Aina Boutroux

Memoria Civil, núm. 3, Baleares, 19 enero 1986

Jaume Pomar

Indagar la veritat histórica que d'una manera tan conscient i sistemàtica se'ns va voler amagar, és una tasca apassionant i dolorosa que convé plantejar-se britànicament si un vol portar-la a terme. Cada nou document d'història oral -aquestes entrevistes-, és una nova llaga descoberta sobre el cos social i històric que hom ha hagut d'assumir com a propi. I una nova mena de fracàs. A punt ja de tirar la tovallola, amb una exclamació de l'estil de: un país com aquest no por ser el meu, l'entrevista amb dona Aina Boutroux, francesa transplantada a Mallorca, ha representat una alenada d'aire fresc i de joventut del millor encuny.

Té la sort de poder viure a la Cartoixa vallademissina, a la cel·la on, segons la tradició, s'haurien allotjat Georges Sand i Chopin, la primera parella d'estrangers que vengué per aquí a oferir nous models. Naturalment, foren rebutjats pel conservadorisme inveterat que, a Mallorca, ha arribat a ser gairabé un estat místic de l'home illenc i, conseqüentment, l'absolució final de la nostra història.

 

Si hem de ser sincers, era ben "guapa" aquella República

De la república, de la pintura i més coses

-Si hem de ser sincers, era ben "guapa", aquella república. Jo la vaig veure venir aqui, a Valldemossa. Al principi no sabiem si duraria o no, era potser un tant inestable. Però a mi m'agradava molt més que tot el que va venir després. Ni punt de comparació. Aquí la cosa no va fer massa renou. Els valldemossins no són una gent molt retorçuda. L'Arxiduc els definia com a casta de frares, i no he cregut mai que ho digués per res de bo. Tant jo com el meu home érem apolítics. Liberals, sí, i, si vol, compromesos amb la llengua. Ell va firmar la resposta al Manifest dels intel·lectuals catalans en favor de la república. I jo, francament, no vaig anar mai amb un rosari dins la butxaca. La veritat, però, és que no m'interessava gent ni mica la política, ni la d'esquerres ni la de dretes, La política sempre m'ha semblat una cosa bruta. El retrat que vostè ha vist on estic devora en Franco és de l'any 1934. En Franco, que era governador militar de Balears, el vaig conèixer i tractar de paisà. Aquell dia mostrà un gran interès en venir al concert d'Alfred Cortot. Aleshores Cortot era potser el millor intèrpret de Chopin, i això en sembla imporant deveres ... En general, els pintors de Mallorca eran apolítics. En Bernareggi, sí, un bon artista i simpàtic, però era argentí.

Als seus norana anys, dona Aina es mou entre els conceptes llargament madurats com ho podria fer un ballester entre els merlets d'una fortalesa. Un punt d'esprit francès a la veu i un altre d'ironia ràpida són dos trets rellevants de la seva personalitat. El sediment de cultura hi és com un colorejant delicat de les seves matissacions rotundes. Breu, en bon mallorquí diríem que aquesta dona és tot un caràcter.

Joan Miró -noucentisme- escola mallorquina

- No hi hagué cap canvi cultural durant la República. Es com si em diguessin que ara l'Ajuntament de Valldemossa s'ocupa de cultura, Jo no m'ho he de creure, encara que em varen fer un homenatge que, per cert, em va emocionar. Hi era tot el poble ... A mi en Joan Miró m'interessave al principi, que és la seva bona època. El quadre que jo tenc, un regal de noces que arribà amb retard, és de l'exposició de 1917 a les Galeries Dalmau. Feia un any que jo m'havia casada. A París, amb el meu home i amb en Miró anàvem sovint a sopar i després a un cabaret de moda on actuava un tal Bruant, un que feia xistes que molestaven. Quan entràvem ens definia com a Madame, monssieur et bebé. En Miró era un locando, però, això sí una boníssima persona. De vegades m'intriguen aquestes aranyes que feia, que són com una estrella. No he arribat a entendre què signifiquen. Vés a sebre que hi passava, per aquell cervellet. El quadre que jo tenc d'ell, ja ho veu, són uns arbres que semblen cols ... Erem amics amb d'Ors, Sagarra, Carner. De tots ells tenc cartes, papers i fins i tot algun poema inèdit de no sé qui. Entretant, la nostra vida es movia entre Galilea, Valdemossa, París i Marsella. També en Nicolau d'Olwer era molt amic nostre. I entre els mallorquins, en Joan Ramis d'Ayreflor, que era el director del Correo de Mallorca, en Damià Vidal Burdils, notari de Santa Maria i després de Sa Pobla, que el seu germà Francesc, es va casar amb una filla del general Tamarit, sí, el que va polemitzar amb en Llorenç Villalonga. A mi que no me diguin que Mort de Dama és una gran novel·la és un conte catalinero i ella una mestressa catalinera i no una gran senyora. En Villalonga va poder medrar gràcies al buit que deixaren, forçats, molts d'altres. Va sebre estar a bones amb el règim dels guanyadors ... Nosaltres el consideràvem un cucurrumeco.

Aina Boutroux en el festival Chopin de 1934 (d'esquerra a dreta), acompanyada del batle de Valldemossa, Pellicer, tinent-batle de Ciutat, l'adjudant del general Franco, Mn. Joan Ma. Tomás; Joan Manent, governador civil; Alfred Cortot pianista; Francisco Franco, comandant general de les Balears, un diputat provincial en representació de la diputació; i Bartomeu Ferrà, espòs d'Aina i propietari de la cel·la No. 2 de la Cartoixa de Valldemossa

Repassam material gràfic de l'època. Surt una curiosa fotografia de Nicolau d'Olwer envoltat de distints republicans mallorquins. Quan el batle era en Renteria, Possiblement es tracta d'una instantània presa durant la venguda d'Azaña a Mallorca. Tota una altra època. I dona Aina reconeix que, malgrat l'actitud apolítica de la seva família, les seves amistats es contaven més dins les files esquerranes que no entre les dretes

Bienni Negre . Front Popular - No al feminisme

- Sí, el Bienni Negre, això és quan guanyaren les dretes. Les dretes no sé com s'ho han fet, però sempre han tengut la gràcia de fer-se antipàtiques per elles mateixes. Mai no ha fet falta que els altres hi insistissim massa. Va ser desagradable, tot allò, perquè la política, que mai no és neta, encara va resultar que podia arribar a ser molt més bruta. I l'Esgléssia, que acabava de fer el pa bo. Alguna excepció en conec, però ja la hi contaré quan sigui l'hora .. El contraban va campar pels seus respectes. Desembarcaven a la costa d'Andratx, ho duien tot a Galilea i després a La Vileta, on repartien ... Però el Front Popular no va amillorar la situació en res. I és que cada vegada que creuen que ve un alliberament, després és pitjor, molt pitjor. No massa lluny d'aquí, a Sóller, els obrers parlaven en termes amenaçadors: no vos ne queden per molts de dies. I clar, burguesos o no, quan la gent venia a Valldemossa sentia com se li eixemplava el cor ... I no, el feminisme no m'interessa perquè no veig perquè una dona hagi de ser com un home. Jo sempre he estat a bastament lletja per no agradar als imbècils ...

Sonen altres noms de la tertúlia que es feia en aquella casa: Guillem Forteza, Salvador Galmés. Estam envoltats de plats autèntics i de quadres bons. El temps passa suaument damunt els objectes. Els humans, enfrontats a la violència de la història, no tenim aquest avantatge. A les parets potser ens contemplen, amb vida pròpia, les obres de Joan Miró, Francisco Bernareggi, Antoni Gelabert, H. Anglada Camarassa, Bartomeu Ferrà, no cal dir-ho, i una nota de Jacobo Sureda digna dels millors precedents del surrealisme. Dona Aina ha fet servir un magnífic airgondent de framboisse fet a França especialment per a élla.

El 18 de juliol i la repressió a Valldemossa

- Els anys de la guerra record que va fer molt de fred, a Valdemossa. Nosaltres passàvem temporades llargues a Palma. Aquí el 19 de juliol va fer ben poc renou. Sí, després vàrem saber, molts, que havia estat l'inici d'un enfonsament dels nostres ideals. Al principi, però, molts no se n'adonaven. El mallorquí no és massa sensible. Aquí l'ordre estigué controlat en tot moment. I amb un cert orgull podem dir que Valldemossa és l'únic poble de Mallorca on no varen matar ni una sola persona. Curiosament això es deu al rector que teníem don Joan Mir, que va actuar en la més pura ortodòxia evangèlica. Jo l'estiamva. Va salvar molta de gent. Aquí varen venir també com per tot, uns falangistes, crec que era una esquadra de Falange, Amb el primer que s'entrevistaren va ser amb el capellà que va sortir, molt valentament, en defensa del poble. Era un home alt i fort, que imposava respecte, amb els cabells tallats molt curts. Quan li demanaren noms, fredament els digué: Aquí si n'heu de matar qualcun, mateu-me a mi el primer. Es un gest que no s'oblida .. El meu home va venir ben just que no li armassin judici, per la resposta al manifest dels catalans. Però es va poder demostrar que no havia estat mai a cap partit polític i que era catòlic practicant. En aquells moments les coses anaven d'aquesta manera ... En Darder jo no el conexia de res, però aquella paret del cementiri l'he mirada moltes vegades. Allò va ser molt lleig