Las faces de la repressió

                   Antoni Marimon

 

 

La Guerra Civil del 1936-1939 és com un malson del que mai no ens poguéssim despertar. Només si arribam al fons dels esdeveniments d'aquella tràgica conjuntura i posam cadascú en el lloc que li correspon haurem fet una passa endavant. I en aquesta tasca és bàsica la recerca històrica. No fa gaire l'historiador porrerenc Bartomeu Garí Salleras va fer una valuosa aportació amb la seva memòria d'investigació La repressió a Mallorca durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939): memòria d'una coerció planificada. Aquest treball va esser llegit a la UIB sota la direcció del catedràtic Sebastià Serra Busquets. De Garí hem de destacar que ja ha publicat un llibre imprescindible, Porreres. Desfilades de dia i afusellaments de nit (2007).

El seu estudi sobre la repressió té la virtud de recollir la bibliografia ja existent i aportar noves dades a partir de la consulta de fonts poc o gens utilitzades, com l'Arxiu de l'Empresa Funerària Municipal de Palma, l'Arxiu de la Presó Provincial de Palma, diversos arxius particulars, algunes memòries encara inèdites i una trentena de fonts orals. Amb tota aquesta informació revisa aspectes fonamentals com el paper dels ajuntaments, la Guàrdia Civil, la Falange, l'Església i l'Exèrcit en la repressió o les modalitats de la persecució dels republicans. També analitza els llocs d'execució de la repressió (cementeris, extraradi dels municipis), els centres de detenció i les xifres de víctimes. A més, dedica un interessant apartat a les fases de la repressió, un tema que he trobat especialment significatiu i sobre el qual crec que paga la pena parlar-ne un poc més.

Bartomeu Garí ratifica una divisió en tres grans fases. Una fase inicial, des del 19 de juliol del 1936 fins al setembre d'aquell mateix any, que es caracteritzà pel protagonisme dels escamots de Falange que assassinaven als cementeris, camins i carreteres de Mallorca. Aquí, segons el nostre criteri, caldria fer la precisió que es detecten tres moments molt diferents. El primer, durant el mes de juliol, fou relativament poc sanguinari, amb alguns assassinats aïllats (el comunista Mateu Martí, el socialista Antoni Ribas, alguns sindicalistes ferroviaris). El mateix Garí només ha documentat dues víctimes de la repressió en el cementeri de Palma. Amb tot, el doctor Bartomeu Mestre i Mestre parlava d'haver vist entre 20 i 30 cadàvers en el cementeri de Son Tril·lo el 22 i 23 de juliol. Però, en paraules de Josep Massot "des del final de juliol les coses empitjoraren cada vegada més" i proliferaren un poc pertot arreu les execucions. El paroxisme màxim es va produir a partir del 16 d'agost, sens dubte esperonats per la por del desembarcament republicà.

Centenars de persones foren assassinades en els cementeris de Manacor. Pel que fa a Palma, Garí comptabilitza 76 víctimes en el cementeri, la xifra mensual més elevada durant tota la Guerra. La segona etapa es perllongà des del setembre del 1936 fins a la primavera del 1937. En aquest període augmentaren molt les "tretes" de les presons provincials, les execucions es feien de nit i no es donava cap informació als familiars de les víctimes. El cementeri de Porreres fou un dels llocs que concentraren més assassinats. Paral·lelament, es varen engegar consells de guerra contra les personalitats més destacades a les qual no podien fer desaparèixer així com així.

Aquest fou el cas del cèlebre "judici" contra Emili Darder, Antoni Ques, Antoni Mateu i Alexandre Jaume. A partir d'abril del 1937, coincidint amb la substitució del sinistre Francisco Barrado per Víctor Ensenyat com a cap de Policia, entram en una darrera fase amb un predomini absolut de la repressió "institucionalitzada" mitjançant paròdies de consells de guerra. El nombre d'execucions anà minvant però unes 300 persones més perderen la vida per l'únic delicte de romandre fidels a un Govern legítim, democràtic i civilista.

Diari de Balears / 15/09/2009