La Guerra Civil del
1936-1939 és com un malson del que mai no ens
poguéssim despertar. Només si arribam al fons dels
esdeveniments d'aquella tràgica conjuntura i posam
cadascú en el lloc que li correspon haurem fet una
passa endavant. I en aquesta tasca és bàsica la
recerca històrica. No fa gaire l'historiador
porrerenc Bartomeu Garí
Salleras va fer una valuosa aportació amb la
seva memòria d'investigació La repressió a Mallorca
durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939):
memòria d'una coerció planificada. Aquest treball va
esser llegit a la UIB sota la direcció del
catedràtic Sebastià Serra Busquets. De Garí hem de
destacar que ja ha publicat un llibre
imprescindible, Porreres. Desfilades de dia i
afusellaments de nit (2007).
El seu estudi sobre la
repressió té la virtud de recollir la bibliografia
ja existent i aportar noves dades a partir de la
consulta de fonts poc o gens utilitzades, com
l'Arxiu de l'Empresa Funerària Municipal de Palma,
l'Arxiu de la Presó Provincial de Palma, diversos
arxius particulars, algunes memòries encara inèdites
i una trentena de fonts orals. Amb tota aquesta
informació revisa aspectes fonamentals com el paper
dels ajuntaments, la Guàrdia Civil, la Falange,
l'Església i l'Exèrcit en la repressió o les
modalitats de la persecució dels republicans. També
analitza els llocs d'execució de la repressió (cementeris,
extraradi dels municipis), els centres de detenció i
les xifres de víctimes. A més, dedica un interessant
apartat a les fases de la repressió, un tema que he
trobat especialment significatiu i sobre el qual
crec que paga la pena parlar-ne un poc més.
Bartomeu Garí ratifica una divisió en tres
grans fases. Una fase inicial, des del 19 de juliol
del 1936 fins al setembre d'aquell mateix any, que
es caracteritzà pel protagonisme dels escamots de
Falange que
assassinaven als cementeris, camins i carreteres de
Mallorca. Aquí, segons el nostre criteri, caldria
fer la precisió que es detecten tres moments molt
diferents. El primer, durant el mes de juliol, fou
relativament poc sanguinari, amb alguns assassinats
aïllats (el comunista
Mateu Martí, el socialista
Antoni Ribas, alguns sindicalistes ferroviaris).
El mateix Garí només ha documentat dues víctimes de
la repressió en el cementeri de Palma. Amb tot, el
doctor Bartomeu Mestre i
Mestre parlava d'haver vist entre 20 i 30
cadàvers en el cementeri de Son Tril·lo el 22 i 23
de juliol. Però, en paraules de Josep Massot "des
del final de juliol les coses empitjoraren cada
vegada més" i proliferaren un poc pertot arreu les
execucions. El paroxisme màxim es va produir a
partir del 16 d'agost, sens dubte esperonats per la
por del desembarcament republicà.
Centenars de persones
foren assassinades en els cementeris de Manacor. Pel
que fa a Palma, Garí comptabilitza 76 víctimes en el
cementeri, la xifra mensual més elevada durant tota
la Guerra. La segona etapa es perllongà des del
setembre del 1936 fins a la primavera del 1937. En
aquest període augmentaren molt les "tretes" de les
presons provincials, les execucions es feien de nit
i no es donava cap informació als familiars de les
víctimes. El cementeri de Porreres fou un dels llocs
que concentraren més assassinats. Paral·lelament, es
varen engegar consells de guerra contra les
personalitats més destacades a les qual no podien
fer desaparèixer així com així.
Aquest fou el cas del
cèlebre "judici" contra
Emili Darder,
Antoni Ques,
Antoni Mateu i
Alexandre Jaume. A partir d'abril del 1937,
coincidint amb la substitució del sinistre
Francisco Barrado per
Víctor Ensenyat com a cap de Policia, entram en
una darrera fase amb un predomini absolut de la
repressió "institucionalitzada" mitjançant paròdies
de consells de guerra. El nombre d'execucions anà
minvant però unes 300 persones més perderen la vida
per l'únic delicte de romandre fidels a un Govern
legítim, democràtic i civilista.