LLOSETA/ Desde l’amfiteatre

Memoria Civil, núm. 36, Baleares, 7 septiembre 1986

Jerònia Pons / Damià Quetgles

Aquest poble crecut talmente un anfiteatre Serra amunt, pel barri anomenat del Morull, no va veure establir els comerllars del Comte d’Ayamans fins a la dècada dels 20. S’incorporà al progrés de la contrada amb un cert retard i amb un caciquisme de nou encuny.

Conten els més vells que abans de la dictadura de Primo de Rivera hi va haver unes eleccions aferrissades que es decidiren per un vot. En Bufaranyes no havia anat a votar. Era del partit del comte –maurista, evidentment- i per dues quarterades va votar contrapartita. No és més que una anècdota que reflexa la decadència del Comte a favor dels verguistes o el seu dirigent, el financer Joan March, que acabà fent-se amo del mateix Palau, situat ben al centre del poble, al costat de l’església.

Don Josep Capó, home fort de Joan March a Lloseta, arribà a dir que era el “battle dels battles”, fins que a les eleccions del 31 se se va haver d’arreglar per entrar ell, encapçalant una llista de tants com havien de ser elegits i evitar eleccions. Allò que seguramente no esperava fou que, amb ell, també, entràs la República.

Visita del cap de Falange amb les autoritats feixistes de Lloseta

Tradició obrerista

Sa Trunola, ca’n Ramis. Sant Tomàs i Son Ordre eren quatre mines de lignit que ocupaven un centenar d’homes de Lloseta, malgrat una majoria es dedicàs a tasques agrícolas. Però la tradición sabatera de la contrada també tenía resó al poble amb algunes petites fàbriques. L’apogeu de les fàbriques d’Inca feu que una bona part dels sabeters llosetins anessin a fer feina allà, o que, el mateix poble, s’organitzassin rodes de sabaters. I tot aquest treball assalariat donà lloc a l’organització sindical. Primer fou La Igualdad, que va ser clausurada amb la dictadura. Després, sabaters miners i jornalers del camp organitzaren el propis sindicats. I foren precissament aquests sindicalistes els qui animaren la vida municipal llosetina durant la república, consolidant un grup socialista prou actiu. Els joves sindicalistes reberen entusiasmats la República escoltant la marsellesa als Quatre Cantons.

No van poder anul·lar, com a altres pobles, les eleccions, perquè no s’havien fetes, malgrat la visita de Francesc Julià, al seu xalet de Ca’n Pastilla. “Poc a poc, doncs, s’organitzà a Ca’n Pepe el Centre Republicà Federal, mentre els sindicalistes transformaven el seu local de ca’n Sal en Agrupació Socialista i els sindicats es traslladaven a can’n Tomeu Forca.

Una comissió gestora l’any 1933

El bloc homogeni que havia conformat Josep Capó no emprengué amb gaire entusiasme el nou règim republicà malgrat reconvertir-se en Republicans de Centre, segons directriu de Joan March. S’aprofità la seva inactivitat i desgana, així com els esdeveniments d’ordre estatal, per inhabilitar aquest ajuntament i donar la vara municipal a una Comissió Gestora que prepararia unes elecciones municipals. Bartomeu Santandreu, representant dels obrers, la presidí,. I formaven part de la mateixa, Joan Ramón Ferragut (Gotleu), representant dels contribuents, i Màxim Rey, com a funcionari.

Durà del gener fins al maig del 33, que es celebraren eleccions. Foren cinc mesos de realitzacions importants i dinàmiques (empedreçat d’uns carrers que pareixien Torrents, electrificació dels carrers marginals, on vivia la gent amb menys recursos, etc.)  Però la polémica es desfermà en torn del canvi de noms de dos carrers.

Les eleccions definitives

Els vots estaven contats, com aquell que diu. El barri del Pou Nou era d’esquerres. Per evitar, encara, la victòria en aquest barri, hi va haver qui va rompre les urnes. Foren unes eleccions rabioses, que guanyà Joan Rosselló, esdevingut nou ric per matrimoni i nou home verguista per la mort de Josep Capó. Però els republicans aconseguiren tres regidors (Jaume Fiol, Jaume Pons i Pere Coll) y els socialistes un (Antoni Ramon Sal). Les sessions públiques del consitori acabaren moltes vegades a llosques entre els assistents i es plantejaren diversos conflictos (reconstrucción d’una escola no estrenada que ja estava en runes, l’establiment de Sa Tanca de S’era, etc.) sobre els quals es mantenien postures tan enfrontades com les que es mantenien en torn al canvi de noms dels carrers. L’ajuntament nou restituí immediatament els noms tradicionals als carrers que havien canviat els gestors.

Els fets d’octubre

La pressió damunt la classe obrera era forta. I tota activitat reivindicativa era tallada d’arrel. Així i tot, es va intentar, per dues vegades, promoure una vaga. Però la tercera vegada, més fruit de l’entusiasme que despertàva l’Estat català, que de necessitat reivindicativa, la represa fou ferotge.

Tomeu Santandreu, el 6 d’octubre de 1934 va escriure un manifest convidant a la vaga general. Quan els van haver repartit se’n adonaren que s’havia declarat l’estat de guerra a Mallorca. Dia 8. tots els directius de l’Agrupació socialista (Bartomeu Santandreu, Sión Jaume, Tomenu Amengual, Toni Ramon Sal, Biel Coll Tacó, Antoni Villalonga Moliner, Bernat Real Tòfo”, Antoni Amengual Inquero i Isidro Muñoz) foren detinguts. Van restar empresonats 15 dies fin que Tomeu Santandreu i Tomeu Amengual foren processats per redactar i per adquirir el paper dels pamflets. Amengual aconseguí la llibertat provisional sense fiança i se li retirà l’acusació. Santandreu aconseguí la libertat provisional mitjançant una fiança de 3.000 pesssetes el 15 de novembre.

La dreta es reorganitzava a ca’s Cabassó entorn de la CEDA, que ara dirigien conjuntamente Joan Rosselló i Llorenç Coll Seda. No necessitaven tants d’actes de propaganda, per tal d’evitar enfrontaments com els produïts quan les eleccions del 33, que parlà Jordi Andreu Alcover de ca’l senyor Pere, tot recordant la pèrdue de respecte de la gent que ja no es treia el capell per saludar-lo com abans de la República. Produí una altercació.

Per a les eleccions del 36 eren les esquerres qui empenyien. Però els resultats electorals els foren adversos. Ja era el 15 de juny quan el governador tornà nombar la Gestora: la mateixa que el 33.

S’intentà resoldre el problema de l’atur col·locant gent a les possessions, els amos de les quals els rebutjaven. I un manifest incitant a la rebeldia tret de la Congregació Mariana, que dirigia el vicari Esteve Martorell, costà l’empresonament a 5 ó 6 dels diregents dretans per unes hores.

Ja hi havia reunions a Son Batle, a ca’n Sirena o al pis d’en Passiga per organitzar Falange. La filla Conxa, del senyor de So’n Batle, estava casada amb el periodista Pablo Espejo, un dels organitzadors de Falange arreu de l’illa. I tots els joves “cedistes” s’apuntaren al nou partit que propugnava la dialéctica dels punys i les pistoles.

Tomeu Santandreu, batle de les dues gestores d'esquerra que va tenir LLoseta

Visita a la Casa del Poble

La nit del 18 de juliol els joves socialistes llogaren un cotxe per anar a cercar notícies i armes a Ciutat. Van restar a la Casa del Poble fins a les dues de la nit, quan la comisió, que s’entrevistà amb el governador, tornà amb les mans buides i la gent molt neviosa es dispersà. L’endemà es desplaçaren a Inca, que ja estava presa militarmente. El dilluns dia 20, el carter i escolà Guillem Vich ja va anar a cercar la premsa al tren amb camisa blava. I, el dimarts, el batle Santandreu va fer entrega de l’Ajuntament a un destacamento militar arribat d’Inca. El mateix dia sortiren vestits de falangistes destacats militants joves de la CEDA.

Detencions

Durant els primers dies hi va haver una tensa tranquil·litat. El batle destituit Tomeu Santandreu, anà a treballar a Alaró, fins i tot. Però quan tornà es notà vigilat per Guillem Vich i l’activa Pilar Batle, cunyada de Pablo Espejo. Es va amagar per la muntanya amb Sión Jaume. Els més joves anàren fins al Puig per si veien alguna llum a la baida de Ciutat. Però el 10 d’agost, foren detinguts i portats a Inca, on Boloqui els va prendre filiación abans de transportar-los al Castell de Bellver, previa passada per la Casa del Poble: Tomeu Amengual, Antoni Villalonga, Es batlot, Ramón Calet, etc. Era un grapat de joves, sobretot, que havien fet un memorable i exitós enterro de Gil Robles, passetjant un baül per tot el poble.

Sembla que la benentesa entre el metge vell i el rector, Joan Quetglas, amb els joves caps de la Falange local evitàren algunes morts.

Però les detencions continuaren fins el 16 d’agost. L’estada a la Casa del Poble, esdevinguda seu de Falange, d’aquesta segona remesa de llosetins fou ultratjant: oli de ricí a balquena i amenaces de mort front un baül.

Tres o quatre morts al batle

Es celebraren misses al carrer en acció de gràcies per la fugida dels republicans, malgrat no haver-hi cap llosetí que anàs al front de Manacor. Na Pilar Batlle, que ja tenia cotxe, traslladava els capitots de Falange. I juntamente en diverses amigues organitzaven festivals benèfics i arcs triomfals de benvinguda als caps del partit. La guerra era com una festa.

Però aviat arribà la nova de la mort de Joan Pons Capó, campaneter casat a Lloseta, que exercia de secretari de jutjat a Selva. Les mirades es feren esquives envers el vicari Martorell. Després arribà Joan Munar Pepe, posat en llibertat de ca’n Mir, agonitzant. Només comunicar-li la nova  es destrempà. A les dues hores de ser a ca seva era mort. Alguna dona, pel carrer parlava sobre el fet i el redol era enviat a emblanquinar al cementiri. Madò Sebastiana de ca’n Rigo fou encanonada per un guàrdia civil i es retgirà de tal manera, que no va estar ja, mai més, bé. I cada punt arriva la nova que havien caçat en Tomeu Santandreu ara a la carretera, ara a l’hort- on fins i tot entraren dins un pou, en el qual pensaven que hi havia una cova-, dins un soterrani … Però restà amagat set anys, segons confesió pròpia, a Ciutat i ben aprop del cor del feixisme.