Aproximació al que passà a … INCA / Les sabatades de la ciutat al poble Memoria Civil, núm. 32, Baleares, 10 agosto 1986 Damià Quetgles El retorn de capitals colonials, a inicis de segle, permuté potenciar la indústria sabatera d’Inca i diversificar la producción de petiites industries familiars. La guerra del 14 i un contracte de venda de sabates a l’exercit francès, país al qual havien emigrat també molts de sabaters artesanals, donà la força necessària perquè la indústria sabatera inquera es llancès definitivamente i es mecanitzas la fabricación de sabates, així com Inca passàs a ser a més de centre de comarca una ciutat industrial. Però al costat de la populosa ciutat industrial del pla, amb plaça de toros i camp de futbol, devora las fàbriques de curtits (Ca’s Català) o de sabates (Ca’n Melis, Ca’n Payeras –que tenia banca propia-, Ca’n Piquero, Ca’n Fluxà, Ca’n Noguera, Ca’n Morey, Ca’n Pujol … amb modernes màquines Goodyear), restava el poble de carrerons estrets que pujava a la Muntanyeta, plena d’artesans, i coronada pels molins, signe inequívoc de la societat agrària. Els jornalers, encara l’any 36, es llogaven a diari a la plaça. I és que els propietaris absentistes tradicionals van ser substituits per uns fabricants, “el sernyors” d’Inca, sense traumes socials. Això sí, eren conscients que poc havien heretat, però havien conquerit un capital, nou signe de poder. I els obrers, el poble, n’era ta consciente com el senyors. Al cafè Argentí, regentat per madame Renée, una vedette francesa casada amb un sabater emigrant, els obrers tiraven la cigarreta, s’aixecaven drets i es treven el capell quan entrava el senyor. L’emergent industria sabatera d’Inca s’ha d’entendre doncs, més per la docilitat de la classe treballadora que per la capacitat emprenedora dels fabricants, sense menysvalorar aquesta. Un sistema de treball de “lockaut”, amb la major part del treball fora de la fàbrica, no es pot entendre, per exemple a Alaró, la población sabatera per antonomasia de la contrada. I eren precisamente, els treballadors amb taller propi, els sabaters artesans, els que tenien tradición sindicalista, més que els obrers de les fàbriques, més proclives a vendre’s a menys preu i a mostrar enges pels encarregats duits d’altrers indreits –com Alaró mateix-, més experts. A tots els pobles de la comarca hi havia sabaters que treballaven pels fabricants d’Inca L’Adreçament cultural Si algun sentit havia de tenir la República a Inca era la modernització cultural. Els fabricants de sabates s’organitzaren en torn d’Esquerra Republicana, animada per Antoni Mateu Ferrer, un home que tenia per curolla la cultura, malgrat un sector més minoritari, encapçalat per Bernat Rubert, s’avenia més amb la demagògia lerrouxista d’Unió Republicana, que pretenia estructurar un societat laica. El 14 d’abril, com a tants altres pobles de l’illa, fou una festa davant l’Ajuntament. Durant uns quants diumenges es celebrà amb balls l'adveniment de la República. Mateu Pujades fou nomenat batle, fins que a les eleccions de maig, els republicans aconseguiren majoria, que donà la vara municipal a Antoni Mateu, aquell empleat del Registre de la Propietat que tantes hores passava a la llibreria de la Sra. Vicens. La força reaccionària venia representada pel clergat. Tenia la seva veu en la persona de D. Ramón Reus a l’Ajuntament i la seva seu social a un cafè al carrer Major, aprop del cafè republicà. Els sabaters estaven organitzats en talladors, organització que es reunia a un local del carrer Bisbe Llompart, i en la tradicional societat de La Justicia del carrer Palmer, amb tradicional caire àcrata. Els primer de maig es celebraven amb barenades al Puig de Santa Magdalena o amb una festa i ball al teatre Principal, ben engalant de ramellers que deixava el notari que vivia la costat i destacat home de dretes. La tasca de l’Ajuntament es centra básicamente en la construcción d’escoles i millorament de les existents, la dotación de biblioteca municipal, etc. Però el devenir de la República havia de canviar el signe d’aquesta política conciliadora de classes. Destacament de les avantguardes Problemes del tipus de l’obertura del carrer L’Esperança, que perjudicaba els interessos dels frares franquiscans o la destrucción d’algunes creus de terme decidiren la dimissió del batle Mateu, un home anticlerical que havia instaurat el costum de regalar un xot a les monjes per a Pasqüa. S’apuntaren alguns noms com autors d’aquests excessos, però no es pogué fer acusació concreta. Es tractava del grup Sol y Libertd, un grapat de joves àcrates, encapçalats per Miquel Beltrán, exseminarista i exrepublicà, fill de Llorenç Barbó, col·laborador de Foc-i-Fum. Per altra banda, al cafè de la posada de Lluc, regentat pel defensa del Constància, Josep Sancho, s’organitza una agrupación socialista, que mostrava certa antipatia per uns fabricants explotadors de la força de treball i que amb l’excusa de republicanisme havia pres el poder de l’Ajuntament. Al cafè de Ca’n Ordines, on tenia la seu La Justifica, un altre personatge havia de prndre protagonisme, en Gabriel Buades “Sot”, un home ple de bonhomia i de vasta cultura presa d’una manera autodidacta, artesà artístic de la sabata feta a mà. Juntament amb Miquel Mercadal, fill del “jefe” de l’estació i mestre d’escola, que havia pres possessoria de la nova escola rural de Tiressetes, havien de fundar un ateneu popular al mateix local de La Justicia, que ha comptava amb una petita biblioteca, la companyia teatral La Estrella, dirigida per Gornès, un menorquí instal·lat a Inca, un cor, xerrades i excursions, a més de balls d’aferrat, que tan revulsius eren èr la gent benpensant de dreta. Així doncs, la dreta reaccionà organitzant una societat de balls típics, L’art Vell, dirigida per Gabriel Mateu, en la qual havia de prendre fort, poc temps després, l’ideologia feixista. I els “senyors” montaren el seu club al Mercantil, un local construir segons el “darrer bramul” de l’art arquitectònic, segons indicacions del regidor i industrial Marc Ferragut Presa de posicions L’enterrament de Miquel Beltran, mort prematuramente als 25 anys a causa de la tuberculosi fou un revulsiu per la nova ciutat d’Inca. Fou el primer enterrament civil de la ciutat. L’exseminarista no va voler els darrers auxilis espirituals de l’església. Era el març de 1935 i la situación socio-política estava estirada arreu de l’estat. A Inca els diversos mitings polítics eren boicotejats pels oponents polític, els personatges locals ridiculitzats, i la política laboral dels fabricants, estricta amb els que protestaven o exigien. A la imprenta Vich –perque la indústria de la sabata havia generat una indústria de paper per embolicar el producte i d’impressió amb nous dissenys que creassin marca- que editava d’una manera exemplar les revistes il·lustrades Brisas i Fiesta, van acomiadar a Miquel Reynés, que feia poc temps que havia arribat d’Argentina. Aquest amb el recolzament dels lerrouxistes fundà el periòdic Avance que redactaven els membres de l’Ateneu on s’aplegaven tots els descontents amb els fabricants d’Esquerra Republicana, que portaven l’Ajuntament sota la presidència de Miquel Beltran Planes, “Puig Boter Fins i tot s’hi integrà el miner Arcos, l’armer de l’exercit expulsat d’Asturies arrel dels fets d’octubre de 1934 Canutto Boloqui, que organitzava col·lectes per les víctimes d’aquells fets, “S’Escultoret” de Campanet, etc. Però les eleccions de febrer de 1936 feren perdre posicions, que serien ja definitives. A diferència d’altres indrets, aquí no es va trastocar la majoria municipal. Només el batle Miquel Beltran fou substituit pel correligionari Pere P. Capó, a la fí de presentar-se el primer a les anunciades eleccions municipals que no arribaren a fer-se. Els senyors inauguraren el Mercantil amb festes exuberants i recitals d’Antoni Torrandell, quen l’esmerat servei de cambrers ja no es conformava a viure tan sols de les propines i exigia un sou. Bo contractaven “L’Art Vell” i el seu director deia que anava a Madrid a cercar un contracte amb el ministerio, quan realment feia d’enllaç de Falange. Per aquesta data, l’any 36, el cambrer del Mercantil, en “Pepet Munar”, delegat del jurat mixte a Inca exigí que tots els locals restessins tancats. Li costà l’acomiadament i el boicot. Fins i tot, el batle Capó el convocà a una reunió amb Marc Ferragut a l’Ajuntament per reingressar-lo al Mercantil a canvi del seu silenci, cobrant els sous que li devien. Les reivindicacions les semblaven més perilloses que els coneguts entrenaments d’instrucció que els falangistas realitzaven a Son Vivot del Comte de Perelada. I és que Alejandro Bergarno, Canuto Boloqui o n’Arcos hi estaven infiltrats i eren homes de seny i cults. Ja havien tengut concentracions a la plaça de Toros, a la platja d’Alcúdia i a Son Bordils. No els posaren la mà damunt fins que un dia apareixé la bandera de Falange penjada a l’Ajuntament i a la pissarra de la Casa de la Vila una inscripción insultant pels regidors. El 19 de juliol Aquest diumenge, els cap-pares de l’Ateneu van prendre de bon matí camí de Santa Magdalena, on es disposaven a fer una “paella”. Devers les deu arribà un company endarrerit que els contà el que passava al poble. Poc més o menys havia estat així, segons testimonis oculars: De missa primera sortiren en formación, vestits de paisà amb un distintiu al bras, els falangistas. Només quatre vells coneguts portaven la camisa blava i donaven ordres als escamots armats, prendre les oficines de correus, telèfon i telégrafo. Al mateix temps, sortí de la casern, l’exercit i el Tinent Coronel Cifre prengué l’Ajuntament, que Antoni Mateu es resistía a donar sense una ordre més convincent. No es van produir incidents. El 20, s’intentà la vaga sense éxit i alguns obrers foren obligats a anar a treballar amb el canó del fusell al clotell. El 21 s’incauten les armes. El cap militar, esdevingut batle d’Inca, sermoneja als dirigents de les societats que s’exigeis acatament al nou ordre. Es deixa a tots els cridats a la caserna en llibertat, però no acabaria la setmana sense que els falangistas fessin una ràzzia al local socialista. I l’altra setmana comencen les detencions seleccionades, al temps que els avions republicans visisten la ciutat amb algun bombardeig. Quan es produeixen aquests, els obrers abandonen les fàbriques. En cau algun de mort. Però arriba el 16 d’agost i la situación es torna caòtica. L’amenaça ha fet posar la camisa blava als indecisos. O s’han apuntat a les milícies. Qui s’ha resistit a fer-ho, aquest dia es empresonat al quarter de la Guàrdia Civil. Transportats a la presó de Sant Domingo, són fitxats quasi bé tots com a “perillosos”. Les detencions foren tan indiscriminades com radicalitzada i fanàtica la postura dels falangistas. Tants n’arreplegaren, que van haver d’habilitar el cinema Modern com a presó, fins que les persones més destacades foren portades al vaixell Jaume I o al Castell de Bellver. Però foren els socialistas qui primer van rebre. Hi havia alguns forasters militants del socialisme. Van desapareixer, d’inmediat. En Francesc Frescal aconseguí escapar-se de la mort a la cuneta de la costa de Son Fuster, tornant.se a un dels falangistes que el se’n portaven. Després es presentà a la caserna. Davall el seu coixí hi van trobar municions. Fou afusellat al cementiri d’Inca. Mesos d’incertesa La represió arribà a detalls ínfims. La germana dels Sancho, va portar per ordre del seu marit, que també estava empresonat a Sant Domingo, un grapat de tatxes per servir de penjador de la roba. Segons els nous patriotas aquestes tatxes havuen de servir per fer una escaleta al mur i escapar els presoners. La dona fou rapada. I, a l’imprenta Vich, on hi havia un gran stock de paper satinat, que era aprofitat, ara, per imprimir la revista de Falange “Aquí estamos”, ja ben entrat 1937 quan havien d’importar paper d’Alger, un maquinista va trobar manuscrit a un full “Todos los fascistas sois unos cabrones”, que va costar una visita a Falange per a fer proves grafològiques per descubrir un autor que molts quilòmetres lluny Son petites anècdotes de la pedra de silenci i por que va caure sobre la ciutat d’Inca, que ben aviat intensificà l’activitat industrial. Els fabricants més adictes reberen l’encàrrec de calçar l’exercit “nacional”. Rebien un “cupo” de material. Feien que els obrers escatimassin jornals sota l’amenaça d’acusar-los de “rojos” i material de la millor qualitat per a la producción de calçat civil, sota l’exigència de complicitat i algun regal. Ningú deia res i uns pocs es posaven les botes. Els anys de la postguerra no foren menys pròspers pels fabricants de sabates d’Inca, al rebre l’encàrrec de calçar de botes de mitja canya l’exercit Alemany. Els ho donaven lluentes i ben embolicades però amb soles de cartró. Mentre els aliments es posaven caríssims i mutilats de guerra, inútils i rancuniosos constituíen el control d’abastiment, que no miraven prima amb les cartilles de racionament i l’extorsionament de comerciants. Era la vella llei de la ciutat portada a l’extrem. I Inca, amb aquestes, acabava, poc a poc de ser poble i convertir-se en ciutat, en ciutat lleial i noble per mèrits pròpis. AL MARGE Antoni Mateu Ferrer exbatle d’Inca és la víctima més coneguda de la repressió a Inca. Fou afusellat al Cementiri de Ciutat juntamente amb Emili Darder, Alexandre Jaume i Antoni Ques el 24 de febrer de 1937. Però n’hi ha d’altres que no van poder tenir una mort tan assenyalada, perquè foren assassinats impunemente a una treta de la presó, com el propi germà del batle, Bernat Mateu Ferrer. Dels tres germans Sancho Forges (Antoni, Emili i Josep) van desaparèixer i res més se’n ha sabut. Tampoc s’ha sabut res mñes rera la seva detención d’aquests altres dos socialistas, castellanoparlants, Ramón Rodríguez Quiroga y Antonio Rubio Aragón Natals d’Inca i també morts en una treta de ca’n Mir són el socialiste Andreu París Martorell, Adolfo Quesada Ripoll, fill d’un carabinero, el director de la societat de sabaters, Antoni Bestard, Antoni Fe, Miquel Maimó i Rafel Llompart, membres de LA JUSTICIA Però el que més va commoure la gent foren els afusellaments al cementiri d’Inca de Llorenç Beltrán i Gabriel Buades Pons, redactors del diari Avance, homes de reconeguda valía, pacifistes i que tenien l’única taca de “tenir idees També fou afusellat al cementiri d’Inca, el jove de Mancor Jordi Sampol Riera, cenetista acusat de sobotatge a la caserna de la Guàrdia Civil. L’any 1937, fou afusellat a Illetes el soldat Rafael Fiol Seguí, implicat en un acte de sabotatge als avions italians que anaven a bombardejar la península.
Núm. 769, 28 de
octubre de 1916
DE INCA – Efectos de una injusticia CULTURA OBRERA nº 10 18 de noviembre de 1919
DE INCA – Sociedad de obreros zapateros LA JUSTICIA CULTURA OBRERA nº 22 10 de enero de 1920
Sociedad de obreros zapateros de Inca - LA JUSTICIA CULTURA OBRERA nº 33 27 de marzo de 1920
CULTURA OBRERA nº 38 1 de mayo de 1920
Sindicato Único Regional del Ramon de Albañileria de Inca CULTURA OBRERA nº 38 1 de mayo de 1920
Huelga de zapateros en Inca – La Igualdad CULTURA OBRERA nº 53 14 de agosto de 1920
Huelga de zapateros en Inca – La La Justicia CULTURA OBRERA nº 54 21 de agosto de 1920
Huelga de zapateros en Inca – Andreu Paris CULTURA OBRERA nº 56 4 de septiembre de 1920
CULTURA OBRERA nº 59 25 de septiembre de 1920
Triunfo de los zapateros de Inca CULTURA OBRERA nº 63 23 de octubre de 1920
La huelga de ebanistas y carpinteros CULTURA OBRERA nº 65 6 de noviembre de 1920
Un acuerdo laudable a favor de los zapateros CULTURA OBRERA nº 65 6 de noviembre de 1920
CULTURA OBRERA nº 78 5 de febrero de 1921
Después del Congreso dela Federación Regional - Actos de Propaganda - Inca CULTURA OBRERA nº 168 4 de noviembre de 1922
|