La Revolució Russa de 1917 fou un procés polític que culminà el mateix any amb l'establiment d'una república que substituí el sistema tsarista anterior i que porta a l'establiment de la Unió Soviètica. La revolució es dividí en dues fases. La primera, «la revolució de Febrer», en la qual es derrocà el règim autocràtic del tsar Nicolau II i s'estableix una república de caràcter liberal. En la segona, «Revolució d'Octubre», fou una revolució de tipus socialista en la qual els Soviets (controlats principalment pel partit bolxevic) prengueren el poder. Si bé els principals focus de la revolució foren Petrograd i Moscou, aviat s'estengué a les àrees rurals on els pagesos col·lectivitzaren i redistribuiren la terra.

Causes de la Revolució Russa

La Revolució Russa va ser un dels més importants fets ocorreguts en l'època contemporània. El seu impacte va ser palpable tant a Amèrica com Europa. Encara que la Revolució no va fer expandir el comunisme d' immediat, li va donar a altres països convulsos del tercer món un exemple a seguir. Dècades després, el model filosòfic-governamental prendria renovada notorietat a mesura que Rússia, convertida en un estat socialista i en una superpotència econòmica i militar, s'enfrontés als Estats Units en la Guerra Freda.

En qualsevol cas, les dues revolucions de 1917 es van dividir en dos grans parts: la caiguda del règim tsarista (Revolució de Febrer) i la creació del primer estat comunista del món (Revolució d'Octubre). Les causes d'aquestes dues revolucions abasten les situacions polítiques, socials i econòmiques de Rússia a l'època. Políticament, el poble rus odiava la dictadura del tsar Nicolau II. Les baixes que els russos van patir durant la Primera Guerra Mundial van debilitar encara més la imatge de Nicolau. Socialment, el règim despòtic del tsar havia estat oprimint els camperols durant segles. Això va provocar tensions dins de la classe baixa rural que va desembocar en altercats. Econòmicament, la inflació i la fam per tota Rússia va contribuir així mateix a la revolució.

Una combinació d'aquests tres factors, combinats amb el lideratge de Vladimir Lenin i Lev Trotski, van conduir irremissiblement a la Revolució Russa.

Causes econòmiques

Les causes econòmiques de la Revolució Russa s'atribueixen en gran mesura a la mala gestió del tsar, sumada a la Primera Guerra Mundial. Més de quinze milions d'homes es van unir a l'exèrcit, que va deixar un nombre insuficient de treballadors a les fàbriques i les granges. El resultat va ser una escassetat generalitzada d'aliments i matèries primeres. Els obrers van haver de suportar terribles condicions de treball, incloent jornades de dotze a catorze hores i baixos salaris. Es van desencadenar quantioses revoltes i vagues reivindicant millors condicions i millors salaris. Encara que algunes fàbriques van accedir a les peticions per elevar els salaris, la inflació de guerra va anul·lar el seu efecte. Hi va haver una protesta davant la qual Nicolau respongué amb violència (vegeu Causes polítiques), en resposta, els treballadors de la indústria van anar a la vaga i varen paralitzar el ferrocarril i la resta de xarxes de transport. Les poques mercaderies que existien no es podien portar al seu lloc de destinació. Els preus es van disparar a mesura que els béns essencials eren cada vegada més escassos. El 1917, la fam amenaçava a moltes de les grans ciutats. El fracàs de Nicolau a resoldre els problemes econòmics del seu país i la promesa del comunisme per aplacar la fam va compondre el nucli d'aquesta revolució.

Causes socials

Les causes socials de la Revolució tenen l'origen en segles d'opressió del règim tsarista sobre les classes baixes, a més dels excessos de Nicolau en la I Guerra Mundial. Aproximadament un 85% del poble rus formava part de la pagesia, oprimit per les classes superiors i el mateix règim. El vassallatge, associat comunament amb l'edat mitjana, descriu amb precisió la situació social de la Rússia de Nicolau: Una petita classe de nobles terratinents controlaven una vasta quantitat de serfs. El 1861, el tsar Alexandre II de Rússia va emancipar a aquests camperols no per raons morals sinó perquè impedia l'avanç social de Rússia. No obstant això, aquesta nova llibertat va ser de caràcter limitat, ja que no tenien cap terra per conrear. Com a resultat, el govern va elaborar noves lleis que els atorgaven petites parcel·les de treball. Tot i això, la quantitat de terra que se'ls va cedir va ser insuficient, de manera que es van desencadenar enormes revoltes. La Primera Guerra Mundial només va augmentar el caos. La ingent demanda de producció industrial d'articles de guerra i obrers va causar moltes més insurreccions i vagues. A més, com que es necessitaven a molts treballadors a les fàbriques, els pagesos van emigrar a les ciutats, que aviat es van veure superpoblades, vivint sota condicions que ràpidament van empitjorar. A sobre, mentre que la quantitat d'aliments requerida per l'exèrcit era cada vegada més gran, l'abastament després del front s'empobria més i més. El 1917, la fam amenaçava a la majoria de les grans ciutats. La suma de tots els factors anteriors contribuí a un creixent descontentament entre els ciutadans russos, que posteriorment desembocaria en la Revolució.

Revolució de Febrer

La Revolució de Febrer va néixer d'una forma pràcticament esporàdica, quan la gent va sortir a protestar contra el règim tsarista, per la simple raó de la manca d'aliments, la carestia, la fam que passaven. Aquest no va ser, naturalment, l'únic factor, ja que, com hem exposat, d'entre totes les causes hi ha també el descontent de la població amb la participació en la Primera Guerra Mundial.

Des de gener hi havia hagut vagues diverses per tot Petrograd (nom russificat del germanòfil Sant Petersburg, i vigent de 1914 fins 1924) això va fer créixer les protestes de febrer. Durant aquest mes l'esquerra radical i els liberals es van coordinar per estendre la revolta i dur a terme diverses activitats. El 24 de febrer les protestes s'havien tornat molt violentes, i un llarg nombre de residents de les ciutats van mantenir disturbis i enfrontaments contra les forces policials i els soldats. Quan el gruix dels soldats va guarnir la capital Russa, Sant Petersburg, van agregar-se a les protestes, en contraposició al que havia passat el 1905, i aleshores la protesta va agafar un altre aire més revolucionari aconseguint que el 2 de març, el tsar Nicolau II abdiqués. Se'ls havia demanat que a base de foc, aixafessin les revoltes dels protestants, més els desertors de les seves pròpies files, que anaven en augment. La presó, les estacions policials i els jutjats, van ser fortament atacats i saquejades pels revoltats.

Veritablement, la seva dissort, va ser precisament que aquesta vegada la punta de llança que tenia, l'Exèrcit, per reprimir, se li va girar en contra, se l'hi havia polititzat i no a favor. La insurrecció de l'Exèrcit, sense la qual no s'hauria liderat amb suficient força el moviment per expulsar el tsar, fou el 27 de febrer. Un dia abans, però, van morir assassinats 50 manifestants a la plaça de Znamenskaya en un cicle de vagues i manifestacions del 23 al 26 de febrer. Així, el mateix 27 de febrer, la insurrecció de les tropes van dur a l'incendi dels edificis Okhranka (la policia secreta de l'Exèrcit Rus), fent que la guarnició de la capital s'adherís als revolucionaris, i també la creació del soviet de Petrograd.

A més a més, el Príncep Lvov, va encapçalar el mateix 27, un govern provisional, amb Kerenski com a ministre de guerra. L'objectiu d'aquest govern provisional era el de crear una República parlamentària occidentalista, representaven sectors de la burgesia liberal menxevics.

Període Interrevolucionari

Després de la Revolució de Febrer, el 2 de març, el tsar ha d'abdicar, ja no pot fer res més, li han pres el govern. Aleshores, un mes i un dia després, torna Lenin, el 3 d'abril de 1917, quan va publicar les famoses "Tesis d'Abril". Van ser publicades en el diari Pravda. En aquestes, va fer una anàlisi de com s'haurien de desenvolupar el polítics, ara que s'iniciava una nova etapa. A més a més, parla d'aconseguir una revolució socialista afavorint el repartiment de terres i rebutjant la guerra. L'experiment, però, acaba aquí, ja que el 30 del mateix mes, s'anuncia en una nota de Miliukov, que el govern es trenca. El 5 de maig, doncs, se'n forma un de nou on Kerenski torna a obtenir el ministeri de guerra i el de la flota.

Així, del 3 de juny al 24, es dóna el Primer Congrés dels Sòviets russos a Petrograd; mentrestant, Kerenski farà les seves primeres maniobres militars: es decideix el 16 de juny a atacar les forces austrohongareses, una aventura que acabarà el 2 de juliol, casualment, dia en el que Trotski es fa Bolxevic. Kerenski, a banda de no treure'n res, es guanya un enfrontament amb el sector conservador de l'Exèrcit, liderat per Lavr Kornilov. Dos dies després, hi hauran protestes i manifestacions en contra del govern a Petrograd. Però destaca que, avançant dos dies més en el calendari, L'Imperi Austrohongarès, juntament amb els alemanys, contraataquen Rússia, que estarà en un estat de pànic i saquejarà la ciutat ucraïnesa de Tarnopol. Així, s'ordena l'arrest de líders bolxevics.

El 7 de juliol, el Príncep Lvov, dimiteix, després de ser el primer ministre de dos governs. És l'hora de Kerenski, que el substitueix. Pel que fa a Trotski, en vint dies d'afiliació, ja va aconseguir ésser detingut, juntament amb Lunacharskii (22 de juliol).

El mes d'agost, es desenvolupà basant-se en dos fets que es varen succeir; en primer lloc, acabà el segon govern de coalició, en aquest cas de caràcter socialista, el dia 26, i l'endemà, hi ha un intent de cop d'estat fracassat pel general Lavr Kornilov, que va anar amb tropes de soldats retirats. Kornilov decidí enviar l'exercit contra el govern provisional a Petrograd per instaurar una dictadura militar el 27 d'agost. Paradoxalment foren els bolxevics (majoritàriament) els que salvaren la situació, aconseguint armes del mateix govern i frenant l'avenç de Kornilov a pocs quilòmetres de la capital. D'aquesta manera el govern provisional quedà encara més desacreditat i els bolxevics enfortits, i gràcies sobretot a les armes aconseguides formaren la seva pròpia milícia revolucionària: la Guàrdia Roja, nucli originari del futur Exèrcit Roig. Aquest fou arrestat i empresonat. Així s'arriba al mes previ a la Revolució d'Octubre de 1917: setembre. El mateix 1 de setembre, Rússia serà declarada una República. Tres dies després, Trotski, en el seu ascens meteòric dins el bloc bolxevic, en temps rècord, és alliberat juntament amb la resta, de la presó, i esdevé cap del Sòviet de Petrograd. Finalment, el 25 de setembre es forma un tercer govern de coalició.

Revolució d'Octubre

La Revolució d'Octubre, liderada per Lenin i el partit bolxevic, estava basada en les idees de Karl Marx i marcà el començament d'una onada de revolucions comunistes al llarg del Segle XX. Contràriament a la Revolució de Febrer, no fou un procés espontani, sinó que fou fruit de la planificació i la coordinació.

Lenin pas a pas, va anar construint la revolució pel seu compte. El 9 d'octubre de 1917, va aconseguir que el Comitè Central Bolxevic aprovés, per deu vots a dos, la insurrecció armada. De l'11 al 13 d'octubre, es va donar el Congrés de Sòviets de la regió del Nord. Dos dies després el 15, es forma el Comitè Militar Revolucionari, encapçalat per Lev Trotski.

Serà finalment el 25 d'octubre, quan s'iniciarà la presa del Palau d'Hivern. Kerenski, decidí enviar l'Exèrcit, per protegir la ciutat, que estava dispersat per la capital russa. De totes maneres, no es va produir el 25 d'octubre, sinó el 7 de novembre, el fet és que en aquella època, Rússia encara feia servir el calendari julià, sense haver adaptat les reformes del Papa Gregori XIII.

Aquell 25 d'octubre, els insurrectes es feren amb els punts claus de la ciutat, com per exemple els edificis més rellevants. Sabem, doncs, que a les 21:30 d'aquest dia, les tropes es fan amb el Palau d'Hivern. D'aquesta manera, van provocar la fugida de Kerenski.

L'endemà, el 26 d'octubre, es duu a terme el Segon Congrés de Soviets. Aquí, els menxevics i la dreta social revolucionària, decideixen caminar per separat en protestes unitàries. Mentrestant, el mateix dia, es conformarà el Govern Bolxevic, en el qual serà Lenin el cap visible de l'Estat, president (establint les bases per la creació de l'URSS el 1923), junt amb quatre personalitats destacades; en primer lloc, Trotski que s'encarregaria dels Afers estrangers, Lunacharskii que tractaria el tema de l'Educació, Rikov com a ministre d'Interior, i Josef Vissarionovitx Stalin, Comissari del poble de les Nacionalitats. El seu nom originari, però, era Ioseb Jughashvili. El futur, li deparava un rol importantíssim en el si de la història russa.

Fins el 30 d'agost de 1918, el govern liderat per Lenin, va dur a terme dues obres importants en el si de la consolidació de la Revolució, com també del Partit Bolxevic en el poder sota la "dictadura del proletariat". En primer lloc, Lenin va procedir al repartiment de terres entre els camperols pobres, sense indemnitzar els latifundistes, seguidament, el 3 de març de 1918, signaria la pau amb Alemanya, en el que s'anomena el tractat de Brest-Litovsk. En aquest tractat, Rússia finalment es retirava del tot de la Primera Guerra Mundial, quelcom que es demanava a crits des del poble, ja feia temps. Rússia no en va sortir econòmicament gaire afavorida puix que va perdre regions força fructíferes, però Lenin, pretenia consolidar la Revolució al poder i maniobrar a partir d'allí. Així, qualsevol intervenció de fora era un obstacle que s'havia de treure de sobre.

Lenin, que va veure el poder del seu partit, disminuït en les eleccions a l'Assemblea Constituent, a banda de suprimir-la, va decidir anar fent desaparèixer tota la sèrie de partits no bolxevics, com ara els burgesos.

Això, va fer crispar aquests sectors. Fanya Kaplan, membre del Partit Socialista Revolucionari, va ser la que el 30 d'agost de 1918, decebuda per la progressiva retallada de drets, engega tres trets a Lenin durant un míting. L'impacten dos, un a l'espatlla i l'altre al pulmó. Lenin va ser traslladat a la seva residència privada, al Kremlin, rebutjant anar a l'hospital, ja que creia que allí l'esperaven més assassins. Lenin, sobreviuria, tot i que cada cop amb una salut més anormal. El mateix any, el 1918, l'RSDLP, es transforma en el popularment conegut Partit Comunista de Rússia, que el 1925 seria el Partit Comunista de l'URSS, any , el 1952, en què adoptaria el seu nom definitiu.

Tot i això, no evitarà la Guerra Civil Russa, que es va començar a desenvolupar la primavera de 1918, després que es creés l'Exèrcit Roig, el 28 de gener de la mà de Lenin, en un intent de controlar un poder clau com era l'Exèrcit per tal de mantenir el poder. Sabia que això li havia permès arribar allí, com li havia pres el tron al tsar.

Pel que fa al tsar Nicolau II en un primer moment, quan el març de 1917 abdica, marxa a Tobolsk, Sibèria, l'agost d'aquell any junt amb la seva família per ordres del govern de Kerenski. Allí van estar fins la Revolució d'Octubre, quan aleshores, presoners del govern bolxevic, es varen moure, juntament amb el seu seguici a Iekaterinburg al soterrani de la casa de camp de Nicolái Ypatiev. Allí 11 soldats afusellen tota la família alineant-los el 17 de juliol de 1918. En un primer moment no varen morir tots, com per exemple les filles, que es diu que duien tantes joies, que aquestes les varen protegir de les bales. Aleshores haurien mort, inclosa Anastàsia, a cops de baioneta i de culata de pistola.

Varen ésser enterrats per que no els trobessin després d'haver-los ruixat amb àcid sulfúric.

Guerra civil

La Guerra Civil Russa és el període que es desprèn dels fets de la revolució de 1917, al no triomfar en totes les regions el règim bolxevic. Dels llocs on no governaven va sorgir una contrarevolució després que els bolxevics es fessin amb Petrograd i Moscou. La guerra civil va començar la primavera de 1918 en un context molt complex, i va acabar el 1922 amb la victòria de l'exèrcit bolxevic i la futura fundació de l'URSS.

La Guerra Civil Russa: els dos blocs

La desmobilització de l'antic exèrcit rus va produir l'aparició de bandes organitzades d'oficials i soldats, dedicades al saqueig. Però aquestes van ser reforçades per forces angleses i franceses enviades a Rússia per a la lluita contra els alemanys, que van canviar els seus objectius contra el nou ordre imperant.

A aquests exèrcits, s'hi van unir antics oficials tsaristes, aristòcrates, liberals burgesos i també socialistes revolucionaris a més d'estudiants. Amb aquests integrants, va formar-se l'Exèrcit Blanc, que va ser reforçat per partidaris i forces armades dels Estats independitzats. Enfront d'aquests, es trobava una força a penes creada, molt desorganitzada i pitjor fornida, tot i que superior en nombre: l'Exèrcit Roig.

La superioritat inicial dels blancs va ser poc utilitzada per la manca d'una direcció única i un pla concret, fruït de l'heterogeneïtat dels seus components. Al contrari, la gran capacitat de mobilització i resolució dels problemes d'instrucció, d'armament i proveïment, manifestada per la direcció de la revolució, va fer que aconseguissin rebutjar tots els fronts i arribessin fins i tot a les portes de Varsòvia. L'eficàcia de l'Exèrcit Roig, encara improvisada, va posar en relleu la capacitat organitzativa i el rigor funcional d'un "teòric" com Trotski, de ràpid ascens (una tasca que no fou reconeguda a partir dels anys vint); a més a més va pesar el suport que la pagesia aportava, ja que estava temorosa, el govern revolucionari havua aguditzat els ressorts de l'economia de l'estat, i havia adoptat un seguit de mesures d'excepció. El manteniment d'aquestes mesures en un règim en formació va fer néixer desequilibris crònics i noves oposicions.

Desenvolupament de la Guerra

La reacció davant la Revolució va empènyer les forces de l'interior de Rússia i les estrangeres contra el nou règim Bolxevic. El Regne Unit, França, Canadà, els Estats Units i 17 forces militars més van intervenir en la guerra civil contra els soviètics.

El bàndol anomenat "Roig" el formaven els comunistes i revolucionaris i el bàndol "Blanc" els monàrquics,conservadors, liberals amb un exèrcit en el que també participaven els cosacs. Els nacionalistes i anarquistes formaven un grup apart que, encara que amb una importància secundària lluitaren contra les dues faccions principals. Els nacionalistes lluitaven dins de l'exercit "Verd", mentre que els anarquistes eren els anomenats "negres".

La guerra va tenir tres fronts principals : l'est, el sud i el nord-oest. El cap d'estat soviètic Lenin no havia previst l'esclat de la guerra civil i al principi va infravalorar la força dels seus oponents. Els "Blancs" van establir, durant la guerra, diversos governs provisionals en les zones que controlaven que van degenerar en dictadures militars. L'exèrcit Roig estava millor organitzat, a més controlava la part del país més industrial i amb millors subministres i comunicacions especialment el ferrocarril. Cap a 1920 van cessar la majoria de les hostilitats però fins 1922 encara hi va haver resistència a l'extrem orient del país. El baró-general Wrangel va dirigir la retirada blanca a Crimea i l'èxode cap a l'exili.

Al final de la Guerra Civil Rússia va quedar arruïnada, van morir uns vuit milions de persones i un milió, entre els quals es trobaven les classes més cultes, van exiliar-se. A això li va seguir les sequeres de 1920 i 1921 que van portar una fam extremada. La producció industrial i agrària va disminuir enormement i no es va recuperar fins la dècada posterior. De tota manera va servir per demostrar que el nou règim comunista no era tan feble com les potències occidentals pensaven i va significar la consolidació de les estructures de la Revolució Russa.

L'aixecament de Kronstadt

En març de 1921, es va portar a terme un aixecament fracassat dels mariners soviètics contra el govern de la primitiva República Socialista Federada Russa a Kronstadt, una fortalesa naval a l'illa Kotlin en el Golf de Finlàndia.

Al final de la Guerra Civil Russa, Rússia estava arruïnada. Les sequeres de 1920 i 1921 i l'espantosa fam durant els últims anys van ser el capítol final del desastre. En els anys posteriors a la Revolució d'Octubre, epidèmies, fams, lluites, execucions, i la crisi general econòmica i social havien acabat amb una mica més de 20 milions de vides. Un altre milió de persones havien deixat Rússia, unint-se a l'exèrcit blanc sota comandament del General Wrangel a través de l'Extrem Orient o d'altres múltiples maneres, per a poder així escapar de les ruïnes de la guerra o de la persecució d'una o més faccions bèl·liques.

Aquesta insostenible situació econòmica va portar amb si aixecaments en el camp (com la Rebel·lió de Tambov) així com vagues i violents malestars a les fabriques. A les àrees urbanes, va sorgir una onada de vagues espontànies, i cap a finals de febrer Petrograd es trobava a la vora d'una vaga general. Va ser així que el 26 de febrer i en resposta als esdeveniments succeïts en Petrograd, la tripulació dels vaixells Petropavlovsk i Sevastopol van mantenir una trobada d'emergència i van acceptar enviar una delegació a la ciutat per a investigar i informar sobre els moviments vaguístics. Al retorn del delegat, l'endemà passat, aquest va informar a la resta de la tripulació sobre les vagues, contant amb el total suport dels marins, i la repressió del govern dirigida contra dels vaguistes. Aquells que van estar presents van decidir aprovar una resolució amb 15 demandes que van ser enviades a Petrograd.

Entre les més importants demandes exigides pels rebels es trobaven la reelecció del soviet, soviets sense bolxevics, el dret de lliure expressió i la total llibertat d'acció. Després de fracassar en la petició de les demandes, i per la recerca de la igualtat de sous per als treballadors i la fi dels bloqueigs de camins per a l'ingrés d'aliments a la ciutat, els mariners de Kronstadt es van alçar en rebel·lió en contra del govern bolxevic el març de 1921.

Els treballadors de Petrograd estaven sota la llei marcial i ni van poder ni van voler oferir massa suport als rebels de Kronstadt. El govern bolxevic va començar el seu atac a Kronstadt el 7 de març. Després de 10 dies de continus atacs, durant els quals moltes unitats de l'Exèrcit Roig van ser forçades a atacar "a punta de pistola" i durant el qual també alguns membres de l'exèrcit es van unir a la rebel·lió, la revolta de Kronstdat va ser exterminada per l'exèrcit, que comptava amb una mica més de 50.000 soldats sota el comandament de Mikhail Tukhatxevski. El 17 de març, les forces bolxevics finalment van entrar a la ciutat de Kronstadt després d'haver sofert prop de 10.000 baixes. Encara que no existeixen dades precises sobre els rebels caiguts en acció, els historiadors estimen que milers van ser executats en els dies posteriors i molts més enviats a camps de treball a Sibèria. Un altra gran nombre de rebels van assolir escapar a Finlàndia.

Les unitats de l'exèrcit roig van acabar amb l'alçament, que havia ressonat en sectors populars per la greu situació social que es vivia. En contra d'aquest descontent, Lenin, qui també va concloure que la revolució mundial no era imminent, va procedir en la primavera del mateix any a reemplaçar el Comunisme de guerra per la Nova Política Econòmica, que acabaria per treure al país de la ruïna.

Del comunisme de guerra a la NEP (Nova Política Econòmica)

Si a la Primera Guerra Mundial havia indicat la feblesa de l'economia i les infraestructures russes, la guerra civil les va fer enfonsar encara més, a causa de la disminució de la producció industrial, la reducció dels camps conrerats i la impossibilitat d'importació pel bloqueig enemic. Les necessitats de la guerra, com també els principis de govern comunista, van causar l'establiment d'un sistema sòcio-econòmic conegut com a "comunisme de guerra". Les mesures per a l'augment de la producció van centrar-se en la naciónalització de les grans empreses; van posar sota control dels comitès obrers la resta. Els esforços per armar i alimentar l'Exèrcit van absorbir una gran part de la producció. Per assegurar l'abastiment i posar terme al mercat negre, es va crear la figura del Narkomprond, encarregat de realitzar les requises; s'obligava al lliurament dels excedents que els kulaks ocultaven, pagant preus molt baixos.

Al mateix temps, va implantar-se un règim de racionament rigorós. Quan la guerra civil va poder considerar-se com a acabada el 1920, la nova república estava esgotada, l'economia, en bancarrota. Els canals de distribució havien desaparegut (les ciutats subministraven manufactures al camp i aquest no alimentava, llevat de fer-ho mitjançant requises als nuclis urbans), la direcció empresarial estava militaritzada, les mines estaven abandonades o arruïnades i els transports es trobaven desmantellats.

En el desè Congrés del Partit Comunista de Rússia, celebrat el 1921, la direcció va emprendre la direcció del país mitjançant la Nova Política Econòmica (NEP). No es tracta pas d'un sistema preconcebut i estudiat fins als últims detalls. Ben al contrari, va ser un seguit consecutiu de mesures, no sempre en la mateixa direcció, algunes preses per compensar, consolidar o abandonar-se d'altres. En el punt més important de la NEP, sens dubte, va ser l'acceptació de la iniciativa privada en la petita i mitjana indústria, el comerç minorista i l'agricultura. L'estat es reservava, en canvi, la titularitat dels sectors cabdals i la gran indústria, els tancs, els transports i tot el comerç exterior. El descontentament de la pagesia per l'ús de les requises forçades va solucionar-se substituint la coacció per un impost en espècies a partir de 1922, el 10% de la producció; l'excedent restant podia ser venut al mercat lliure, ja conegut. Aquesta mesura va animar la productivitat, a més de potenciar el comerç de productes manufacturats; la indústria es va posar en marxa, sobretot en funció de les necessitats de la pagesia.

La gran feblesa era el poc desenvolupament de la indústria pesant, fonament de tota de tota economia moderna i sector principal de formació del proletariat obrer, es base del règim comunista. Encara nacionalitzada, se li va aplicar uns criteris de productivitat capitalista –en contra dels assoliments socials dels mateixos treballadors- així va néixer l'anomenat "capitalisme d'Estat", i nombrosos trusts van confirmar la seva activitat sota control governamental; aquesta tendència va ser reforçada per la inversió estrangera capitalista.

Notes finals

Lenin i Trotski creien que l'objectiu del socialisme a Rússia no es podia aconseguir sense exportar amb èxit la revolució a altres països. No obstant això, amb l'arribada al poder d'Stalin, s'abandonà aquesta idea.

Cronologia de la Revolució Russa

Les dates són d'acord amb el calendari julià, vigent a Rússia fins el 1918. Va 12 dies per darrere del calendari Gregorià durant el segle XIX i 13 dies darrere durant el segle XX.

Debat historiogràfic

La Revolució Russa ha estat motiu de debat des de diferents àmbits des dels seus començaments. Els successos que van tenir lloc en Rússia en els primers anys del segle XX han marcat la història i les relacions internacionals de tot el segle. Les interpretacions es fan des de diverses posicions ideològiques.

Una de les posicions de la interpretació de la Revolució Russa és la dels emigrats, que es pregunten si era legítim fer la revolució en un país poc desenvolupat. Aquesta és la posició que defensa Miliukov, per assegurar que la revolució va ser precipitada i que haguera estat millor quedar-se en una revolució burgesa.

Altra posició és la de l'esquerra occidental, amb representants com Rosa Luxemburg i Karl Kautsky. Per a ells la Revolució Russa no és una autèntica revolució socialista al no haver intervingut en ella una base majoritària (bolxevic) que assegurés la democràcia.

Una dissidència important dins de l'URSS va ser la de Lev Trotski. El cisma trotskista sosté que la revolució de 1917 va ser legítima per tenir un objectiu universal i permanent contra el capitalisme, però la revolució va ser segrestada per Stalin recolzant-se en una burocràcia nova creada des del Partit Comunista. La seua tesi de socialisme en un sol país va ser un error decisiu que va paralitzar la revolució i la va condemnar a convertir-se en una dictadura de partit, sense pretensions d'estendre la revolució a tot el món, sinó de controlar la societat i l'economia d'un país.

Altre punt de vista és el del liberalisme occidental. Aquests veuen un paral·lelisme entre el règim nazi i el comunista. A ambdós els cataloga com totalitarismes oposats a les llibertats de l'individu.

També existeix la teoria de la convergència, segons la qual tots els règims evolucionen de manera semblant, independentment de les seues intencions, en virtut del creixement econòmic i la industrialització del país. Aquesta és una teoria finalista, amb una mica de marxisme en les seues anàlisis, que defensa des dels EUA John Kenneth Galbraith, i des de l'URSS Andrei Sàkharov.

Per als liberals del món sencer, la Revolució Russa està dins d'un procés històric que desemboca en el model liberal i la democràcia parlamentària; que fet i fet és el règim més perfecte que es coneix. La revolució no seria més que un període de transició abans d'arribar al període final. És també una teoria finalista de la història, però en la qual l'impuls de la mateixa és polític i no econòmic.

També està el model conservador. Aquesta és una teoria cíclica en el qual la història es debat entre moments revolucionaris i moments conservadors en un moviment pendular que va d'un extrem a un altre.

Finalment, tenim la interpretació marxista, que era l'oficial en l'URSS. Segons aquesta interpretació la revolució va ser el producte de la lluita de classes i va crear un Estat on la dictadura del proletariat defensa els interessos del poble. Va ser la primera revolució proletària de la història, i no té relació amb el cicle de revolucions burgeses que s'inicia amb la Revolució francesa.

Enllaços extern

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Revolució Russa

• Arxiu d'història soviètica a www.marxists.org (en anglès)

• Deu dies que conmogueren el món, de John Reed (en anglès)

• Fou positiva la Revolució Russa?, a Sàpiens

• Portal:Unió Soviètica

Col·laboradors de la Viquipèdia. Revolució Russa [en línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2013 [data de consulta: 22 d' octubre del 2013]. Disponible en <//ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Revoluci%C3%B3_Russa&oldid=12290422>.

 

La Revolución Rusa - EL OBRERO BALEAR - Núm. 791 - 1917