Juan Negrín López (Les Palmes de Gran Canària, 3 de febrer de 1889 - París, 12 de novembre de 1956), polític i metge espanyol, fou president de govern de la Segona República (1937 - 1945).

De família burgesa, catòlica i conservadora, va estudiar Medicina en la Universitat de Leipzig (Alemanya), des d'on es va traslladar en 1917 a Madrid. Va dirigir el Laboratori de Fisiologia de la Junta per a Ampliació d'Estudis i Investigacions Científiques (actual CSIC) fins a 1922.

En aquest mateix any va obtenir la Càtedra de Fisiologia de la Universitat Central de Madrid, càrrec des del qual va instituir una escola d'investigació que va arribar a contar amb una bona reputació internacional i d'entre els deixebles de la qual destacarien el futur premi Nobel Severo Ochoa així com Francisco Grande Covián.

Vinculat políticament al socialista Indalecio Prieto, es va incorporar al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) en 1929, en els últims anys de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera.

Al juny de 1931, una vegada proclamada la Segona República a l'abril d'aquest mateix any, va ser triat per primera vegada diputat a les Corts Constituents, i va renovar el seu mandat en la resta dels comicis legislatius del període (novembre de 1933 i febrer de 1936).

Després de l'inici de la Guerra Civil va ser ministre d'Hisenda (setembre de 1936 - maig de 1937) en el govern presidit pel també socialista Francisco Largo Caballero. Com a tal va tractar d'organitzar l'afeblida economia republicana i renegociació l'ajuda bèl·lica de la URSS, país al que va pagar amb les reserves d’or del Banc d'Espanya.

Va substituir a Largo Caballero en la prefectura del gabinet el 18 de maig de 1937 i va assumir així mateix el Ministeri d'Economia i Hisenda (la nova denominació de l'antic Ministeri d'Hisenda) des de llavors fins a abril de 1938, així com el de Defensa Nacional (l'anterior Ministeri de la Guerra) a partir d'aquest últim mes i fins a gairebé el final del conflicte.

A causa de els avatars bèl·lics es va veure obligat a traslladar la seu del govern a Barcelona a l'octubre de 1937. Després de la pèrdua de Catalunya a les mans de les forces del general Franco a la fi de gener de 1939 i de la marxa del president de la República Manuel Azaña a França, Negrín es va dirigir també al país veí però va regressar al centre de la zona sota control republicà a mitjan febrer. Malgrat que al maig de 1938 havia enunciat una sèrie de principis sobre els quals basar les negociacions que posessin fi a l'enfrontament bèl·lic (els anomenats “tretze punts de Negrín”, reduïts tan sols a tres al febrer de 1939: independència d'Espanya pel que fa a qualsevol de les potències que intervenien en el conflicte, adopció d'un règim consensuat i absència de represàlies posteriors), la seva defensa de la tesi propugnada pels comunistes de resistir amb fermesa va provocar l'oposició d'altres sectors republicans.

Al març va ser deposat per un cop militar encapçalat pel coronel Segismundo Casado i el dia 6 d'aquest mes va marxar a l'exili francès, va residir a París fins al armistici franc-alemany (juny de 1940). Va viatjar a Mèxic en 1945 i les seves discrepàncies amb Prieto i Martínez Barrio li van dur a presentar la dimissió. Va tornar a Londres i a París i va cessar en la seva activitat política. Mai va voler que en la seva làpida figurés el seu nom.