Petra és gris, és gris i blau

Memoria Civil, núm. 28, Baleares, 13 julio 1986

Damià Quetglas

Aquest poble amb nom de dona té un terme pla amb les dues faldes d'Ariany i Bonnay, que quasi bé separen el conró de la garriga. La vila, fundada pel rei en Jaume II, com denota el quadriculat dels carrers, havia conegut époques passades d'explendor. Però els homes de la dècada del trenta estaven molt enfora de brillar amb llum pròpia, com ho havia fet la teringa de sants homes del passat, entre els quals descolla fra Juniper Serra. Si per alguna cosa és anomenat Petra durant la guerra civil es pel salvatgisme d'aquells personatges grisos amb camisa blava, que tothom, encara ara, assenyala amb el dit i que semblen haver esborrat tota una altra història de convivència i progrès social.

Perquè Petra, al començar la República havia vist construir una escola prou gran, una nova caserna per la guàrdia civil i aixemplar el poble amb l'establiment de carrers amples per la banda de l'estació. Petra, a l'entrada del segle havia vist com les grans propietats tradicionals eren repartides entre els seus habitants, que roturaven la garriga per sembrar-hi arbres fruitals. Un tal Jeroni Rullan escrivia l'any 1932 lloances del minifundi implentat a Petra: la laboriositat del petir propietari que s'havia fet amb un grapat de quarterades, la mecanització de les feines del camp (arades amb rodes, maquines de segar, batedores ...), la intensificació de cultius comercials (inici del mercat de melons amb el sud de França ... I algú, com els Oliver, havia instal·lat un gran celler amb la verema de la part de Manacor.

Petra seguia essent eminentment agrícola i tradicional però la gent començava a ser propietària de la terra que treballava.

Un República inexistent

Aquest fort sentit de la propietat feia decantar la gent cap a les opcions polítiques tradicionals. Però es mostrava preferència pels liberals verguistes, encapçalats per Antoni Duran de Son Fangos, que havien portat a terme aquesta sorda. però efectiva, evolució.

Va ser el municipal, l'amo en Gall vell, i el mestre, Antoni Maria Noguerol, qui posaren la bandera republicana a l'Ajuntament aquell abril de l'any 1931. Les eleccions però les havia tornat guanyar l'amo n'Antoni Duran. Els conservadors, representats per Monserrat Galmés d'es Pujol, feien lligam al clergat i al senoyoriu tradicional. Al poble. ademés del convent de monjes i el de Sant Bernadí, hi havia més de mitja dotzena de capellans que sobrevivien de les misses que podien dir. Però Petra no coneixia l'atur obrer ni altre opció o aspiració que la conformació d'una hisenda familiar de quarterades. Petits manestrals, alguna indústria familiar i el funcionariat municipal completaven la població. Hem de dir, també, que existia un bon grapat de garriguers ocupats en les caceres de les grans possessions tradicionals o de la Comuna recentment adquirida per March.

La primera tasca que es proposà l'Ajuntament durant la República en el procés de modernització, iniciat sobre 1926, fou la canalització de l'aigua potable.  Però aquesta tasca es portà a terme ja entrat 1936, quan les eleccions havien donat la victòria al Front Popular i s'havia nombrat una comissió gestora municipal encapçalada per Gabriel Font i Macià Galmés, batle delegat del nucli menor d'Ariany, on es feu una consulta popular per tal d'iniciar la segregació municipal de Petra, que a la fi no reixí.

L'organització feixista

No es va produïr cap tipos d'incident durant tota la República. Els republicans, que es reunien a Ca Sa Viuda, es podien contar amb els dits de la ma. I s'organitzaren a les files d'Esquerra Republicana sobre l'any 1935 gràcies a l'animació dels mestres d'escola, Salvador Martínez i Antoni Noguerol. Els trencadors de marès, més proclius a actituts esquerranes, havien emigrat a la zona de l'Arenal i Coll d'en Rebassa, on la feina era més ben pagada.

Però la cessió de l'Ajuntament a aquesta minoria republicana acabà de decantar als mateixos liberals cap a la dreta, en un sentiment d'haver estat expoliats de aquel com que les pertanya també "en propietat".

La proximitat de Manacor fou decisiva. La influència de la política manacorina sobre Petra es prou forta, en el sentit d'entendre el replegament de les dretes en torn de la conspiració.

Ja el gener de 1936 alguns joves assistiren al mitin del Teatre Principal de Manacor. Eren els joves estudiants que havien anat a fer la instrucció militar amb el capità Jaume a aquella població, entre els quals destaca Jaume Real Rullán, que més tard seria aviador i trobaria la mort a la mateixa població de Petra en una de las nombroses visistes que feia per l'aire al seu poble. Va perdre el control de l'avió, que va anar a caure sobre l'escola graduada, matant dos infants i ferint-ne uns quants més. I sort que havien sortit al pati per veure les evolucions de l'avió, no obeint el mestre, perquè va anar a caure ben damunt l'aula buida.

Durant tota aquella primavera de 1936 es feren reunions a Ses Covetes. Erern reunions clandestines on es distribuien les camises blaves que confeccionaven d'amagat les amigues dels partidaris del retorn a un vell estat de coses i dels falangistes entusiastes d'una revolució social que es justificava sobre la família, el muncipi i els gremis.

L'Aixecament

El dissabte 18 de juliol acudiren els falangistes petrers a Ciutat. No hi eren tots, però participaren en la presa de Ciutat el matí del diumenge. Els dilluns un oficial de l'exèrcit va prendre l'Ajuntament de Petra. Les dues places, ajuntades per un cantó, estaven plenes d'al·lots. Era la revetlla de Santa Pixedis, patrona del poble. Fou una festa diferent: sense ballarungues, però amb més moviment.

El president de la gestora, Gabriel Font, estava assabentat de tots els moviments dels falangistes, però no els havia denunciat. Particularment no el molestaren gens. El sergent de la Guàrdia Civil, Sr. Socies, controlava la situació interior i traslladà a la presó als dirigents republicans_ Macià Galmés, Jaume Morey, Gaspar "Comte", Antoni Jardí, D. Enrique Sureda, funcionari municipal. Francesc Ramis, Josep Vives "Xim", Jaume Batle ... També va entretenir els falangistes petrers en la captura dels carrabiners de Sa Pobla rebelats i fuits a les muntanyes de La Victòria.

Antoni Durán, batle de Petra durant els primers anys de la República

Les eixides

Tantes eixides havien ensenyat a moure's lliurement per l'illa als falangistes petrers. Per tot Mallorca es recorda la criminalitat d'aquests i dels llubiners. Moltes nits sortiren a algun altre poble, manifestant ser de Porreres, d'algun altre indret, i participant directament en detencions i "feina bruta" que no volien fer els del poble visitat.

Quan el desembarcament, acudiren molts d'ells al front amb la guàrdia civil. Alguns hi van perdre la vida. I aquest baptisme de foc encara els feu augmentar la sed de sang.

En aquest terme de Petra foren assessinats dos maquinistas del tren naturals d'Artà. Un qui ho va veure conta, com intentàren defensar-se aquells dos homes sense armes. També, un diumenge a la tarda, a una era que hi ha sobre un turó a la carretera de Manacor, dues jovenelles manacorines foren violades i assassinades per falangistes petrers. I el para d'un jove de camisa blava contava als remolins de sortida de missa, els morts que afegia al compte el seu fill.  "Semblava, aquell agost, que els haguessin paralitzat els sentiments, que els haguessin vacunat", comenta un home major que recorda en la pròpia pell d'infant punyides, amb una llança que portaven els balilles als que no estaven apuntats a l'organització.

Durant els dies de guerra a les costes de Llevant, la Falange de Petra, des de la reraguardia, i aidats activament per la Secció Femenina de Petra, es cuidaren d'arreplegar aliments pels combatents. El abusos sota amenaça es multiplicàren.

Dues venjances

A diferència d'altres pobles que la gent fugia a fora vila, aprofitant l'avinentesa de l'estiu, i escapar als escorcolls o al bombardeig a Pedra la gent es va tirar al camp davant l'amenaça d'avenç dels desembarcats sobre la població.

Tanta dispersió de gent i la concentració de forces al front, feren perdre el control al sergent Socies. Un dia a darreries de mes d'agost, quan el sergent era a Manacor, Antoni Riutord "Batzer", fosser municipal, arribava de sembrar figueres, amb el cavec, els galivans i la senalla a l'espatlla. Justa abans d'arribar a caseva fou pres per un escamot de falangistes, entre els quals n'hi havia un aqui Antoni "Batzer" havia fet un aljub.

La mateixa tarda, Andreu Torres "Marieta" anà a llegir el diari davant el cafè de Joan Villà, com tenia costum. L'enrevoltaven un grapat d'homes i ells els llegia les notícies en veu alta, fent alguna aturada per comentar els esdeveniments. Aquella tarda, també fou pres i transportat amb Antoni "Batzer" a Manacor, o foren afussellats.

L'enfebriment dels dies havia arribat així també a Petra. I això qie no sabien que dins el cementiri, Antoni "Baxter" hi guardava l'home més cercat de la comarca, el batle Caranya de Manacor.

Refredament

Reembarcats altra volta els republicans, els falangistes no deixaren de fer-se respectar, o de fer por. La gent més que mai -o obligatòriamente- anava a missa. I els diumenges hi havia desfilada. La consagració era saludada a la romana dins l'església i el pas de les seccions de milicians, balilles o femenina eren objecte d'igual tracte per la gent del carrer.

A primeries de setembre un home denuncià que un roig li havia pegat una troncada dins la caseta de sequer. Més de vuit dies el cercaren per tot el terme, fins que un altre petrer avisà a la guàrdia civil que era ell que havia pegat al primer perquè li robava la cullida d'ametlles.

Poc a poc anà refredant l'imperi de la por o cada qual tornà a les seves coses, fins i tot aquells que tan activament havien participat fusell amb mà a la victòria des de la reraguardia. El batle nou, Antoni Mercant, tornà a la seva missa diària i els falangistes a la seva feina civil. Però, avui encara ara, disolts aquests personatges en el gris comú i normal de la gent, alguns fan sortir una aigua de blavet a la terra grassa.