| Una violenta exageració Memoria Civil, núm. 31, Baleares, 3 agosto 1986 Gabriel Florit i Ferrer La meva feina, aquesta, avui ara mateix, no és gaire fàcil, entre altres coses perquè els companys arromangats de MEMORIA CIVIL, ja han escorcollat poble per poble, i de manera molt sovint ben encamellada. Exhaustiva, vull dir. Un facell de documentació i d'informació oral, de la que jo ja tenia constància als meus arxius, en molts de casos. El Pla de Mallorca, i més en concret el Pla d'Enmig que jo en dic, Maria de la Salud, Sineu, Petra, Villafranca de Boany, Algaida, Pina, Montuïri, Sencelles, Costix, Llubí ..., varen ser manyuelats per una violència enormement exagerada, Desenfocada. Fora de lloc i situació. Fora de tota lòlgica. La brutal repressió que els feixistes exerciren per aquí, no tenia ni tan sols la possible justificació (?) de Manacor per avall, on, després d'aquella pantomima de'n Bayo (minimitzada la victòria inclús per la revista "nacional" FOTOS), però que, vulguis o no, allò de sentir les canonades aprop potser ajuda a generar l'adrenalina o la mala llet o la por necessària per arribar a fer les solemnes barbaritats que s'hi feren, Aquí, al Pla d'Enmig, no es sentiren més trets que els que els assesins feixistes envergaren, ni hi va haver més por que la que ells generaren. I els bàfols de la irracionalitat, de la injusticia, de la bestiesa, de l'odi, del fanatisme, de la brutalitat, de l'estupidesa criminal, foren fora mida. Perquè? Potser un poble on les animalades falangistes varen ser manco greus, -en les consequències directes sobre la gent de la pròpia vila, dic-, (sabien fer "sortides" a fora poble sovint, així mateix, sobretot a Maria de la Salud segons testimonis: un d'ells. em conten, que inclús tenia una gentilesa macabre: demanava a la seva inminent víctima on volia el "foradet"), deia, va ser precisament al meu: Sineu. I no vull significar de cap manera que aquest fet fos degut ni per aproximació a una virtud especial dels sineuers, no. Hi ha unanimitat en l'opinió de que el desastre l'evità, el minvà considerablement millor dit, el tinent-coronell Pedro Mateu. Conten les cròniques orals que el dit tinent-coronel, un horabaixa va reunir als falangistes locals i els va dir, en versió consensuada: que no volia cap taca al vernís de la cara del poble, que als que s'atrevissin a desobeir-lo, els aplicaria la mateixa "medecina": amb aquesta", digué, referint-se a la pròpia pistola reglamentària. Així i tot, el mestre d'escola Graduada, Bartomeu Matas Alemany, fou detingut, traslladat a Ciutat i posteriormente assassinat en un d'aquelles cruel "posades en llibertat" nocturnes dels escamots de la mort, Així i tot, l'amo en Joan Batlota va ser detingut dins una barberia del poble perquè sols duie els doblers necessaris per afeitar-se, (tenc per mi; una peça de quatre, que en deien), i una al·lota de la "Falange Femenina" s'hi acostà amb la pretensió de que li compràs una bandereta per allò de "Ayuda a frentes y hospitales". I ell, que no duia més doblers. I ella, que no era veritat. D'una paraula en vengué una altra, i, apa, cap a Ca'n Mir. Morí empresonat després d'uns mesos. "Embanastrat pels nervis", em diuen els contemporanis. Empresonats, molts. Molts. Llegiu el que segueix: aquests paràgrafs següents són traducció del castellà en que originalment s'escriviren l'any 1952, dia 30 de setembre; corresponen a un ampla informe que, el Delegado Local de la Vieja Guardia de Sineu va dirigir al "Delegado Provincial"- - "En iniciar-se a Mallorca el Gloriós Moviment Nacional, sobre les 23 hores del día 20 de juliol de l'any 1936, es rebé una ordre telegràfica del Cap Provincial de llavors, el camarada Zayas, ordenant que tots els falangistes d'aquesta localitat es traslladassin a Ciutat. A les 24 hores del mateix dia sortiren dos cotxes amb 14 camaradas, que eren tots els components de la Falange Local, aleshores. Quan arribàrem al quarter general de Palma, ubicat a l'antiga "Casa del Poble", ens proporcionaren armes i municions i tot d'una sortírem de la ciutat. Vàrem estar dos dies sencers ocupats amb aquesta comesa, després dels quals tornàrem al nostre poble, a Sineu". -"Seguint al peu de la lletra les consignes que habíem rebudes, al nostre poble, quatre falangistes, el quatre fundadors, armats amb mosquetons anàrem donant voltes per tot arreu del veïnatge a publicar l'estat de guerra, llegint en veu alta a cada cap de cantó el ban que així ho proclamava. Des d'aquella data fins al 16 d'agost, es practicaren, -practicarem-, escorcolls a cases d'elements del Front Popular que es consideraven perillosos i estaven amagats. Es dugueren a terme algunes detencions i, com a consequëncia, varen esser internats els detinguts a Ca'n Mir, a Ciutat, passant a disposició de l'Autoritat Governativa ..." Sols que, aquestes "algunes detencions", segons una bona guarda de testimonis amb memòria, passaren de la cinquantena, a la villa de Sineu. Seixanta-set exactament segons l'amo en Tomeu Ferragut, Tintorer home d'Esquerra Republicana que, junt amb l'amo en Joan Ferriol Fiol, Curolla, eren la colla que solia acompanyar amb regularitat a Enric Molina Rabello, "el notari Molina", a les xarrades que feien per tot arreu del Pla, en temps de la República. Aquest notari, Enric Molina, devia ser un home d'una gran personalitat, doncs, dins i tot el ja difunt mossèn Miquel Ramis Alonso, home clarament identificat amb els falangistes, a una entrevista que li vaig fer i que publicà el diari Ultima Hora dia 23 de juny de 1980, uns quants anys abans de la seva mort, vaig escriute: -"Parlam molt al final de l'entrevista ja, dels seus diàlegs, temps enrera, amb un bon home: el que va ser notari de Sineu durant la segona república, el 32, i que li va regalar el primer tom de les obres d'Ortega i Gasset- Don Enric Molina, Republicà. però bon home i bon amic, diu. No anava a missa. Anava per diputat, segur. Era molt intel·ligent i bon dialogador. Es va salvar de l'afusellament per molt poc, després. Bon home, diu. Bona pasta, diu. Li va regalar el primer tom de n'Orega, el 32". Després també he arribat a saber que, aquest "molt poc" que li salvà la vida al notari Molina, va ser el seu sogre, coronel retirat de l'exèrcit però molt ben relacionat amb "els grossos". S'anomenava Pascual Bauzà. Tots aquests empresonats, petrers, marians, montuïrers, llubiners, costitxers, sineuers ..., genteta treballadora, pagesos, menestrals, majoritàriament amb nivell cultural mig-baig (amb excepcions), però que una casuística determinada havia fet espipellar el pa calent de l'esperança que una veu honesta havia sabut transmetre'ls la valentia de tenir opinió, d'anar de persones humanes per la vida sense haver de fer més capades que les necessàries per agafar arra, de terròs el manat de brins de blat o pegar bon cop de falç ..., que algú els havia dit convincentment que l'aire que respiraven era seu perque havien nascut i, no perquè cap cacic els hi ho regalàs ..., tots aquests, els que no foren condemnats a mort, el que no varen ser "posats en llibertat" de matinada, els que sobrevisqueren a les inhumanes condicions de les improvisades presons, i que la fortalesa física els permeté, cinc, set, deu anys després, tornar a veure la pelussa suau, tèbia, dels maragalls de la llibertat, -condicional, molt condicional-, deia, tots aquests hagueren de viure el tràgic via crucis de Ca'n Mir (on als que deien que, au, anem, que ja podeu sortir, mira, jas un duro i demà porta'ns tabac, i que mai no n'arrobava cap de paquet de tabac), regalàs ... tots aquests, els que no foren condemnats a mort, els que no varen ser del vaixell Jaime I, ancorat al moll de Ciutat i habilitat com a presó també, de la presó provincial, del camps de concentració de Formentera ..., dels treballs forçuts fent carreteres, picant pedra, bevent-se la própia suor. L'amo en Tomeu Tintorer, de Sineu, ciutadà del món de 79 anys, en contà im caramull de fets d'un dramatisme especial. Alguns d'ells us els estalviaré. Fan basca. Mareja la seva crueltat. D'altres, mirau, pens que no tant. El de l'amo en Rafel Ferrió Curolls, pare de l'actual batle Jaume Ferriol, que la valentia de passar cartes als detinguts de Ca'n Mir mentre els repartía la ració diària de pa, li costà saber quin color teníen les parets de les cel·les del penal militar d'Illetes. |
La Secció Femenina de Sineu l'any 1937 s l''estació del tren De quan els tenien al vaixell Jaime I, al moll de Ciutat, acaramullats com a garbes, i una manifestació de devers dues mil persones s'acostava amb clares intencions de linxament. " ! A los rojos ...¡ ! A los rojos ¡" I al vaixell que el tenien fora combustible ni tan sols per posar-lo en funcionament. Quant els aspirants a linxasdors estaven ja molt prop i que més qui manco es preparava pel pitjor, el capità, a foça de maniobrar estirant de l'ancora i les amarres, aconseguí moure'l manat d'exaltats es quedà amb les ganes, aquesta vegada ... "Que, els falangistes diran el que voldran d'allò de la justicia social i de que ells eren un partit de treballadors pels treballadors però jo t'assegur perquè ho he vist, no perquè m'ho hagin contat, que el fundador i ex cap de falange de Sineu, des d'abans del moviment que tenia el costum, tots el dies, de reunir-se amb un dels cacics locals. I després, quan varen haver guanyat la guerra, i que el feren el batle del poble, com que ja no era necessari, com la feina bruta ja estava feta, com que ademés volgué dur a terme la seva doctrina i s'engallà una mica, doncs els cacics el foteren fora de la sala en 24 hores ..." En fi, milers d'històries que es repeteixen fins a l'infinit pel Plá de Mallorca. I parlar d'un poble és el mateix que parlar d'un altre. També he conversat amb l'amo en Joan Matas Niell Escola, aleshores d'Esquerra Republicana, que també fou detingut els primer dies de la rebel·lió militar juntament amb l'abans esmentat Bartomeu Matas Alemany, el mestre d'escola graduada afusellat. També hi era, al Jaume I, quen l'intent de linxament. Entre altres coses em diu, com a cosa curiosa, que inclús un home tan poc dubtós d'esquerrà com va ser l'amo en Francesc Crespí Guillemet, i fin i tot el vicari general Don Joan Rotger, en estar ben apunt de ser empresonats perquè, una nit, a un sopar amb el factotum dels falangistes, requetés i oligarques, s'atreviren a rompre una llança en favor dels empresonats d'Esquerra Republicana, manifestant públicament que no eren mala gent en absolut i que es feia una injustícia amb ells. I que el tinent de la guardia civil Vidal, en Vidalet que li deien perqjue era molt menut d'estatura, es proclamà republicà a tot carbó el DIA ABANS de la rebel·lió militar. El dia següent ocupava l'Ajuntament i proclamava l'estat de guerra. En contà també que, amb normalitat, tots els que rebien l'ordre de trasllat entre les 11 i les 12 del migdia, es sabia que tenien les hores ben comptades. Els duien a Porreres, normalment, o a d'altres bandes, però mai no tornaven. Que, el mestre d'Escola Graduada, aquell, en Tomeu Matas, quan ve tenir notícia de que ell traslladavgen a l'hora fatídica, li va deixar un rellotge bo, d'aquells d'or, amb l'encàrreg de que el fés arribar a la família. Ho feu, doncs, mai tornà, en Tomeu, mai. L'amo en Joan entregà el rellotge a la família. En contaríem i no acabaríem. I s'esgoten els folis, per avui. Malgrat quedi dins la mina del bolígraf el que, aquests darrers 15 anys he anat parlant, espigolant, a l'amo en Pep. "D'es Forn", a l'amo en Biel "Canet", desaparegut ja, l'any passat, malauradament, i tants, tants etcéteres ... Potser és l'hora de les conclusions. També les tenc ben fácils, les conclusions. Tots, tots ells de forma unànime estàn d'acord amb els següents punts: -Que la guerra esclatà perquè, en primer lloc, la "circumstància" europea era favorable, i en segon, perquè els sindicalistes radicals, els anarquistes, amb les seves follies donaren l'excusa als militars per fer el que arribaren a fer. . Que els falangistes i els requetés, sobretot els falangistes, foren l'intrument que els cacics empraren, aprofitaren, per avortar la revolució social que estava en marxa. L'escalada de l'esquerra era imparable. I això significava ni més ni menys que la fí dels feudalismes, dels privilegis, de les impunitats. - Que els cacics empraren els feixistes d'espardenya com si es tractàs de paper higiènic. Es clar, això ho feren en els casos dels que volgueren portar els seus dogmatismes a la pràctica. Als que "s'acomodaren", no clar! - Que el caciquisme era i és un mal endèmic al Plà de Mallorca i que, ells, els cacics, (amb alguna molt digna excepció), foren el verdader motor de la repressió. En conten que els feixistes, sense "senyor", sense "líder" que els afuàs, en línies generals, eren uns pobres fanàtics sense timó. - I que, també, en general vull dir, no tots, no tots el que resten vius encara dels repressaliats, però majoria, sí, ni obliden, ni perdonen. Quasi cap dels represalitats ha tornat a dirigir la paraula en 50 anys als repressaladors. No han oblidat ni perdonat. Potser això no sigui "lo seu", que diuen per aquí. Però, "som de terra i terrejam", en contesten. Un, jo, que vaig néixer el 44 i guard les meves "caritillas de racionamiento", en un cas com aquest, no vull opinar en absolut. Vull que consti que em costa, però, eh? Em costa! Així mateix vull acabar amb unes xifres que em proporciona na Francesca Florit Alomar, de la seva tesi doctoral, resulta que: ACTUALMENT AL PLA DE MALLORCA! - 40 PROPIETARIS DE 10.129 HECTARIES TENEN UN LIQUID IMPONIBLE DE 1.840.000 PESSETES. - 13.170 PROPIETARIS DE 25.036 HECTARIES TENEN UN LIQUID IMPONIBLE DE 6.800.000 PESSETES. La desproporció és evident i notòria. La repressió armada va acabar, aquell temps. La repressió econòmica, continua.
Memòria, reconeixement
|
