Lluis Zaforteza

Memoria Civil, núm. 14, Baleares, 6  abril 1986

Llorenç Capellà

Curiosament Lluís Zaforteza i Villalonga és un dels polítics més desconeguts de la nostra història moderna, quan de fet, va exercir un protagonisme absolut dins les forces de dretes, a partir de l'any trenta-u. Abans, no: Capità de professió, va acollir-se a l'anomenada llei Azaña en virtud de la qual els militars que ho desitjassin podien jubilar-se. Això no obstant, quan esclarà la guerra civil, va reincorporar-se a la Companyia de Transmisions de l'Arma d'Enginyers amb seu a Palma, i continuá en actiu, fins que per imperatius de l'edad va retirar-se amb el grau de coronel.

Políticament, Lluís Zaforteza, s'emmarcà dins el conservadorisme mallorquí de rels mauristes. L'any trenta-u, Unión de Derechas es va presentar sense embuts com un partir de classe, impulsat pels representants de la noblesa terratinent - Lluís Zaforteza, Joan Fortuny, Gabriel Morell Olesa - amb presència, més aviat tímida del món de les finances i empresarial - Joan Nigorra, Andreu Buades Ferrer - però no trigà a gaudir d'una base social àmplia, incrementada pel suport femení -aleshores un vot absolutament conservador- que aportaven dones com Francesca Roca Waring, Pepa Lessene o Margalida Alcover, la qual anys després, el temps del desembarc del capità Bayo se significaria a Manacor com a cap de la Sección Femenina de Falange.

Integrada Unión de Derechas a la CEDA, l'any trenta-tres Lluís Zaforteza sortia elegit diputat amb més de cent mil vots, juntament amb Fons, March, Salort i Matutes. I precisament, essent diputat, fou el centre d'una acarnissada polèmica, quan el juliol del trenta-cinc presentà de les Corts un projecte de llei destinat a separar les Illes del districte universitari de Catalunya. El rerafons de la proposta era, segons República, el d'aillar Mallorca d'una Catalunya ideològicament esquerrana i el de qüestionar la unitat territorial de la llengua catalana, De toda manera el projecte no reeixí, entre altres raons perquè els esdeveniments polítics i la crispació social que sacsejava España el relegaren a segon terme.

S'ignora quin va esser el seu protagonisme en la gestió de la trama civil que donà suport a l'aixecament militar, però, su més no, s'identificà plenament amb l'esperit del devuit de juliol.

Morí l'any seixanta cinc, allunyat de tota activitat política