Genesi del desembarcament de Bayo a Mallorca Memoria Civil, núm. 19, Baleares, 11 mayo 1986 Josep Massot i Muntaner Els origens i el desenvolupament de l'expedició del capità Alberti Bayo a Mallorca (agost-setembre de 1936), precedida d'un desembarcament victoriòs a Formentera i a Eivissa conjuntament amb tropes valencianas comandades pel capità de la guàrdia civil Manuel Urribary, continuen presentant moltes incògnites als historiadors. Hem de tenir ben en compte que la revolta d'una part important de l'exèrcit el juliol de 1936 constituí un trauma profund, que no solament dividí el país en dues zones irreconciliables sinó que provocà situacions de provisionalitat i d'incertesa, més fàcilment superada a la zona "nacional" que no a la zona republicana, on pul·lularen els "poders paral·lels" i on la desorganització o l'anarquia foren la norma per a alguns grups influents que cercaven d'aquesta manera una revolució original, o bé foren fruit inevitable de les cincumstàncies. No oblidem que l'exèrcit quedà dividit i que els seus caps eren malvits a la zona republicana, sovint acusats o sospitosos de connivència amb els feixistes, que la marina -gairabé íntegrament en mans republicanes- perdé la gran majoria dels seus oficials -assassinats al començament de la revolta- i quedà a mans ineptes, i que l'autoritat del poder central i del govern autònom de Catalunya resultà molt poc efectiva en alguns aspectes, substituïda o mediatitzada per organismes nous com el Comité de Milicies Antifeixistes, en teoria sota la presidència de Lluís Companys i del seu conseller de Defensa, que assumí la direcció de molts afers importants. Si l'expedició de Bayo hagués tingut un resultat feliç, sens dubte tothom s'hi haria apuntat i totes les institucions i tots els partits del moment n'haurien reivindicat la paternitat, Constituí, però, per múltiples motius que ara no és el lloc d'analitzar, un fracàs coent, fou una mostra de com no ha d'esser duta a terme una empresa bèl·lica i de la impossibilitat que un exèrcit decidit a combatre i dotat d'un mínim d'elements de defensa -artilleria o més endavant aviació- sigui vençut per unes milicies abigarrades, sense formació militar de cap classe i sense oficialitat competent. Per això, tots els protagonistes intentaren d'eludir la part de responsabilitat que els tocava en la derrota i acabaren donant la culpa de tot a un altre: El govern central acusava la Generalitat, la Generalitat acusava el govern central, els anarquistes acusaven els comunistes. Bayo acusava els anarquistes, Uribarry acusava a Bayo, etc, etc., en una cerimònia de la confusió impressionant. Mostra de quatre micilians que van prendre part en el desembarcament a Mallorca amb l'abigarrat exèrcit de Bayo Madrid En realitat, pel que sembla, l'expedició de Bayo representà la confluència, més o menys casual, de diversos projectes que nasqueren arran mateix de la rebel·lió militar i que es proposaven, des d'optiques diferents, la recuperació de Mallorca i d'Eivissa. Ramón Salas Larrazábal ha trobat a Madrid uns fulls manuscrits, redactats segons ell pel comandant d'Estat Major José Fontán Palomo, cap d'operacions a l'Estat Major del Ministeri de la Guerra, que preveien -entre el 30 de juliol i el 2 d'agost de 1936- la posibilitat d'ocupar Mallorca, amb una columna d'atac de sis mil homes -que es podia enfrontar, com a màxim, a dos mil cincents o tres mil homes-, dividida en tres agrupacions, dues de les quals havien de desembarcar simultàneament a Alcúdia i a Campos, mentre que la tercera conqueriría al cap d'un o dos dies Santa Ponça. Fontán arribava a pensar -fent la mateixa deducció sobre la feblesa i la manca de moral dels revoltats que duria Bayo a la derrota- que possiblement n'hi hauria prou amb una demostració de la flota -dos creuers i tres destructors. davant el port de Palma, seguida del desembarcament d'una columna de marineria. Barcelona A Barcelona mateix, des del primer moment arribaren notícies de Mallorca, sobretot a través dels partidaris de la República que aconseguiren de fugir a Menorca per tal de no esser empresonats per l'exèrcit o per les forces de seguretat i paramilitars a les ordes del governador civil García Ruíz i dels caps falangistes. Carlos Rojas, basant-se segurament en la informació que li van donar de paraula el polític mallorquí Antoni M- Sbert, conseller de la Generalitat exiliat a Mèxic, assegura que fou Sbert mateix que proposà al president Companys, ja els primers dies de la guerra, un desembarcament a Mallorca, duit a terme a l'esquena dels anarquistes del Comité de Milícies Antifeixistes i dirigit pel coronel de la guàrdia civil Antonio Escobar, amb Sbert com a comissari general. Un cop conquerides Mallorca i Eivissa, s'hi preveia un referèndum a fin que les Balears s'incorporassin a la Generalitat o al Govern de la República. Bayo Si aquest projecte és cert, no devia passar de pura cabòria, des del moment que Companys no podiua fer res sense el Comité de Milicies i sense el suport del govern central. En tot cas, la proposta arribà a oïdes del capità Alberto Bayo, cap de la base aeronaval de Barcelona, que havia lluitat amb decisió contra els revoltats del 19 de juliol i que tenia la confiança del conseller de Defensa de la Generalitat, Felip Díaz Sandino. Ben aviat Bayo es posà en contacte amb els dirigents del PSUC -el partit socialista unificat de Catalunya acabat de crear-, que feren seva la idea d'anar a Mallorca, i aconseguí -no sense reticències- la conformitat del Comitè de Milícies i de la Generalitat. El dia 1 d'agost de 1936, Companys signà un document nomenant Bayo "delegat del Govern de la República i de la Generalitat" a les illes Balears, amb la facultat d'organitzar, amb el criteri que consideràs oportú, les milícies voluntàries que havíen de formar part de l'expedició -i que anaven des dels nacionalistes d'Estat Català als anarquistes de la CNT-FAI, passant pels comunistes del PSUC o del POUM- i exercir les atribucions que corresponien a ambdues representacions de l'Estat..
|
El capità Bayo fou el responsable del desembarc i sobre ell caigui la del fracàs de l'expedició en general Uribarry Per organitzar l'expedició, Bayo necessitava la col·laboració de l'exèrcit i de la flota. Per això Companys hagué de posar-se en contacte -a través del ministre català Joan Lluhí Vallescà, segons Rojas- amb el ministre de la Guerra Castelló, i el ministre de Marina doctor Giral, els quals s'oposaren al projecte, però acabaren cedint avant el que consideraven un fet consumat. D'altra banda, Bayo es posà en contacte amb Manuel Uribarry, que des de València, i amb l'autorització del govern central, organitzava una expedició militar a Eivissa, amb un grup format sobretot per guàrdies civils. Si hem de creure Manuel Uribarry mateix, en un article que publicà, l'octubre-desembre de 1957 a la revista catalana de l'Havana "Combat" el juliol de 1936 ell era Inspector General de les Milícies Llevantines, nomenat pel ministre Carles Esplà, i se li presentà un jove estudiant anomenat Tur, en nom d'un grup d'eivissencs que volien ajuda i li prometien d'aixecar-se al seu favor si desembarcava a Eivissa. Segons ell, Bayo, "un militar espanyol, aventurer de mala lei, al que jo no coneixia" li demanà per telèfon "d'incorporarse a nostra expedició", valent-se de l'amistat d'Uribarry amb el diputat Ruíz de Lecina. Guerra psicològica. Convençut de la facilitat d'ocupar Eivissa, Formentera i Mallorca, Bayo posà en marxa ràpidament un pla de guerra psicològica, tendent a desmoralitzar els militars revoltats i a assegurar-se la col·laboració dels republicans de les diverses illes. Aquesta guerra psicològica comprengué no solament els bombardeigs, fets pels hidros de l'Aeronàutica de Barcelona, i el llançament de proclames invitant a la rendició, sino fins i tot la revelació d'autèntics secrets militars de Mallorca i al general Franco d'anar seguint els progressos logístics de l'empresa i de preparar-se per resistir-la. Uribarry es barallà estrepitosament amb Bayo i se'n tornà a València, no sense informar el govern de la "tendencia a supremacía catalana sospechosa de querer incorporar estas islas al Estatuto Cataluña, lo cual Valencia no había de tolerar·, i Bayo s'adonà cada dia més que no disposava d'unes forces disciplinades i ben equipades i mirà d'aconseguir reforços del Comité de Micilicies i de retardar el desembarcament a Mallorca, amb el pretex que el temps treballava a favor d'ell. Desembarcament Finalment, el Comitè de Milícies ordenà a Bayo que intentàs el desembarcament en quaranta-vuit hores (el document era signat el 13 d'agost de 1936), sense comprometre's en cap acció decisiva si trobava massa resistència, o bé que tornàs tot d'una a Barcelona, amb tots els homes i el material disponible a Menorca. El desembarcament es féu amb èxit la nit del 15 al 16 d'agost, però aviat es pugué comprovar que costaria moltes baixes, que les milícies no eren capaces d'atacar amb decisió l'exèrcit que els feia front amb artillería i que aconseguí de recuperar Portocristo, conquerit en el primer passeig militar pels desembarcats. L'arribada de l'aviació italiana acabà de decidir la situació i el Comitè de Milícies, el govern de la Generalitat, el govern central y la Flota ordenaren a Bayo que es replegàs, amenaçant-lo, en cas contrari, de deixar-lo tot sol a les platges manacorines. Aleshores no manca altra cop el confusionisme: Bayo assegurà que en poc temps i amb pocs homes s'hauria pogut apoderar fàcilment de l'illa; els nacionalistes catalans donaren la culpa de tot a Prieto, enemic de Catalunya, i el govern de la Generalitat arribà a publicar una nota oficial dient que no sabia res del reembarcament ordenat pel govern central (mentida absoluta, com he pogut comprovar consultant la documentació oficial, encara inèdita, del moment¡) No és estrany que encara avui costi de treure l'entrellat de tanta confusió i de tant de desgavell.
Comité de Milicies Antifeixistes: entre d'altres, el President de la Generalitat de Catalunya, Lluis Companys, el conseller Josep Tarradellas i el dirigent anarquista Joan García Oliver |