La repressió, Porreres, per exemple Memoria Civil, núm. 31, Baleares, 3 agosto 1986 Antoni Oliver
Portal principal del cementiri de Porreres, símbol de la repressió a Mallorca El poble de Porreres va ésser, els primers mesos després d'iniciar-se la Guerra Civil, de juliol de 1936 fins a mitjans de 1937, un dels llocs on la repressió feixista actuà de forma més violenta. En aquest periode 38 persones de Porreres foren afusellades, i, segons diferents testimonis, superen els dos centenars els assassinats, a la paret de la capella del cementiri, provinents de Palma, Manacor i altres pobles de l'illa. Cinquanta anys després, aquests fets encare planen per damunt la consciència d'algunes persones. El poble de Porreres vol oblidar; però moltes ferides encara no han cicatrizat del tot, o resten obertes. La Falange a Porreres -la més disciplinada de l'illa, segons el cap provincial, Zayas- va actuar, no tan sols dins el seu àmbit, sinó que ho va fer de forma excessiva- Lluís Sitjar o Miquel Salas engegaren el mecanisme repressiu, amb l'ajut entusiasta d'alguns porrerencs. El noms del botxins són recordats, en veu alta, i alguns d'ells, encara viuen. L'escenari de l'afusellament va esser la paret de l'església de Sa Creu al costat del cementiri. Encara poden apreciar-se els impactes de bala a la paret i a la porta. A uns metres de la paret s'instal·là una metralladora. Segons constaten diferents testimonis la víctima era conduïda a darrera la capella -convençuda que era posada en llibertat-, i mentre li feien tocar a la porta, era metrallada. En veu baixa es comentava que alguns vespres hi va arribar a haver-hi "més de quatre pams de sang", en el petit desnivell del terreny de davant la porta de la capella. Un capellà del poble vestit de falangista, engegava el tret de gràcia en els afusellats. A continuació, els assassinats eren conduïts a una fossa comuna, situada a uns cinquanta metres del lloc dels afusellaments. "Els primers dies -senyalen diferents testimonis- les víctimes eren arrossegades, més tard, per recomanació del fosser, varen ésser conduïdes, a la fossa amb unes civeres.
|
La fossa estava situada en el centre de l'actual cementiri, on actualment s'aixeca una paret de níxols. Les dimensions aproximades eren de cinc metres de llargària per quatre de amplària i altres quatre de fons. Unes tres-centes persones varen esser enterrades. "A mesura que anaven abocant gent, col·locaven una capa de terra, una altra vegada, tornaven a tirar-los a la fossa". Si alguna de les víctimes intentava fugir se l'hi disparava fins que, com si es tractés d'un animal, queia abatuda. Aquestes escenes es succeiren fins entrats els primer mesos de 1937. Cada dia, a posta de sol, tenien lloc els afusellaments. L'endemà, el poble comentava, en veu baixa, els fets. ·"Avui hi ha tornat haver trons" els falangistes han tornat fer de ses seves", eren els comentaris estesos entre la gent del poble. Aquests fets han deixat una forta imprompta entre les famílies de les víctimes i, fins i tot, en els repressors, alguns encara vius. Els assassins varen esser "batiats" amb un nou mal nom, degut a la seva actuació. Un reconegut feixista, implicat amb la brutal repressió, li deien "En noranta", a causa de que -diuen- aquest va esser el nombre de persones que assassinà. No eren les parets del cementiri els únics llocs on moltes persones varen veure segada la vida. La possessió de Sant Lluís, a uns cinc quilòmetres del poble, va esser escenari també de fets repressius. A un dels pous de la finca varen esser tirants, malferits, dos porrerencs. Jaume Julià Mesquida (Picarola), i Mateu Moll García (Ratat) tingueren un angoixós final, juntament amb un altra home de Llucmajor. Els pastor de la finca va sentir els crits que provenien del pou, i va anar a les cases a veure si trobava una corda per treure'ls. "El senyor de Sant Lluís -senyalen diferents fonts- li va dir que s'allunyés del pou, si no volia acabar ell també allà dins". Uns mesos després el pastor moria a conseqüència de la forta impressió que li va produïr aquest fet. Durant molts d'anys de boca a boca, s'han anat fent comentaris, y relatant episodis sobre la repressió a Porreres. La tensió encara pot detectar-se. Es coneixen els botxins i els familiars dels assassinats i, "es miren com es fessols, és a dir, de reüll. Encara es recorda, per exemple, l'assassinat de la dirigent comunista Aurora Picornell, a la part del cementiri, juntament amb dues germanes de mal nom "Ses Rotges". Sembla que varen esser las úniques dones mortes a Porreres. Em el poble també hi va haver "desaparaguts" com, per exemple, Miquel Ximelis Bisquerra, que va fugir, i "no s'ha tornat saber més d'ell". En el jutjat de Porreres no consta enregistrada en el període 1936-39 cap mort violenta de persona. Només es moria per causes naturals. Anys més tard, a partir de 1942, sí s'han enregistrat noms de persones donades per desaparegude. i que, en realitat trobaren la mort al mateix poble, o a Manacor, on duien gent a afusellar. De l'any 1942 existeixen tres certificats de defunció per morts esdevingudes a 1936. Francesc Llaneras Trobat, va morir el 4 de setembre de 1936, i en el certificat s'especifica el motiu exacte de la mort: "La lucha nacional contra el marxismo". Per idèntic motiu, segons el registre, varen morir Mateo Moll García -un dels qui tiraren en el pou de Sant Lluís-, el 3 de setembre de 1936, i Gaspar Oliver Nicolau, també dia tres de setembre. Aquestes defuncions varen esser inscrites l'any 1942, després d'instruir un expedient a petició de les famílies de les víctimes, que necessitaven el certificat de defunció per acollir-se a algun tipus de beneficiència social o per a cobrar la pensióde viutedat. L'any 1981 s'enregistraren tres nous certificats de defunció, corresponents a persones mortes a Porreres. Ja no s'atribueix la mort a la "Lucha Nacional contra el marxismo" com en les inscripcions de 1942 i es diu clarament que han mort "a consecuencia de las heridas producidas por disparos de ametralladora". Consten, al jutjat de Porreres, com a morts per aquesta causa Juan Pons Alomar (de Campanet), Antonio Trobat Oliver (d'Alagaida) i Jorge Llaneras Llull. |