Pere Mus desapassionadament

Memoria Civil, núm. 24, Baleares, 15 junio 1986

Llorenç Capellà

 

"Era impossible recuperar el curs normal de les coses: Uns cantaven i els altres ploraven"

Quan va esclatar la guerra civil, Pere Mus era un infant que acabava de complir tretze anys i el seu esguard, extraordinàriament sensible, va saber captar i retenir la situació d'anormalitat que va viure Manacor -sobretot a partir del desembarc de Bayo- i les fesonomies d'espant de tantes i tantes persones que foren víctimes o testimonis de la repressió més sagnant que es produí a Mallorca- Malgrat tot, aquest home d'intel·ligència desperta que, a més, ha escrit amb bona traça qualcun dels seus records d'infantesa -no endebades és germà del malaguanyat novel·lista Antoni Mus- sap parlar de les vivències que el colpiren, amb força, desapassionadament, tot maldant per comprendre les raons emocionals que pogueren donar lloc a la repressió.

Parlar amb ell, doncs, ens era ben bé imprescindible, per tal d'oferir als lectors una visió de Manacor en guerra, despullada de qualsevol mena de ressentiment.

- Aquell trenta-sis, senyor Mus, se celebraren les feste de Sant Jaume?

- No, no se celebraren. L'ambient ja estava molt enrarit i tothom presentia la tragèdia que al cap d'un mes s'esdevingué. De fet, el desembarc a Porto Cristo just va esser el detonant ... Però, em deixi fer memòria. Amb anterioritat al devuit de juliol, el Front Popular havia anunciat unes verbenes, i s'havia de celebrar un concurs de vestit de tres pessetes.

- Com és això?

- No ho intueix? S'havia de premiar la dona més ben vestida amb unes robes que no podien valer més de tres pessetes. Ja no es va celebrar, és clar.

- Com se va assabentar de l'inici de la guerra?

- Perquè els carrabiners sortiren al carrer en defensa de la República. Coparen el poble i els falangistes ni tan sols tragueren el cap a la finestra. Dies més tard, però, va girar-se la truita: des de Palma arribaren a Manacor tropes de l'exèrcit i els detingueren a tots sense resistència. Eren una vintena o una quarantena, potser, els carrabiners, i els tenien arrenglerats a Sa Bassa, sota la vigilància de soldats i guàrdies civils. Nosaltres, l'al·loteriam ens miràvem la feta d'enfora.

- El seu pare, militava a Esquerra Republicana.

- Si, però contràriament a la decisió que prengué la majoria de gent esquerrana, no va amagar-se. Al contrari, continuà acudint al treball fins que el detingueren el catorze d'agost. Va romandre un vespre a la presó de Manacor i, l'endemà, el conduïren a Palma. L'empresonaren a la Provincial, perquè Can Mir era de gom a gom, i en això va raure la seva sort. De la Provincial no podien emportar-se els presos sense un permís signat pel jutge-

- Qui el detingué, senyor Mus?

- Falange. Tota la familia ens havíem traslladat a viure a Son Mas, que és un finca del terme de Sant Llorenç. Eren les sis del capvespre, aproximadament, i comparegueren, de cop, a les cases, vuit o nou falangistes armats. Com que mon pare era a la feina, decidiren esperar-los. En arribar ell, l'entraren dins un cotxe i partiren.

- Com reaccionà la seva mare?

- Amb molta serenitat. L'endemà, un fill de la possessió i jo, carregàrem un matalàs a un carro i l'hi duguerem a la presó, però ja l'havien traslladat a Palma. I aquell mateix dia ma mare decidí que tornàssim a Manacor. Era dia quinze: l'endemà ens despertaren les campanades.

- Tocant alarma?

- I tant ...! A les sis del matí tot el poble ja estava aixecat. N'Aloi tocava via fora: era una campanada fosca, potent, que engorgia l'ànim. Un avió republicà sobrevolà Manacor i deixà caure proclames. Record que feia un dia ennigulat, plou no plou. A les onze, aproximadament, començaren a portar ferits del Port.

- El pànic degué apoderar-se de la població.

- Imagini's...! La primera reacció de ma mare va esser la de retornar a Son Mas i ja hi fèiem camí quan, a dos-cents metres del poble, un home ens notificà que les milicies afusellarien totes les persones que trobassin aperduades pel camp. Tornàrem a rera.

- A ca seva: barrats amb pany i clau.

- Res d'això: Hi havia ordre que totes les persianes i portes estiguessin obertes de pint en ample tota la nit, per tal d'evitar que les patrulles poguessin ésser víctimes de qualque emboscada. Nosaltes vivíem a cinc-cents metres del cementiri, de tal manera que cada vespre -imagini's, amb les persianes obertes!- sentíem els trets dels afusellaments. La primera vegada dormíen i ens despertàrem, sobresaltats. Es despertà tot el barri, i, l'endemà, ja va comentar-se per Manacor que havien començat les execucions.

- Mentrestant, de dia, la vida ciutadana recobrà el seu curs normal?

- No. Era impossible: uns cantaven i els altres ploraven. Me'n record d'un acte multitudinari celebrat a S'Alameda i presidit per Rossi. Aquell home parlava i parlava i tothom l'aplaudia sense entendre'l. Malgrat tot, jo no l'admirava, perquè em feia càrrec del drama que vivien moltes families.

 

 

 

 

- Aleshores tenia tretze anys ...

- I s'imagina, vostè, la impressió que li causà tot aquell desgavell a un al·lot com jo, que de jugar a bolles passà a veure com mataven la gent al costat de ca seva? Va errer una experiència tràgica, em gregui.

- La proximitat del front de batalla, influí en la matança?

- Al marge dels plantejaments repressius que havien assumit els insurrectes, és palès que els va dominar el pànic. D'altra banda, l'església no s'esforçà en cap moment per apaivagar els ànims més exaltats. Ben al contrari: va atiar el foc. Si ja abans del trenta-sis, els sermons que es feien des de les trones eren un mítings dretans d'allò més abrandats!

- Just responsabilitza l'església. I la dreta ...?

- Miri, l'església de Manacor estava al costat del caciquisme i de la impossició del caciquisme mitjançant la utilització de la força. Quant a la dreta, li he de dir, honestament, que n'hi havia una part que estava en contra de tot el que passava, però es veia desbordada pels extremistes. Així com crec que el clergat hauria pogut impedir moltes morts, pens que la dreta no. Al menys no se la pot acusar com si formàs un bloc monolític. Hi havia a Manacor gent de dretes, veritablement hororitzada.

- Vejam, senyor Mus. La dreta, diu vostè, es veia desbordada pels extremistes. Els extemistes eren els homes de Falange?

- No m'atravesc a afirmar-ho. Es de domini públic que a Manacor hi va haver un grapat de personatges que agudien matant gent. Vostè em demana si eren falangistes? No ho sé. A tots els partits hi ha bo i dolent i a dins Falange, l'endemà del cop d'Estat, hi entrà tothom.

- I la gent manacorina, acudia als afusellaments?

- Si es produïen de dia sí. Hi acudia pràcticament tothom. Tot fent camí, els uns arrossegaven els altres, però això que passà a Manacor, també hauria passat a qualsevol altre poble. La gent té una curiositat morbosa envers la mort.

- Vostè mateix contemplà un afusellament.

- I tota la vida recordaré l'espectacle. La víctima va esser un al·lot d'uns vint-i-tres anys, al qual acusavem de ser l'aviador que havia tirat una bomba que no explosionà sobre l'església. Vestia tot de blanc, fins i tot les esperdenyes eren blanques ...! El detingueren a una caseta del Port i el passejaren, triomfalment, pels carrers del poble. Ho record amb nitidesa absoluta: la gent l'insulatava i ell caminava emmanillat, enmig d'un grup de legionaris i al costat d'un ca de presa. La processó va acabar a l'Alameda, al cap de cantó de Ca Na Cupa, prop de l'escola graduada. I d'allà se l'emportaren al cementiri, acompanyat per cinc-centes o mil persones que anaven de festa. El col·locaren davant un talús i el mataren a trets de pistola: un, dos, tres, un darrera l'altre fins a dotze, que jo el vaig comptar. Fins al tret cinquè no doblegà les cames i espantava veure com, a poc a poc, se li clapejava la camisa de vermell. Jo era a vint metres d'ell: quan ja era mig mort, un capità va treure's la seva pistola i adraçant-se a tots nosaltres, digué: "El de gracia" i acte seguit li clavà un tret al cap. Vaig romandre de pedra. Al llarg de molts d'anys, em despertava, a la nit, esgarrifat, tot veient aquell jove republicà, dret, davant nosaltres. No va obrir boca en cap moment. Ens mirava, això si, ens mirava a tots.

- Hi ha una fotografia que s'ha fet famosa, senyor Mus, d'un grup de milicians que foren detinguts pels nacionals el mateix dia del reembarcament de Bayo. Contemplen una taula plena de joies, que anteriorment havien furtat de les cases de Porto Cristo.

- Me'n record d'aquesta escena. I tant que me'n record ...! Els conduïren a Sa Bassa i els col·locaren davant el local on actualment hi ha els Mobles Serra. Me'n record quan els fotografiaren. Els presentaren a la població com saltejadors i tothom els insultava sense miraments.

- Perdoni, i ho eren saltejadors?

- Ho dubt. Tot coneixent la posició social de les families que en aquells temps habitaven el Port, és inimaginable que fossin propietaris d'aquell cabal de plata i or. No puc posar la mà al foc, però al cap dels anys continuu pensant que allò va esser un muntatge dels guanyadors per justificar davant el poble la repressió que exercien.

- Com se n'assabentà, vostè, que Bayo havia plegat?

- Pel repicar de les campanes. De bon matí repicaren, alegres i la gent sortí al carrer per fer festa. Tot d'una s'organitzaren desfilades i Te Deums. Tengui en compte que, per aquell temps, Crist feia un miracle cada deu minuts.

- Home ...!

- No exager. Crist fei escarada. La relació entre els insurrectes i l'església era absoluta.

- Amb aquests antecedents, degué esser força difícil reorganitzar la vida social.

- Els primer anys després del desembarc, sí. Hi havia por. Molta por. Els guanyadors, exercien el seu dret i els perdedors, callaven. Mon pare s'incorporà al seu despatx de les perles el trenta-set i no el molestaren, perquè treballava a l'única empresa mallorquina que en aquells moments exportava, però no tothom tingué la mateixa sort. La vida era difícil per a tothom, molt difícil. S'han d'haver viscut aquells anys, per comprendre que no exager gens ni mica.

- Malgrat tot, vostè era un nin. Degué incorporar-se a l'escola, després d'aquell estiu.

- I a quina escola ...! La Graduada era tancada i s'improvisà un pis, en el carrer de Ciutat, damunt ca "Els Al·lots". Cada cop que els nacionals conquerien una capital, plegàvem. I cantàvem. Cantàvem el "Cara al Sol" i la "Giovinezza", sobretot. Record que ja dins el trenta-set, visità Manacor un personatge de l'època i els mestres reuniren tots l'al·loteria a Sa Bassa per tal de retre-li homenatge. Don Pep Vandellós feia moure la batuta amunt i avall, amunt i avall, i nosaltres cantàvem i cantàvem. Jo em sentia ben aliè i, malgrat que eren al meu costat cantant la "Giovinezza", i sols feua un mesos que els havien assassinat el seu pare.

- En Miquel Palmer ja no era amb vostès.

- No, pobre Miquel. Abans de juliol havia estrenat els primers calçons llargs i degué mostrar-los a tots els amics, un per un. Mai no he sabut ni qui el va detenir ni qui el va assassinar, però com vostè diu molt bé ja no començà el curs amb els altres. Tenia setze anys s'imagina ...? i era un gran dibuixant. Pertanyia a una família amb poques disponibilitats econòmiques i ell es guanyava un duro setmanal tot fent caricatures polítiques a la revista "Nosostros". Eren unes caricatures magnífiques, extraordinàries.

- Pagà cara la seva gosadia.

- Com tanta altra gent. A la presó de Manacor, quan s'acostava el capvespre, tots els detinguts tremolaven, perquè cap d'ells tenia gaire clar si l'endemà veuria sortir el sol.

- Quan s'acabà la por a Manacor?

- Jo crec que continua, encara.

- La guerra, senyor Mus, va esser el trenta-sis

- Entenc la seva matisació, però, fixi's, amb el que li dic: a diferència de les grans ciutats, en els pobles l'odi es transmet de generació en generació, perquè no és fàcil d'esborrar la memòria col·lectiva. Malgrat tot, hem d'admetre que al cap de cinquanta anys les famílies dels repressors i dels repressaliats s'han mesclat i l'odi, cada dia que passa, cova més endins, més endins, i esper i desig que acabi per esvair-se de la consciència de les generacions més joves. En canvi, a les persones de la meva generació o les que en aquells moments tenien de vint anys per amunt, ens han de deixar en pau amb les nostres cabòries. Totes, absolutament totes, quedàrem traumatitzades.