(Santa Margalida 1880 – Madrid 1962) Financer. Fill d’un mercader. El seu enlairament econòmic es va veure afavorit pel casament amb Leonor Servera, filla de Bartomeu Servera, que era cap dels conservadors manacorins i estava vinculat a la banca. Al començament de segle, es dedicà als negocis d’exportació al servei d’una fàbrica d’embotits de Barcelona i a la compra-venda de terrenys a la Península. El 1906, s’inicià, a l’Alger, en el negoci del tabac i n’obtengué (1911) el monopoli al Marroc. Les seves activitats contrabandistas provocaren, des d’aquell mateix any, l’enfrontament amb la Companyia Arrendatària de Tabacs. Durant la Primera Guerra Mundial (1914-18), acumulà un gran capital basat en el negoci del tabac, la parcel·lació de finques a Mallorca, el quasi monopoli del transport marítim, mitjançant la Companyia Transmediterrània, i l’exportació de queviures, que comprava als pagesos a preus taxats i venia molt més cars a la Península i a l’estranger. Durant aquells anys, fou també un dels principals vocals del Banc de Crèdit Balear. Aviat diversificà els negoci, amb la construcció de drassanes a València, l’adquisició dels tallers de Nuevo Vulcano a Barcelona, la compra d’importants possessions mallorquines, la participació en la Companyia Elèctrica Mallorquina i la inauguració (1921) d’una fàbrica d’adobs químics a Portopí, entre d’altres inversions. Paral·lelament, s’esdevengué la seva ascensió política, plantejada com una estrategia de defensa del seu poder econòmic. A causa de la seva enemistat, per motius econòmics, amb Manuel Salas, s’enfrontà als mauristes. Aixa, des de 1914 donà suport als partidaris de Dato. El 1915, el seu suport fou decisiu en l’elecció del datista Jaume Suau com a batle de Palma. Des de 1917, donà suport als liberals i aconseguí l’elecció de Pere Martínez Rosich com a batle de Palma. El 1919, amb l’elecció del romanonista Alexandre Rosselló com a cap dels liberals a l’Illa, aconseguí el control d’aquest partit. Des del final d’aquell any, propicià la seva renovació, a partir de l’estructura caciquista, i el dotà d’un nou missatge integrador, basat en la defensa d’un mallorquinisme inconcret, mitjançant la incorporació d’antics membres del Centre Regionalista de Mallorca, i d’un paternalismo social. En aquest sentit, el 1918 oferí a la Federació de Societats Obreres de Palma una Casa del Poble, que fou inaugurada el 1924. A causa de la seva imatge com a capitalista modern, enfrontat al caciquismo conservador i a les velles estructures econòmiques, rebé sovint el suport de les forces d’esquerra. Aconseguí, Aixa, un reagrupament de les forces polítiques, amb la formació d’un bloc verguista, denominació que prové del seu malnom, integrat per alguns conservadors, liberals, reformistas, republicans i socialistas, enfrontat a un bloc constituït per mauristes i weyleristes. La seva lluita assolí la seva màxima virulencia a les eleccions municipals de 1922, que donaren el triomf als verguistes. El 1923, fou elegit diputat per Mallorca. Fundà els diaris El Dia, de Palma (1921), i La Libertad (1921) i Informaciones (1922), de Madrid. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-30), mantengué bones relacions amb el règim i aconseguí el monopoli de la venda de tabac a Ceuta i Melilla. Reconvertí (1925) la fàbrica de productes químics de Portopí en l’empresa Petrolis Portopí i obtengué el dret de comercialitzar el petroli rus a Espanya i al Marroc. Al final de 1923, fou processat, acusat d’haver provocat l’empresonament i la ruïna de Josep i Francesc Garau, en denunciar-los (1918) com a espies germanòfils davant les autoritats franceses. El 1926, fundà la Banca March. Amb la proclamació de la II República (1931), perdé el monopoli del tabac a Ceuta i Melilla i es dedicà de nou al contraban. Durant els anys trenta, esdevengué un dels principals representants del renovat capitalismo financer de l’Estat. Reconvertí el Partit Liberal en Partit Republicà de Centre i fou elegit  diputat per Balears a les Corts Constituents. El novembre del mateix any, fou expulsat del congrés, acusat de corrupció, i empresonat (1932) a Alcalá de Henares, d’on s’evadí (1933). Durant la seva estada a la presó, fou elegit vocal al Tribunal de Garanties Constitucionals i, poc després, de nou diputat. El maig de 1934, tornà a l’Illa. Donà suport econòmic a l’aixecament militar de juliol de 1936 i al bàndol nacional, durant la guerra. Així, entre d’altres activitats, finançà el lloguer de l’avió “

Joan March Ordinas

(1880 - 1962)

Dragon Rapide, que permeté el trasllat de Franco des de Las Palmas a Tetuan per fer-se càrrec de l’exèrcit del Marroc, i la compra de material bèl·lic a Italia, la qual cosa fou decisiva per a la derrota de l’expedició d’Albert Bayo a Mallorca. Mantengué relacions conflictives amb la Falange, sobretot respecte a la situació política a Mallorca. Entre 1940 i 1941, s’enfrontà amb diversos sectors del règim, a causa de la seva pretensió de controlar el mercat de divises i a la seva relació amb el bàndol aliat durant la Segona Guerra Mundial. Es relaciona (1944) amb els grups monàrquics d’oposició al franquismo i intentà influir sobre l’Aliança Nacional de Froces Democràtiques. Poc després, adquirí bona part de les delegacions de la societat d’energia elèctrica Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited i  aconseguí (1948) la seva fallida, fet que originà un controvertit procés que no es resolgué fins a 1970. El 1951, fundà Forces Elèctriques de Catalunya, Societat Anònima – FECSA -, a la qual incorporà (1952) els actius de la Barcelona Traction. El 1955, creà la Fundació Joan March. Morí a conseqüència d’un accident de circulació, a la carretera de Madrid a La Corunya. La seva vida ha estat objecte de diverses biografies, com El último pirata del Mediterraneo (1934), de Manuel de Benavides, Juan March y su tiempo (1976) de Ramón Garriga, La irresistible ascensión de Juan March (1977), de Bernardo Díaz Nosty, i Señor monopolio. La asombrosa vida de Juan March (1985), d’Arthur Dixon. Li fou dedicada un avinguda a Palma i un carrer a Santa Margalida. L’Ajuntament d’aquest poble el nomenà fill il·lustre. (IP/PG)

Gran Enciclopèdia de Mallorca

vol. 10  pàgs. 199 - 200

Miting d'Alexandre Lerroux, al fons Joan March Ordines

Joan March Ordinas "Verga", conegut també com el banquer de Franco (Santa Margalida, 1880- Madrid, 10 de març de 1962) va ser un contrabandista, polític i financer mallorquí.

El 1926 fundà la Banca March. També desenvolupà activitats d'espionatge a favor de diverses potències, especialment Gran Bretanya.

Inicialment es dedicà al contraban de tabac entre el Nord d'Àfrica i la península sovint amb vaixells de bandera britànica. Durant la Primera Guerra Mundial va subministrar combustible i provisions a les naus dels dos bàndols malgrat l'estatus de neutralitat vigent.

El seu poder i influència augmentaren durant els diferents governs de la monarquia d'Alfons XIII. Condemnat i empresonat per la República, organitzà una sonada fugida cap a Gibraltar, on fou ben rebut. Més endavant esdevení un major organitzador i financer de la rebel·lió franquista, finançant personalment els avions italians que transportaren les tropes colonials des del Marroc fins a Andalusia, i també organitzant el vol del Dragon Rapide, que traslladà Franco des de les Canàries fins al Marroc.

Acabada la Segona Guerra Mundial, era la setena fortuna del món. El febrer de 1948 aconseguí adquirir la companyia elèctrica Barcelona Traction valorada en 10 milions de lliures esterlines per tan sols mig milió, a partir d'una sentència d'un tribunal de Reus que encara avui s'estudia a tot el món a l'hora de discutir els drets dels inversors internacionals. El 1944 va començar la promoció de  Juan de Borbón, que s'havia convertit a la causa aliada, al tron espanyol. També tenia inversions i interessos en diaris i partits polítics.

D'acord amb documents desclassificats fa poc, l'any 1941 el govern britànic va decidir promocionar en el govern espanyol, mitjançant l'oferiment de diners, una actitud hostil cara a l'entrada en la segona guerra mundial en el bàndol alemany. March va ser l'encarregat d'apropar-se a un grup d'alts comandaments espanyols, i els seus arguments foren reforçats per una suma de 10 milions de dòlars americans de l'època, posats a la seva disposició pel govern de Churchill.

• El último pirata del mediterraneo, Manuel de Benavides, 1934

• Juan March y su tiempo, Ramon Garriga, 1976, Ed. Planeta.

• La Irresistible ascensión de Juan March, Bernardo Díaz Nosty, 1977, SEDMAY ediciones.

• Señor monopolio. La asombrosa vida de Juan March, Arturo Dixon, 1985, Ed. Planeta.

• Joan March. Els inicis d'un imperi financer, 1900-1924, Pere Ferrer Guasp, 2000, Edicions Cort.

Enllaços Externs

• Joan March, els negocis de la guerra (Programa 30 minuts, Televisió de Catalunya).

• Banca March

• Can Verga