La Revolució de 1868 o La Gloriosa, també coneguda com La septembrina, va ser un aixecament revolucionari espanyol que va tenir lloc el setembre de 1868 i va suposar el destronament de la reina Isabel II i l'inici del període denominat Sexenni Democràtic.

Context històric

A la meitat dels anys 1860, el descontentament contra el règim monàrquic d'Isabel II en els ambients populars, polítics i militars era patent. El moderantisme espanyol, en el poder des de 1845, es trobava en una forta crisi interna, i no havia sabut resoldre els problemes del país. La crisi econòmica era apressant i a tot arreu proliferaven els pronunciaments, com el que el 1866 va liderar Joan Prim, i com la revolta dels sergents a San Gil; i en l'exili, liberals i republicans arribaven a acords a Ostende (1866) i a Brussel·les (1867) per promoure encara majors desordres que conduïssin a un dràstic canvi de govern, no ja per substituir el president Narváez, sinó amb l'objectiu últim d'enderrocar la mateixa Isabel II i expulsar-la del tron espanyol. La Reina s'havia convertit en el focus de les crítiques sobre els principals problemes d'Espanya. La contínua vacil·lació d'aquesta en les seves preferències entre els partits liberal i conservador no deixava content ningú, i provocava l'efecte contrari d'unir moderats, progressistes i membres de la Unió Liberal en un front comú contra el règim monàrquic imperant. A la mort de O'Donnell el 1867 es va produir una important migració de simpatitzants de la Unió Liberal a les posicions del front que propugnava l'enderrocament de la reina Isabel i l'establiment d'un govern més eficaç per a Espanya.

L'esclat de la Revolució

El setembre de 1868, la sort de la corona ja estava decidida. Les forces navals amb base a Cadis, sota el comandament de Juan Bautista Topete Carballo , es van amotinar contra el govern d'Isabel II. El pronunciament ocorria al mateix lloc on s'havia aixecat en armes contra el seu pare el general Riego cinquanta anys abans. S'advertia llavors l'existència de moltes forces en joc: mentre els militars es manifestaven monàrquics i només pretenien substituir la Constitució i el monarca, les Juntes, més radicals, mostraven la seva intenció d'aconseguir una vertadera revolució burgesa, basada en el principi de la sobirania nacional. Convé assenyalar també la participació de grups camperols andalusos, que aspiraven a la Revolució Social. El president Ramón María Narváez abandona la reina, igual com el seu ministre en cap Luis González Bravo. Narváez moriria aquell mateix any, i això aprofundiria la crisi en els sectors moderats. Els generals Prim i Serrano van denunciar el govern, i gran part de l'exèrcit va desertar, passant-se al bàndol dels generals revolucionaris, a la seva tornada a Espanya.

El moviment iniciat a Andalusia aviat es va estendre a d'altres llocs del país, sense que les tropes del govern s'enfrontessin seriosament a les dels pronunciats. El suport de Barcelona i de tota la zona mediterrània va ser definitiu per al triomf de la revolució. Malgrat la demostració de força de la Reina en la Batalla d'Alcolea, els lleialistes de Manuel Pavía van ser derrotats pel general Serrano. Isabel es va veure llavors obligada a l'exili i va creuar la frontera de França, d'on ja mai no tornaria.

A partir d'aquest moment, i durant sis anys (1868-1874), s'intentarà crear a Espanya un sistema de govern revolucionari, conegut com a Sexenni Revolucionari, fins que el fracàs final portà de nou al poder els moderats.

Govern Provisional, 1869. Figuerola, Sagasta, Ruiz Zorrilla, Prim, Serrano, Topete, López Ayala, Romero Ortiz i Lorenzana (foto de J. Laurent).

La recerca d'un nou rei

L'esperit revolucionari que havia aconseguit enderrocar el govern d'Espanya mancava, tanmateix, d'una direcció política clara. La coalició de liberals, moderats i republicans s'enfrontava a la tasca de trobar un millor govern que substituís el d'Isabel II. El control del govern va passar en un primer moment a Francisco Serrano Domínguez, arquitecte de l'anterior revolució contra la dictadura d'Espartero. Al principi les Corts espanyoles van rebutjar el concepte d'una república per a Espanya, i Serrano va ser nomenat regent mentre es buscava un monarca adequat per liderar el país. Mentre, es redactava una Constitució de tall liberal que finalment seria promulgada per les corts el 1869; era la primera Constitució que podia anomenar-se així des de la Constitució de Cadis de 1812. La recerca d'un Rei apropiat va demostrar finalment ser més que problemàtica per a les Corts. Els republicans se sentien en el fons inclinats a acceptar un monarca, si aquest era una persona capaç i acatava la Constitució. Joan Prim, l'etern rebel contra els governs isabelins, va ser nomenat regent el 1869, i seva és la frase Trobar un rei democràtic a Europa és tan difícil com trobar un ateu al cel! Es va considerar fins i tot l'opció de nomenar rei un envellit Espartero, encara que va trobar la resistència dels sectors progressistes; finalment, i per bé que ell mateix rebutjava ser nomenat rei, va obtenir vuit vots en el recompte final. Molts proposaven el jove fill d'Isabel, Alfons (que posteriorment seria el Rei Alfons XII d'Espanya), però la sospita que aquest podria ser fàcilment influenciable per la seva mare i la por que pogués repetir els errors de l'anterior reina li feien perdre molts punts. Fernando de Saxe-Coburgo, antic regent de la veïna Portugal, va ser considerat també com una possibilitat. Una altra de les opcions, la que proposava el Príncep Leopold de Hohenzollen, causaria finalment la Guerra francoprussiana.

Col·laboradors de la Viquipèdia. Revolució de 1868 [en línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2007 [data de consulta: 29 de desembre del 2007]. Disponible en <http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Revoluci%C3%B3_de_1868&oldid=1480874>.