (1922), advocat laboralista. Per la seva banda, grupúscles clandestins d'anarquistes individualistes absoluts, com el de Los Solidarios executaren el president del govern espanyol, Eduardo Dato i el governador civil de Barcelona.

En tot aquest context s'emmarca un cert gir teòric de la CNT, que evolucionà dels postulats sindicalistes revolucionaris vers postulats més anarcosindicalistes. L'entrada de Salvador Seguí o Joan Peiró, dos líders destacats en els propers anys, causaren aquest gir. D'altra banda, cal no oblidar l'impacte i impuls que suposà la revolució russa d'octubre de 1917. La creació de la Internacional Sindical Roja (III Internacional sindicalista) a Moscou al 1920 per part del govern revolucionari bolxevic de Lenin sacsejà el món sindical europeu. La CNT envià Ángel Pestaña com delegat a aquesta reunió fundacional i s'hi adherí provisionalment. A la fi, la CNT abandonà la Internacional Sindical Roja perquè no seguia la línia llibertària que la central sindical espanyola adoptava. La revolució russa no era una revolució llibertària, amb llibertat, ans una revolució amb una Dictadura del Proletariat, de la qual no en pot néixer la societat llibertària que els anarquistes i anarcosindicalistes perseguien com a objectiu. Aquests arguments contra la revolució russa bolxevic foren encunyats per l'anarquista italià Luigi Fabbri al 1921 al seu llibre Dittatura e rivoluzione. La CNT s'adherí, en conseqüència, a l'AIT refundada a Berlín al 1922. Era la proposta anarcosindicalista d'internacional sindical d'entreguerres, contraposada a la Internacional Sindical Roja (bolxevic-comunista) i a la Federació Sindical Internacional (socialista reformista).

La penetració de la CNT se centrà a dos àmbits: el de la indústria tèxtil i el dels jornalers rurals. Doncs, les àrees en les quals la CNT era majoritària foren Catalunya, el País Valencià i Andalusia, que eren territoris que responien al perfil esmentat. Per contra, la CNT tingué poca influència a les zones on la preeminència era de la UGT, com Euskadi, Astúries i Madrid. Alguns àmbits de predomini cenetista inicial foren el dels ferroviaris, que s'emmarcaven dins els corrents sindicalistes revolucionaris.

Els anys de la dictadura de Primo de Rivera (1923 -1931)

La dictadura del general Miguel Primo de Rivera prohibí i perseguí amb ferocitat la CNT. El règim intentà d'afavorir el Sindicat Lliure i, sorprenentment tolerà la UGT dirigida per Francisco Largo Caballero. La dictadura fomentà un paternalisme social per contrarestar els efectes de la prohibició dels sindicats majoritaris i la pèrdua dels drets socials. La clandestinitat a la qual es veié abocada la CNT provocà una radicalització de la ideologia dominant dins la central sindical i l'anarquisme començà a desplaçar lentament les posicions anarcosindicalistes.

Sota la II República espanyola (1931 - 1936)

Després de la caiguda de la monarquia d'Alfons XII hi ha un inicial suport a la II República que anirà disminuint durant el període del 1931 al 1933 pels constants enfrontaments amb les autoritats republicanes en les successives vagues sectorials i generals. Per aquell temps, el nucli principal de la CNT estava a Catalunya, però en altres regions guanyava importància com a Aragó (on era majoritari enfront d'UGT) o Andalusia.

El bienni negre va suposar una etapa de clandestinitat que va atacar profundament les bases de l'anarcosindicalisme a nivell de l'Estat espanyol. Es considera que hi va haver fins a 30.000 empresonats. L'exitosa vaga de transports a Saragossa, continuada en vaga general, que va durar més de dues setmanes, es va convocar unitàriament amb la UGT el 1935. No obstant això, la col·laboració no va quallar en accions següents.

Les eleccions de 1936 després de l'ensorrada del govern de Lerroux van col·locar en una complexa situació la CNT. Les opinions dintre de l'organització es repartien entre el tradicional abstencionisme, el deixar via lliure als obrers per a votar, o directament a demanar el vot per al Front Popular. Aquest tenia entre les seves promeses electorals l'amnistia per als presos.

Es considera que una part del creixement del Front Popular va sobrevenir precisament pel vot llibertari.

Evolució del nombre d'afiliats a la CNT entre 1911 i 1937

Durant el període anterior a la Guerra Civil les tensions entre l'ala moderada de caràcter sindicalista, i l'àrea radical són constants, i complexes d'analitzar donat el caràcter descentralitzat i sectorial de la seva organització. Finalment la ruptura dels trentistes es concretaria en la formació del Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña.

Al 1936 seria finalment legalitzada, després de períodes de clandestinitat seguits d'altres més curts de legalització, fins a la seva aixafada al final de la guerra. Durant la guerra va arribar a formar part del govern de la República amb diversos ministeris i alts càrrecs de l'Administració.

A l'agost de 1936 quan el front a Aragó va començar a estabilitzar-se, dos cinquens de la regió estaven sota control dels rebels, encara que comprenent a la meitat de la població ja que controlaven les tres capitals de província i Calataiud. A pesar de la importància de la CNT en aquesta regió no va ser capaç de respondre i la repressió aviat va anar acabant amb l'organització en les zones controlades pel bàndol nacional.

En l'altra part de l'Aragó dividit l'estat republicà va quedar igualment anul·lat. Les milícies de la CNT que van ocupar el Sota Terol i Osca van establir Comitès de defensa que substituïen als antics ajuntaments. En les zones amb major presència anarquista prèvia a la guerra va començar amb força el procés de col·lectivització de la terra. Aquestes primeres col·lectivitzacions eren voluntàries i s'establien a partir de les terres propietat dels membres i les requisades als fugits o desapareguts. Aquells que volguessin mantenir la propietat de la terra no podien contractar a terceres persones, que no anessin de la seva família, i les terres que no llauressin passaven a control de la col·lectivitat.

Algunes de les col·lectivitats més importants van ser les de Alcanyís, Calanda, Alcorissa, Valderrobres, Garrotxa o Alcampel. No només es col·lectivitzaven les terres, sinó que es van empredre tasques col·lectives com la residència d'ancians de Garrotxa o la recuperació de l'hospital (com a Barbastro o Binefar, La Casa de Salut Durruti); així com la fundació d'escoles, entre elles la Escola de militants llibertaris. Aquestes obres serien destruïdes durant la guerra civil per les tropes nacionals.

Per a protegir les noves organitzacions rurals el comitè organitza un Ple regional extraordinari de representants sindicals dels pobles liderats, protegit per Buenaventura Durruti. En contra de l'opinió del Comitè nacional de la CNT, fonamentalment català, es crea el Consell Regional de Defensa d'Aragó

El 23 de desembre de 1936, després de rebre a Madrid una comitiva formada per Joaquín Ascaso, Miguel Chueca i tres líders republicans i independents, el govern de Largo Caballero en el qual s'havien integrat com ministres quatre anarquistes (Juan García Oliver, Federica Montseny), reconeix la formació del Comitè de Defensa Nacional, òrgan revolucionari que estaven representats tant anarquistes com socialistes i republicans.

A mitjans febrer de 1937 se celebra un congrés a Casp amb el propòsit de crear una federació de col·lectivitats regional al que assisteixen 500 delegats que representen a 80.000 col·ectivitats de l'Aragó llibertari.

En un ple de la CNT de març de 1937, el comitè nacional demanava un vot de censura per a la supressió del Consell Regional. L'amenaça de dimissió de tot el comitè regional aragonès ho va impedir. Els Dies de Maig a Barcelona i la caiguda del govern de Largo Caballero seguida del govern de Negrín van precipitar l'ensulsiada de l'experiència llibertària.

A principi de juliol les organitzacions aragoneses del Front Popular van donar públicament al Consell al seu president, Ascaso. Quatre setmanes després la 11ª Divisió d'Enrique Líster i va entrar a la regió. El 10 d'agost de 1937 el govern de València dissolia el Consell Regional de Defensa d'Aragó. La Divisió de Lister es disposava a una ofensiva en el front d'Aragó, però també van ser utilitzades per a sotmetre a l'organització anarquista i desmuntar les estructures col·lectives creades en els dotze mesos anteriors.

La CNT sota la Dictadura franquista

Al 1939 amb la llei de responsabilitats polítiques s'il·legalitzava l'organització i s'expropiaven els seus béns; immobles, material, vehicles, comptes bancaris, empreses col·lectivitzades, documentació. Per aquell temps la CNT comptava amb un milió i mig d'afiliats i la infraestructura que la suportava era àmplia.

En l'actualitat

Després de la mort de Franco, al desembre de 1979 la CNT celebra el seu primer congrés, així com diversos mitings multitudinaris, el més destacat a Montjuïc. De les seves conclusions sorgiran algunes de les línies d'actuació que marquen la seva activitat en els centres de treball. No participar en les eleccions sindicals, no reconeixement dels comitès d'empresa, no acceptació de subvencions estatals o empresarials, suport a la formació de seccions sindicals.

En aquest primer congrés, un sector minoritari, partidari de les eleccions sindicals, s'escindeix i passa a anomenar-se CNT Congrés de València (en referència al Congrés alternatiu realitzat en aquesta ciutat) i posteriorment, perdudes judicialment les sigles, a CGT. Després alguna gent de la CGT marxa d'aquest sindicat, i funda Solidaritat Obrera (SO).

A partir de la seva legalització, s'inicia un moviment per a la reparació de les expropiacions del 39, que es concretarà en la llei 4/1986 que obligava a la devolució dels béns confiscats i el dret a la cessió i ús d'immobles per part dels sindicats. Des de llavors, la CNT ve reclamant la devolució de béns per part de l'Estat que s'ha concretat en accions com l'ocupació, a la fi de 1990, de les instal·lacions del CES Consell Econòmic i Social a Madrid que encara no s'ha resolt per via judicial i compte amb més de cent encausats.

Funcionament de la CNT

Objetius

Desenvolupar en els treballadors l'esperit d'associació, practicar el suport mutu i la solidaritat entre els treballadors, representar, defensar i promocionar els interessos econòmics, socials, professionals i culturals dels afiliats, així com programar les accions necessàries per a aconseguir les millores socials i econòmiques, tant per als afiliats com per als treballadors en general.

Fundacions i federacions

La CNT s'estructura tant geogràficament (federacions locals, federacions comarcals, regionals i internacionals integrant-se en la *AIT) com per rams d'indústria. D'aquesta forma alguns exemples de federacions de ram són:

• Correus Astúries

• Ensenyament d'Andalusia

• Ensenyament de Castella-Lleó

• Ensenyament Catalunya

• Estatal d'Ensenyament

• Federal de Correus i Telègrafs

• Sindicat Federal de Telefònica

A més, una de les prioritats de la CNT exposades en els acords del seu VIII Congrés a Granada són les de recuperar la memòria històrica de l'anarquisme espanyol. La principal via mitjançant la qual la CNT es proposa treballar aquest àrea és mitjançant el desenvolupament de projectes elaborats en el seu Fundación Anselmo Lorenzo.

Enllaços externs

• CNT (castellà)

• CNT de Catalunya i Balears

• CNT Joaquín Costa

• Centre d'Estudis Llibertaris Federica Montseny (castellà)

• Fundación Anselmo Lorenzo (castellà)

• Historia de la CNT

• Llibreria distribuïdora El Grillo Libertario (castellà)

• Periódico CNT (castellà)

• Periódico Solidaridad Obrera

• Solidaridad Obrera del grup de Joaquín Costa (castellà)

Col·laboradors de la Viquipèdia. CNT [en línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2007 [data de consulta: 4 de juliol del 2007]. Disponible en <http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=CNT&oldid=1088783>.