Josep Moyà / Entrevista

Entre el dinamisme i la desconfiança

Memoria Civil, núm. 27, Baleares, 6 julio 1986

Llorenç Capellà

 

Hom diria que Josep Moyà Ribas ha servat de la seva llarga i ja antiga experiència bèl·liques, dos trets que han marcat el seu caràcter. D'una banda, la vitalitat dels vells republicans, forjada en un període (1931-1936) en el qual republicanisme era sinònim de voluntat de progrés. De l'altra, una absoluta desconfiança envers les persones que per obligacions estrictament professionals -com és el cas d'aquest entrevistador- volem conèixer de prop la seva aventura personal, perquè és part de la història col·lectiva que pretenem narrar des de les pàgines de Memòria Civil.

Això no obstant va ser possible l'entrevista, perquè conec aquest home -i l'identific com a socialista. dels temps que els partits polítics emergien del llarg silenci imposat per la Dictadura franquista. Precisament en el segon quinquenni dels anys setanta auspicià la creació -juntament amb Gabriel Joan i sota les directrius de Pep Alfonso- de denou agrupacions socialistes a Mallorca. Eren temps de por i d'esperança- Més d'esperança que de por, per a un home que militava en el PSOE des de l'any tremta-dos i que gairebé havia recorregut tots els camps de batalla de la geografia espanyola. La guerra l'aplegà a Madrid.

-Què feia a Madrid, aquell juliol, don Pep?

- Estudiava. Preparava oposicions al Cos de Duanes. De fet vaig estudiar sempre a Madrid i, sobretot en l'aspecte polític, em sentia molt desvinculat de Mallorca. Coneixia, això sí, don Andreu Crespí i don Alexandre Jaume.

L'aventura de Bayo fou això, una aventura irresponsable. M'oferiren la possibilitat d'allistar-m'hi

- Home, no em negarà que també coneixia N'Sbert.

- A N'Sbert no sols el coneixien els estudians o els mallorquins. Jo el vaig conèixer, tot i que quan vaig arribar a Madrid quedaven enrera els seus enfrontaments amb Primo de Rivera. Quedava enrera la Dictadura. Jo vaig arribar-hi en plena efervescència republicana. Record que vaig hostejar-me a una pensió del carrer Leganitos, regentada per una senyora de Bunyola, vídua d'un músic del Cor Reial. Hi havia altres estudiants mallorquins: En Joan Vidal Pedrero, N'Antoni Ozonas. En Joan Nadal també s'hi hostejà. Preparava unes oposicions de no sé qué o les va guanyar. Amb el temps es convertiria en el batle més jove d'Espanya.

-I vostè, qué estudiava?

- Vaig fer-me enginyer tècnic industrial i vaig començar Filosofia i Lletres. L'esclat de la guerra m'allunyà de les aules.

- Era un denou de juliol: diumenge.

- Jo acabava de recollir la meva al·lota, que vivia al carrer de Guzmán. El Bueno, in un grup de milicians em demanaren la documentació. Vaig mostrar-los el meu carnet de militant socialista i m'assabentaren de la rebel·lió militar en el "Cuartel de la Montaña". Era el dematí i no sospitava que pogués esclatar la guerra, tot i que des del divendres les notícies que difonien les ràdios i els diaris eren alarmants. Vaig anar-me'n a la pensió.

- No seguesqui, don Josep. Encara no m'ha dit com es produí el seu ingrés en el PSOE.

- L'any trenta-dos N'Eduard López Bermejo, que era el fill de don Docmael López Palop, m'entrà dins la FUE i els estudiants polititzats sentíem una gran admiració per homes com Julián Besterior, Giner de los Ríos o Jiménez de Asúa. No cal ni dir que ens identificàvem, majoritàriament, amb el PSOE, tot i que l'empenta definitiva la rebérem quan a la "Fundación del Amo", s'organitzà un cicle de conferències a càrrec de Besteiro, Prieto i Zugazagoitia. Besteiro tenia una gran categoria intel·lectual i Prieto era un orador extraordinari. A la meva joventut els oradors eren molt bons. Vol que li conti una anècdota?

Prieto no pot ser culpable de la irresponsabilit de Bayo

- Conti aquesta anècdota.

- Va ocórrer al Congrés dels Diputats: Jiménez de Asúa tenia el to de veu molt prim, molt prim, i un diputat de la CEDA li va dir: "Me he enterado que usted, señor Jiménez de Asúa, usa calzoncillos de color de rosa", i aquest li constestà, rabent: "Pues lamento mucho la indiscreción de la esposa de su señoría". Uf: quin cacau s'armà ...!

. M'ho imagín. Però, em digui, don Pep, vostè entrà en el PSOE?

- Sí. Hi entràrem quaranta o cinquanta estudiants d'un cop, i la direcció del partit pretenia afiliar-nos a les Joventuts, que també els nodrien d'elements comunistes. Ens hi negarem.

- ¿Per què?

- Perquè del braç dels comunistes no s'hi poden caminar ni quatre passes. Jo som anticomunista perquè som demòcrata. Demani a tots els socialistes que feren la guerra què opinen dels comunistes. Si fins i tot ens posaven comissaris polítics a l'exèrcit ...! I això, home, que ho facin a Rússia, però, a Espanya, vaja, a Espanya no volem guardians!

- Es molt rotund, vostè, amb les seves afirmacions.

- Perquè ho puc esser: sé ben bé el que em duc, Ells, els comunistes, foren els qui radicalitzaren el Front Popular i els falangistes no feren altra cosa més que enverinar un ambient social carregat de tensions. Ho puc dir, perquè ningú no pot acusar-me d'antiesquerranisme: als desset anys ja coneixia les obres de Marx i Engels.

Del braç dels comunistes no s'hi pot caminar ni quatre passes. Ells radicalitzaren el Front Popular i els Falangistes no feren altra cosa més que enverinar un ambient social carregat de tenions

- I què li ensenyaren aquests sants homes?

- Que el món estava mal repartit, cosa que jo comprenia tot just fent un tomb pels carrers. Un home neix casualment ric o pobre i la societat té el deure d'allargar la mà als més necessotats. Jo som socialista per ideologia. M'agrada la utopia socialista: cercar el benestar en aquesta terra, tot i que sabem que no el trobarem.

- D'acord. Si reprenem el fil de la conversa que li he interromput, ens trobarem, altra volta, al diumenge de matí, denou de juliol.

- No record què vaig fer aquell dia. D'allò que si me'n record és que vaig assabentar-me que havien nomenat don Antonio Cordón García, militar i professor meu de física, secretari tècnic del Ministeri de la Guerra. Vaig fer passes perquè em rebés i li vaig dir: "Don Antonio, no me puedo ir a casa". Vol saber la resposta ...?

- I ves ...!

- Pues muy bien, no te preocupes, Tú tienes que ir al frente". En nomenaren sergent i em destinaren al "Grupo de Defensa Especial Aeronaval n. 1". El meu bateig de foc va ser per terres d'Extremadura.

- Per què no va apuntar-se a l'expedició de Bayo? No sé si m'explic: ficat dins el cacau, tanmateix, sempre hauria tingut l'oportunitat de veure els nostres figuerals.

- No se'n rigui: m'oferiren la possibilitat d'allistar-m'hi i la vaig rebutjar. L'aventura de Bayo fou això, una aventura irresponsable. Els milicians es creien que venien a Mallorca de vacances i reberen de valent.- Què en deia de tot això la premsa madrilenya?

- Ni ho comentava.

- Però prou se'n cuidà Prieto d'ordenar la retirada. Bayo va trobar-se sense el suport del govern central.

- Miri, Prieto no pot ser culpable de la irresponsabilitat de Bayo. Això de banda, Mallorca interessava al govern republicà. Tengui en compte que des de Mallorca, l'aviació nacional capolà les notres trinxeres i les nostres ciutats. Quan els nostres vaicells destruïren el "Baleares", l'aviació franquista bombardejà tres dies seguits Barcelona i moriren un milenar de persones civils. Erem impotents per deternir l'aviació.

El Govern de la República trigà un any a posar ordre i seriositat a les seves files

- No en tenien, vostès?

- Poca i pobra de medis. Sin fins i tot quan el govern aconseguí comprar dos-cents avions a la casa Martín Bomber dels Estats Units, el govern francès els va retenir a Bordeus i no els deixà entrar a Espanya! Era quan es va produir l'ofensiva de l'Ebre.

- Hi va combatre, vostè. a l'Ebre?

- Vaig combatre a Almería, a Brunete, a Guadalajara. Més avançada la guerra vaig actuar a Terol a Tortosa, a Vinarós ... Què vol que li digui de la guerra?

- Quin color té la por?

- El color de l'enemic. Un dia, al llarg de l'ofensiva de l'Ebre, un Tinent inexpert ens obligà a situar les peces d'artilleria ran d'un cementiri, cosa que constitueix un desbarat estratètig de primer ordre, perquè érem fàcils de localitzar pels avions de reconeixement franquistes. Record que era un migdia i ens disposàvem a menjar arròs. Doncs bé: ens envestiren vint avions! Ens produïren una carnisseria.

La por té el color de l'enemic

- I què es va fer d'aquell arròs?

- I jo què sé que va fer-se de l'arròs! Jo tenia a un costat un sergent i a l'altre un caporal. Al caporal la metralla li va tallar el cap. Caminà unes pases sense cap, i, tu.tup, va caure en terra. D'altra banda, al sergent li penjava un braç o. veoemt-me esverat, tingué ànims per dir-me, qué tanto temblar: coge un pañuelo y átamelo". Nomia Eugenio Gijón Molina i era un valent.

- Per aquest temps, ja es pedia la guerra.

- Ja es perdia. Encara pasarien molts de dies i moltes coses, però ja es perdia. Es perdia des del principi. A Terol hi havia "la Columna de Hierro", constituïda pels presos comuns de la presó de San Miguel de los Reyes. Quasi tots pertanyien a la FAI i els dies de permís baixaven a València i pagaven per totes les botigues amb vals. Cometien un abús, un vertader abús, però asseguraven que conqueririen Terol ...! Un dia la nostra bateria s'apropà a les trinxeres i ens va sorprendre veure per tot arreu el següent cartell: "Prohibido pegar un tiro. Milta de cinco pesetas". Ueo, ens diguñerem, què passa aquí!

- I què passava?

- Què passava em diu? Vet ací les paraules d'un que escometérem: "si nosaltres disparam -ens digué- els feixistes també dispararan". Què li pareix?

- I què vol que li digui? En els que actúen així ara els hi diuen pacifistes.

- Va, home, deixi les berbes. Això que li cont succeí a la primeria de la guerra, però el govern de la República trigà un any a posar ordre i seriositat a les seves files! Massa temps, sens dubte.

- Es posssible.

- A València, el trenta-vuit, vaig assistir a una reunió d'oficials a l'aeroport de Manises i tots compreníen que perllongar la resistència suposava augmentar el vessament de sang. Hi havia un rus, entre nosaltres, que ens encoratjava a continuar, to al·legant que el conflicte bèl·lic a Europa no trigaria gaire a esclatar, Però ni podíem continuar resistint, Sempre resistint, sense cap perspectiva d'èxit.

- Vostè va acabar la guerra a València?

- Sí. A les oficines militars hi havia un sergent que, a la vegada, era sacerdot, i em convidà a refugiar-me a ca seva, a Alacant, Abandonàrem València en un camió, vestits de paisans, i li assegur que al llarg del trajecte en vaig quedar tip de cantar el "Cara al Sol". El cantàvem cada deu metres, perquè cada deu metres hi havia una patrulla feixista.

- Malgrat tot, arribà a Alacant, una mica escanyat potser, però viu. Veritat que era important arribar viu?

- I tant! El sacerdot m'hostejà a ca seva mentre em gestionava un permís per traslladar-me a Barcelona, on m'esperava la meva esposa.

- Esposa? No el sabia casat.

- Em vaig casar el trenta-vuit. Em casà un caputxí, fra Baltasar de San Mateo, que no sabia la lletania gaire bé i s'equivocava sovint sovint. La cerimònia se celebrà a un quart pis, a Barcelona, La meva esposa s'havia traslladat allí, des de Madrid.

- I bé, es traslladà a Barcelona.

- Ja ho crec, el dotze de maig del trenta-nou i, l'endemà, naixia el meu fill. Al llarg del trajecte ningú no em molestà. Jo tenia bona presència i anava amb el vesit de dol que vaig fer-me l'any trenta-cinc, quan morí mon pare. De primer cop l'ull semblava un senyor de dretes i vull pensar que totes les patrulles m'hi prengueren.

- I a Barcelona, també l'hi prengueren?

- Potser sí. o m'ignoraren. Jo em passejava ben tranquil·lament del braç de la meva esposa i mai ningú no em demanà la filiciació. Això no obstant, el juliol vaig decidir retornar a Mallorca, tot seguint els consells de la meva familia. Vaig presentar-se a la caserna d'artillería i em clavaren sis anys per auxili a la rebel·lió.

- Va cumplir la pena a Illetes?

-Ca! M'indultaren, I al poc temps vaig tornar a Barcelona per intentar normalitzar la meva vida.

- Quin record guarda d'aquella Palma de post-guerra, que va conèixer ben de rampellada?

- Un record trist, evidentment. Allò que em cridà més l'atenció va ser la castellanització de la ciutat. "Casa María de los Huevos" n'és un exemple tan dolorós com divertit.

- Sap? Hi havia por a Mallorca.

- I com no n'hi havia d'haver? En el Club de Regates vaig topar-me amb un individu que havia estat interventor a les eleccions de febrer del trenta-sis. Em va dir per tota salutació: "Si jo manàs, a tots els qui procediu de la zona roja vos afusellaria sense formació de causa". Em digui, ara, vostè: no era ben normal que hi hagués por?