| |
A la fotografia, grup de comunistes abans de partir d'excursió.
Podem identificar, d'esquerra a dreta:
Ateu Martí,
Jaume Campomar,
Gabriel Picornell,
Josep Julià,
Miquel Llabrés i Aurora Picornell)
Vint-i-set anys. Casada.
Treballava de sastressa i pertanyia al
Partit Comunista. Aurora
ha esdevingut un personatge gairebé mític dins l'esquerra mallorquina, degut
al seu voluntarisme romàntic posat al servei de la classe obrera i a la seva
vinculació amb un altre personatge, certament brillant i enigmàtic, anomenat
Heribert Quiñones. Pertany, Aurora, a
una familia greument ferida per la repressió. El seu pare i dos germans
foren assassinats per les carreteres de Mallorca. El seu espòs,
Quiñones, morí a la postguerra,
afusellat a Madrid, amb l'espinada destrossada per les torture, cloent, així,
amb sang, una història plena d'aventura. Sembla que Aurora, la nit del
devuit al denou de juliol del trenta-sis, va estar a la
Casa del Poble. Ben entrada la nit, mentre
es consumien les darreres esperances en el despatx del Governador
Espina, va comparèixer al Govern Civil. Algú
recorda la seva veu entre els ecos del passat. "Me'n torn a la
Casa del Poble
i ja veurem què passa". Trob
altra volta el seu rastre a la presó provincial. Roman allí fins que
s'habilita la
presó de dones del carrer d'En Sales i hi és traslladada,
juntament amb les altres preses. Serva bon ànim Aurora. Pren lliçons de
francès d'una companya de presidi,
Maria LLuïsa Marquès, fins que se
n'assabenta el director del centre i li ho prohibeix. A les darreries de la
seva vida, tot i que externament servava el seu mateix ànim dur i
il·lusionat, un guspireig d'amargura tacava el seu esguard. La revolució. La
revolució? Ai, la revolució ...!
Bayo
s'havia retirat el setembre de Porto Cristo i Mallorca era safreig de sang.
Estava convençuda que la matarien. Deia sovint a la seva amiga,
Maria Lluïsa:
Em mataran,
Maria Lluïsa,
em mataran. La mataren. Dia cinc de gener,
vetlla de la festivitat dels Reis, l'encarregada de la presó, cridà el seu
nom des de la porta. Cridà quatre noms: Aurora Picornell,
Catalina Flaquer i
Antònia i Maria Pasqual i Flaquer. I afegí:
Salgan, que las piden. Era entrada de fosca i, Aurora, va comprendre que
havia arribat el moment tantes vegades pressentit. No va enutjar-se gaire.
Em
duen a matar
Maria Lluïsa.
Mira, m'en duc aquest cabdell de fil. Si demà
seguesc amb vida, sigui on sigui, te'l faré arribar. Naturalment el cabdell
no va arribar. Una presa va poder veure de biaix, pel petit espai de
visibilitat que deixaven els llistons d'una finestra, com les quatre dones
eren obligades a pujar a un cotxe. Ningú més, que vulgui contar-ho, les va
poder veure amb vida. Diuen, asseguren, que les monges del Puig de Sant
Miquel, feren befa de les quatre dones que se'n duien a matar. Un bombardeig
de l'aviació republicana, havia causat la mort d'una nina asilada en el
convent del Temple "¿Veis - diuen, diuen, diuen - Veis, monges - diuen-,
aquestes dones són comunistes. Són roges. Són les culpables de la mort de la
nina." I diuen, diuen, diuen, que les insultaren. Cas de ser cert, camí del
cementiri de Porreres, Aurora degué morir amb el clixé de les monges,
inesborrable en el cervell, acomiadant-la: Adéu Aurora, adéu, desitjoses que
la seva mort pogués apaivagar la ràbia que els havia produït la mort de la
nina. Potser és cert. Potser és mentida. La fantasia popular té una enorme
facilitat per reproduir la passió de Crist, però si apunt aquesta incidència
és perquè l'he poguda recollir de diferents llavis. El que sembla
indiscutible, és que Aurora fou assassinada a Porreres. Amb
les roges del
Molinar. L'endemà, dia dels Reis, una dona de Porreres, sense gaire
escrúpols, mostrava a una veïna una parell de pintetes de colors.
Ahir
degueren matar dones a La Creu. Havien mort dones. Un personatge tristíssim
del feixisme ciutadà, hores més tard, entrava en un cafè d'Es Molinar i
demanava beguda, feliç. En un moment determinat, es treia uns sostenidors de
la butxaca. Mirau, mirau -deia- són els sostenidors d'Aurora.
Llorenç Capellà
Diccionari Vermell
pàgs. 131 - 133
|
|
