Antecedents
La fundació d'aquest
partit va ser preparada des de 1883 pel grup Emancipació del
Treball creat pels primers marxistes russos, com
Gueorgui Plekhànov, qui van polemitzar amb les altres tendències
revolucionàries que s'oposaven al tsarisme i en particular amb els
Amics del Poble o "populistes". Amb el desenvolupament del capitalisme
a Rússia, la classe obrera s'havia convertit en una força poderosa, i
els marxistes consideraven que els hi corresponia encapçalar la lluita
revolucionària de les masses. També pensaven que la missió dels
revolucionaris no consistia a impedir el desenvolupament del
capitalisme sinó en "organitzar la poderosa força revolucionària que
engendra el desenvolupament del capitalisme que és la classe obrera".
Els marxistes van passar a organitzar diverses unions de lluita per a
l'emancipació de la classe obrera, que van propiciar la creació de
sindicats clandestins de treballadors i van dirigir vagues.
En el primer congrés
del POSDR els socialdemòcrates ja van voler incidir en la vida russa.
El govern tsarista els va perseguir, fins al punt que el dirigent de
la Unió de Lluita de Sant Petersburg,
Lenin, no va
poder assistir al congrés, ja que havia estat deportat a Sibèria, i el
Comitè central format en el congrés va ser detingut poc després de la
seva constitució.
Iskra
Degut a la repressió
i que el partit naixent no s'havia dotat d'un programa, hi mancava una
direcció i una acció política unificada. Van sorgir divergències sobre
el paper de la socialdemocràcia, i mentre un sector, conegut com a
"economicista", va considerar que el moviment obrer havia de
centrar-se en les seves reivindicacions econòmiques contra els
propietaris, altres sectors van emfatitzar el paper central de la
lluita política obrera contra l'autocràcia tsarista i la lluita pel
socialisme. En aquest partit hi trobem el militant
Lev
Trotski, que més tard s'uniria al partit
bolxevic de
Lenin.
Quan, l'any 1900, va
tornar Lenin
de la deportació, va contactar amb diversos grups i líders
socialdemòcrates que van rebutjar les tesis economicistes i van
proposar la publicació d'un diari que pogués articular la política del
POSDR. Lenin va arribar a un acord amb Plekhànov, Axelrod i Vera
Sasulitx, fundadors d'Emancipació del Treball i el mes de
desembre de 1900 va ser publicat en altre país i introduït
clandestinament a Rússia el primer número d'Iskra
("L'Espurna"). Posteriorment impremtes clandestines reimprimien els
números en ciutats russes. El periòdic va ocupar un important paper
per agrupar i unificar els diferents cercles de base i unions
socialdemòcrates disperses a Rússia, encara que Rabótxeie Dielo
("La Causa Obrera"), dirigida per B. Kritxevski i A. Martínov va
polemitzar amb Iskra des d'una vessant economicista. Entre 1901
i 1904, els socialdemòcrates van créixer i es van enfortir a Rússia.
Segon Congrés
El juliol de 1903 es
va reunir clandestinament el Segon congrés del POSDR. Les primeres
sessions es van celebrar a Brussel·les, però davant la imminent
interferència de la policia, els delegats es van traslladar a Londres.
Van assistir un total 43 delegats en representació de 51 vots de 26
organitzacions. Els "iskristes" comptaven amb 33 vots, 24 dels quals
eren "leninistes". Els "anti-iskristes" tenien 8 vots i el "centre"
tenia 10 vots.
Durant aquest
congrés es van configurar dues fraccions: una majoria denominada
bolxevic (del rus Большевик, "membre de la majoria"), entorn de
Lenin, que va assolir l'aprovació de gran part del programa proposat
per Iskra, i un minoria
menxevic (del rus Меньшевики "membre de la minoria") entorn de
l'"iskrista"
Julius Martov. El programa aprovat constava de dues parts: un
programa mínim per la revolució democràtica, per l'enderrocament
de l'autocràcia tsarista, la República, la confiscació de latifundis i
terres usurpades pels terratinents, el reconeixement del
dret d'autodeterminació de les nacions i la instauració de la
jornada de màxima de treball de 8 hores; i un programa màxim
pel socialisme.
Un punt de debat
candent va ser la necessitat o no d'una "dictadura de proletariat"
perquè la revolució socialista pogués triomfar, la qual va quedar
consignada en el programa. A l'hora d'aprovar els estatuts, Martov va
vèncer als leninistes. Però quan no va acceptar-se que eren la "única
representació dels obrers jueus de Rússia" i es van retirar dos
"economicistes", la correlació de forces va tornar a invertir-se i els
leninistes van quedar en majoria per estriar el Comitè Central i la
redacció d'Iskra. Davant els fets consumats, els menxevics van
crear la seva pròpia organització, paral·lela a la conformada en el
congrés. Plekhànov va tractar de conciliar els bàndols i va concedir
la redacció de Iskra als menxevics, el que va provocar la
renúncia de Lenin i la conversió d'aquest periòdic en òrgan del
menxevisme, mentre el bolxevics s'expressaven des del Comitè Central.
Tercer Congrés
El mes d'abril de
1905, es va reunir a Londres el III Congrés del Partit Socialdemòcrata
de Rússia. Els menxevics van ser-hi convocats, però no hi assistiren i
convocaren un congrés paral·lel a Ginebra. A Londres van assistir 24
delegats, en representació de 20 comitès bolxevics. Des del punt de
vista
bolxevic les diferències entre les tàctiques aprovades a Londres i
Ginebra, van ser exposades per
Lenin
en el seu llibre Dues tàctiques de la socialdemocràcia en la
revolució democràtica. Els bolxevics entenien que la revolució
russa que s'estava desenvolupant havia de triomfar sota la direcció
política obrera, malgrat el caràcter democràtic-burgès de l'esmentada
revolució i malgrat que no podia de moment sortir-se d'un marc de
mesures compatibles amb el capitalisme.
La tàctica dels
treballadors va ser seguida pels camperols que volien desfer-se dels
grans propietaris agrícoles i obtenir la terra. En canvi la burgesia
no estava interessada en el triomf d'aquesta visió de la revolució i
la temia perquè s'oposava als seus interessos. D'aquesta manera, la
massa camperola amb unió amb els obrers hauria d'enfrontar-se a
l'autocràcia i a la burgesia.
Els menxevics, en
canvi, volien una revolució burgesa liberal. A la classe obrera li
corresponia el paper d'oposició revolucionària radical mentre a la
burgesia el govern i la realització de la revolució democràtica. No es
tractava doncs d'una discussió merament teòrica, sinó de com encarar
els esdeveniments concrets de la
Revolució russa de 1905, l'onada de vagues polítiques i el
funcionament dels
soviets
de delegats obrers, una nova forma d'organització de poder dels
treballadors.
Reunificació
Després de la
derrota de la Revolució de 1905, enmig de la repressió, els
socialdemòcrates hagueren de replegar-se a les tasques de
reorganització. A l'abril de 1906 es va reunir a Estocolm (Suècia) el
Quart Congrés del partit, d'unificació, en el qual els menxevics van
obtenir la majoria de delegats, a pesar de la qual cosa va ser
aprovada la fórmula estatutària de Lenin que exigiria pertànyer a una
organització del partit per a considerar-se afiliat a ell. Es va
debatre sobre el programa agrari, i fou aprovada en general la
proposta menxevic. Amb el partit reunificat, la lluita fraccional
interna va prosseguir. El maig de 1907 es va efectuar a Londres el
Cinquè Congrés del POSDR, en el qual els bolxevics van refer la
majoria aliats amb els socialdemòcrates de Polònia i Letònia. Això va
repercutir en les resolucions de confrontació a la tàctica i als
partits de la burgesia liberal, així com en l'orientació política dels
sindicats.
Consolidació de la divisió
El 3 de juny de 1907
va ser dissolta la
Duma pel
govern tsarista i duts a judici els diputats socialdemòcrates, el
ministre
Pyotr Stolypin va cobrir de forques i patíbuls Rússia i va
deslligar la repressió contra els socialistes i altres revolucionaris.
A les files socialdemòcrates van sorgir nous debats sobre el paper de
les organitzacions legals i clandestines. En general els
menxevics eren partidaris de centrar-se en la construcció d'un
partit legal de masses, mentre que els bolxevics consideraven
fonamental preservar l'organització clandestina del partit per a des
d'allí treballar en organitzacions legals o no legals de masses. Un
sector denominat otzovista (revocadors) s'oposava a participar
en les organitzacions legals i el parlament i exigiria revocar el
mandat als diputats socialdemòcrates a la
Duma.
Després de fallar
els esforços d'unificació de 1910, quan els
bolxevics van cessar de publicar el seu òrgan "El Proletari", els
menxevics van seguir publicant "La Veu de la Socialdemocràcia", i els
bolxevics van decidir conformar un partit a part sense els
menxevics, i el gener de 1912 en una conferència a Praga van
proclamar el Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia (bolxevic).
Enfront d'ells es van alinear amb propostes d'unitat els menxevics,
Trotski i els otzovistes, en el Bloc d'Agost. Els
bolxevics van contestar al seu torn conformant amb Plekhànov un
bloc "en defensa del partit" i van publicar el diari Pravda
("La Veritat") del que venien habitualment 40 mil exemplars, en tant
els menxevics publicaven Lutx ("El Llamp") amb 16 mil
exemplars.
I Guerra Mundial
En esclatar la
I Guerra Mundial la socialdemocràcia internacional va afrontar un
nou debat que realinià a tots els seus integrants. D'un costat estaven
aquells que amb diferents arguments van donar als seus respectius
països d'origen en la guerra i van assumir una actitud "defensista".
D'altre costat estaven els "internacionalistes", qui caracteritzant la
guerra com a imperialista s'oposaven a donar suport als seus governs
en qualsevol esforç militar i cridaven a mantenir la unitat
internacional del proletariat. La
Segona Internacional va quedar profundament dividida.
Els bolxevics,
Trotski i alguns otzovistes van donar suport la política
internacionalista. Foren perseguits i detinguts diversos dels seus
partidaris arreu del país, acusats de "traïció a la pàtria". El
setembre de 1915
es va reunir en Zimmerwald (Suïssa) la primera Conferencia
Internacionalista. En 1916 es va reunir en el poble suís de Kienthal
la Segona Conferencia Internacionalista. Els bolxevics van encapçalar
l'ala esquerra internacionalista que reclamava trencar definitivament
"transformació de la guerra imperialista en guerra civil" amb els
líders defensistes i formar una nova internacional.
Les derrotes russes
en el front de guerra, la situació econòmica i l'agitació política van
provocar la caiguda del
tsar
durant la
Revolució de Febrer de 1917. El govern provisional amb
participació dels menxevics i
socialrevolucionaris en aliança amb els liberals va optar per
continuar la guerra, amb el que el debat entre defensistes i
internacionalistes es va convertir en el problema central de la
revolució russa. Enmig de protestes massives contra la guerra es va
reunir el 24 d'abril de 1917 la VII Conferència bolxevic coneguda com
a "Conferència d'Abril" que va cridar a lluitar contra el govern
provisional amb la consigna "pau, pa i terra", a lliurar "tot el poder
als Soviets" ja reconstruïts pertot arreu segons el model de la
Revolució de 1905 i a preparar-se per a la revolució socialista.
Il·legalitzats els bolxevics pel govern, el Sisè Congrés del partit
celebrat clandestinament entre el 26 de juliol i el 3 d'agost de 1917,
va cridar a enderrocar al govern provisional i a preparar la
insurrecció armada. En aquest congrés va participar el petit grup
"Interdistrital" (Mezhraiontsi), amb àmplia influència a
Petrograd, al que pertanyien
Trotski,
Lunatxarski, Uritski, Riazánov, Iurenev, Manuilski i altres
internacionalistes destacats que van declarar el seu acord amb la
política dels bolxevics i se'ls van unir.
Després de la Revolució
Després de la
insurrecció general i el triomf de la
Revolució d'Octubre de 1917, els
bolxevics en el poder van realitzar el Setè Congrés del Partit 6
de març de 1918, que va decidir transformar-lo en
Partit Comunista de Rússia (bolxevic) i va aprovar el programa de
revolucionari socialista de govern. Aquest va ser un dels partits
fundadors de la
Internacional Comunista el març de 1919. A partir de 1925 es va
denominar Partit Comunista (bolxevic) de la
Unió Soviètica, des de 1952
Partit Comunista de la Unió Soviètica. El
PCUS il·legalitzat el 1991 i refundat com
Partit Comunista de la Federació Russa, legalitzat el 1993.
Els líders menxevics
enderrocats per la Revolució d'Octubre, o bé van participar
directament de la lluita contra el poder soviètic o com Martov o
Plekhànov van assumir una crítica literària contra el nou govern, però
van rebutjar a les forces contrarevolucionàries. Enviats a l'exili
sota la direcció de Martov van publicar El missatger Socialista
i van mantenir en l'exterior el Centre Menxevic. Algunes
formacions socialdemòcrates es reclamen avui a Rússia hereves del
menxevisme.
Enllaços
externs