Miquel Rigo Memoria Civil, núm. 18, Baleares, 4 mayo 1986 Llorenç Capellà
-Senyor Rigo: vostè, dia devuit de juliol embarcà cap a Barcelona per assistir a l'Olimpiada Popular
- Si, tant la meva esposa com jo cantàvem a l'Orfeó Proletari. Me'n record com si fos ara. El dirigía el mestre Dalmau i cantàvem l'Emigrant, Salut Cantors, La Balanguera. Per aquells anys La Balanguera ja s'identificava com a himne de la mallorquinitat.
-Quin temps, eh?
-Si, quin temps!
-I portaven uniforme per cantar?
-Les dones vestíen falda blava i camisa blanca. Quant als homes, tenc el meus dubtes. Els calçons eren blaus, però la camisa ...? Vermella o blanca, no ho sé.
-En tot cas, endiumenjat de blanc o vermell vostè salpà cap a Barcelona
-Però trigàrem a arribar-hi. Trigàrem. Prop de la ciutat, el pràctic ordenà al capità que aturàs els motors i l'obligà a fondejar. No sabíem ben bé cap a quin costat es decantava la lluita: sols sentíem els trets seguit seguit des de la coberta estant. Fins i tot una bala perduda ve ferir l'esposa d'En Canals, el del sindicat metal·lúrgic ... L'espera es va fer inacabable i a l'entremig, alguns els més impacients s'enginyaren per arribar a terra. Devers les sis de l'horabaixa el capità decidí fer-se endins.
-Rumb a on?
-Rumb a Mallorca. Si no sabíem què succeïa a Barcelona com podíem saber què havia succeït a Mallorca? Prop de la matinada, però, el telegrafista interceptà un missatge provinent d'un altre vaixell fondejat a Sóller i així la tripulació s'assabentà del triomf de Goded.
-De manera que retornareu a Barcelona.
-Sí, a Barcelona continuaven els trets. Malgrat tot, enmig de la batalla, algú se'n recordà de nosaltres i amb llanxes ens dugueren entrepans i ous bullits. Molts d'ous bullits erreplegats arreu arreu, perquè n'hi havia de caponats i quan els rompíem trobàvem, escalfat, un pollet a punt de néixer.
-I finalment, baixaren a terra?
-A terra barcelonesa, diu?
-A terra barcelonesa, dic
-Doncs no. Al port de Barcelona no hi baixàrem fins dimecres. Abans, però, estiguérem a Tarragona. Allí vaig veure cremar les primeres esglésies. A Catalunya hi havia un enorme sentiment anticlerical, sobretot, entre els anarquistes. Al desembarc de Manacor en vengué un, d'anarquista, que havia esbucat el campanar de l'església de Sants d'una canonada.
-Passejava el canó davall el braç, pot ser?
-Qui sap d'on el va treure. Unicament sé que s'adonà que en el campanar s'hi resguardava un franctirador i li etxibà canonada. Aquest acte i d'altres que se'n contaven per Barcelona, lo donaren fama de valent quan en realitat no era més que un neci. Acabà essent víctima de la pròpia neciesa. Aquí, per encoratjar els seus companys, s'aixecava sobre les marjades i oferia el pit a l'enemic. L'hi badaren.
-Calcul que vostè, en la lluita, era l'antítesi d'aquest home.
-El valor no té res a veure amb la imprudència. Jo no vaig estar-me de recriminar-li la seva manera de procedir, però no m'escoltà ni poc ni molt. Els anarquistes són una gent especial.
-Deixem-ho estar i recuperem el fil de la conversa. Erem a Barcelona. Desembarcaren.
-Baixàrem a terra, però molts de nosaltres ens instàl·larem a les cabines del vaixell a desgrat de la mala cara que ens feien els cambrers. Tot té la seva explicació: al llarg d'aquests tres o quatre dies d'incertesa havíem decidit formar la centúria de Mallorca. Ens oferírem a la Generalitat i esperàvem ordres. La sort ens possibilità venir a lluitar a la nostra terra.
-Quants éreu els allistats?
-Pel cap baix un centenar. La majoria érem homes.
-La presència de la dona en el front de batalla ha omplert moltes pàgines de la mítica republicana.
-Les mallorquines que desembarcaren a Manacor s'encarregaven dels serveis auxiliars. Me'n record d'algunes. De madò Gerònia, per exemple. Tenia uns cinquanta anys i era robusta. Les altres, majoritàriament eran joves. Hi havia Na Ramis, Na Magdalena Company, Na Maria Díaz que era la meva cunyada. Na Reyes, la meva esposa, també havia de venir, però per raons de prudència -i ben a contracor meu- va quedar-se a Barcelona. Teníem una nine de catorze mesos i esperàvem el naixement de Llibert, el nostre segon fill.
-Sap que va fer santament, deixarnt-la a terra?
-Ara me n'adon, però en aquells moments jo estava entestat que vingués amb mi. Reyes i jo mai no ens separàvem. De vegades pens que el seu esperit de lluita i de sacrifici era molt superior al meu.
-Senyor Rigo: l'embarcam cap a Maó.
-En el "Mar Negro". Ens allotjàrem a un quarter que hi ha a l'explanada i férem tir a La Mola, dues o tres vegades. Ens assignaren un segent com a cap de la centúria, mentre que el Delegat Polític va ser En Vicenç Vila, que era un socialista afiliat al sindicat del metall.
|
-I partiren de Maó, de matinada.
-Sí, la matinada del quinze d'agost- Feia xaloc i un cop de mar va rompre l'amarra que subjectava la nostra barcassa al remolcador. Estiguérem a punt d'estavellar-nos contra les roques i anàvem a la deriva una bona estona. Finalment un guardacostes ens retornà al vaixell i el Delegat Polític de la colimna, el diputat socialista Villacuenca, ens ordenà deixar les armes. Pretenia obrir-nos un expedient com si nosaltres tinguéssim la culpa de no haver arribat a la vorera ...! Després saberem que el pretés desembarc havia fracasat i que molts de companys moriren ofegats,
-Bon començament, home.
-I tant! Desembarcàrem l'endemà, el desset, a Cala Bona, sense trobar cap mena de resistència. De fet la centúria de Mallorca no entrà en combat fins dia denou, quan va rebre ordre de cobrir unes posicions prop de Son Carrió. Davant nostre hi havia uns nius de metralladores de la guàrdia civil instal·lats a un molins i per arribar-hi havíem de creuar un pla enorme. No hi havia ni una mata per refugiar-nos.
-Quin tràgol, eh?
-Sí, i sense cap necessitat de passar-lo, perquè la posició s'hagués pogut conquerir amb molt meyns risc just que haguéssim atacat per un dels costats. Però ens ordenaren avançar i acomplirem l'ordre. N'Antoni Gil morí d'un tret al cap. I a En Bou, que era defensa de l'Atlètic Baleares també l'allargaren. Venien dos jugadors del Baleares amb nosaltres: En Bou i En Macareno. Amb En Macareno avançava braç a braç un ballador de boleros que no sé què nomía. Morí de mala manera, perquè es va degollar una bala explosiva.
-I guanyaren la posició?
-Si l'enemic no hagués retrocedir no l'hauríem guanyada mai, perquè tengui per segur que avançarem pel lloc menys escaient. Malgrat tot, els nostres companys d'altres centúries conqueriren Son Carrió. Record En Macareno tot fent guàrdia al campanar.
-Què feren dels morts?
-Què ferem, diu? Res, què n'havíem de fer? Prop de la nostra posició n'hi havia dos que pudien. Em sembla que els calàrem foc.
-Senyor Rigo, per què, una vegada conquerit Son Carrió no continuaren avançant?
-Hauríem pagut fer-ho, però rebérem ordres de mantenir les posicions conquerides i de no fuetejar l'enemic. Ens digueren, fins i tot, que deixàssim que els pagesos de la rodalia continuassin amb els seus propis quefers. De fet n'hi hagué molts que continuaren conreant el camp i ocupant-se dels seus animals, absolutament aliens a la batalla.
-Vostès eren els invasors. Devien mirar-los amb rancúnia. Almenys amb temor.
-No ho cregui. Parlaven amb nosaltres. Parlàvem del temps, de l'anyada. De tant en tant ens regalaven un pollastre o un paner de fruita.
-Sols els faltava encendre els batzers i torrar botifarrons per tocar amb un dit el cel
-Sap si n'haguéssim tinguts!
-Com s'alimentaven? Cuinava cada centúria la seva olla?
-Hi havia un servei de proveïment que, sobretot, portava el menjar puntualment als qui combatien a primera fila. Menjàvem molt de llegum i, de tant en tant, carn fregida. Cada centúria, però, procurava enginyar-se per foragitar la fam. Record que des de la nostra posició estant fèiem talaia i vérem pasturar una guarda de porcelles. En matàrem tres o quatre a trets i menjàrem fins a assaciar-nos.
-Senyor Rigo li repetesc una pregunta anterior: per què no avançaven?
-Possiblement perquè esperàvem el suport del Govern de Madrid, que, tanmateix, mai no arribaria. A Prieto li passà inadvertida la posició estratègica de Mallorcaq i negà a Bayo l'ajut de l'aviació. Els rebels controlaven l'espai aeri. Quan bombardejaren el "Marqués de Comillas" i el nostre campament, jo estava arrecerat prop d'un marge i vaig acabar la munició disparant a l'aire. I, tanmateix, no en faig ferir cap. Ni jo, ni els altres. De fet, els nostres fusells eran impotents per detenir-los.
-Començà, d'aquesta manera a quallar entre vostès el sentiment de derrota?
-Els milicians mai no ens sentírem derrotats. Ni hauríem volgut reembarcar en el cas d'haver sabut que abandonàvem Mallorca. Ens enganyaren. Tot i que reconesc que ea Bayo no li quedava altre remei que enganyar-nos.
-Com va esser el reembarc?
-El dia tres de setembre la centúria de Mallorca va rebre l'ordre de rel·levar, prop de Son Servera, unes forces de la CNT que havien estat molt castigades per l'enemic. Doncs bé, quan arribàrem, la posició estava abandonada. Així i tot, ens quedàrem sense saber ben bé les raons que havien tingut els anarquistes per tocar el dos. A hora foscant, però, rebérem l'ordre d'abandonar el front calladament, perquè havíem de reembarcar per caure sobre Palma. Els nostres caps ens pregaren discreció i la tropa es reuní a la platja, en silenci. La nostra centúria salpà en el "Mar Negro". Ens crèiem que posàvem rumb cap a Palma i estàvem contents. Estàvem contents, tot i que no compreníem per quina raó en allunyàvem tant de la costa. A mig camí, quan l'abandó s'havia consumat ens diguerem que anàvem cap a València.
-Bayo, havia fracassat.
-Al meu entendre, no. Es va trobar faltat d'ajut, ja li ho he dit. Per altra banda, el reembarcament va esser un encert perquè amb el seu engany va evitar les tensions que, sens dubte, s'haurien produït entre els milicians i els caps militars. Malgrat tot esperàvem tornar qualque dia. No pensàvem en la possibilitat de perdre la guerra.
-De fet, tot just acabava de començar.
-Sí. Per a mi acabava de començar. Aquell mateix setembre vaig incorporar-me a la columna Llibertat del PSUC i vaig defensar Madrid amb la mateixa fe que havia defensat Mallorca. Després vaig lluitar al front d'Aragó, a Catalunya. Vaig sortir cap a França eñ devuit de gener del trenta-nou. Me'n recordaré tota la vida.
Llorenç Capellà |