En conferència secreta de València de 1871 fou nomenat delegat a la conferència de Londres de l'AIT, on conegué personalment Karl Marx i Friedrich Engels. Després, davant l'enfrontament de marxistes i bakuninistes, adoptà una actitud ambigua. Afavorí la introducció de Paul Lafargue en els medis madrilenys. Després d'un exili a França, s'establí a Barcelona (1874), on actuà dins la Societat Tipogràfica de Barcelona, a l'Aliança de la Democràcia Socialista i a les comissions federals clandestines de la FRE (1877-1881). Però fou vençut pels partidaris de la reconstrucció d'un moviment sindical legal, i en fou expulsat el 1881. No ingressà a la FTRE fins el 1885. Des d'aleshores dedicà a publicar a la premsa anarquista. Formà part de la redacció d'Acracia (1886-1888) i d'El Productor (1887-1893) i col·laborà en periòdics àcrates, com Ciencia Social (1895-96) La Revista Blanca de Madrid (1898-1905), El Porvenir del Obrero de Maó (1899-1914). Igualment, fou un reputat maçó, al costat de l'altre teòric anarquista català Josep Llunas i Pujals. Lorenzo fou adscrit a la lògia Los hijos del trabajo de la Gran Lògia Regional Catalanobalear.

El 1896 fou inclòs en el procés de Montjuïc, raó per la qual fou deportat i residí a París el 1897-1898. Va escriure juntament amb altres La Huelga General (1901-1903), i se'l considera amb José López Montenegro l'introductor del sindicalisme revolucionari francès. Després de la vaga general de Barcelona del 1902 fou novament empresonat. Francesc Ferrer i Guàrdia el contractà a l'editorial de l'Escola Moderna per a la traduir al castellà obres d'Elisée Reclus i Piotr Kropotkin. Fou novament expulsat després dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona el 1909, tornà a Barcelona el 1910, d'on ja no es va moure.