Església i guerra civil a Mallorca

Memoria Civil, núm. 42, Baleares, 19 octubre 1986

Pere J. Llabrés i Martorell

Havent de parlar de les actituds de l'Església de Mallorca, i del seu comportament en el nostre poble que patia la guerra civil, vull fer una primera observació: seria injust i desfiguraria la realitat parlar d'una única postura, com si, per exemple, tot catòlic a Mallorca hagués combregat amb les mateixes idees i hagués mantingut idèntica postura davant el conflicte de les dues Espanyes.

Bé és veritat que sobretot ens és coneguda la postura oficial i majoritària d'aquesta comunitat o col·lectiu que anomenam Església catòlica a Mallorca; la postura minoritària, valenta en algunes actituds personals, no ha estat tan divulgada i fou més tot silenciada, ignorada per la majoria dels qui vivien sota la dictadura que va ser continuació i fruit d'aquell conflicte.

El 6 de setembre de 1936 el bisbe Miralles beneí al camp d'aviació de Son Sant Joan tres caces i tres avions de bombardeig italians

Una Església de cristiandat

Qui vulgi entendre mínimament l'Església de Mallorca, des de la seva restauració en el s- XIII fins al Vaticà II encara ara, no pot prescindir d'entendre els motlos d'una Església de Cristiandat, tal com la va configurar l'Edat Mitjana. Per a aquesta concepció, aparcada oficialment pel darrer Concili de l'Església catòlica, però vigent encara en tantes actituds i plantejaments eclesiàstics, tota la societat civil ha d'estar amarada dels comportaments, ideals i lleis que deriven de la fe i de la moral catòliques. Esser mallorquí (altres diran més imperialment, esser espanyol) vol dir esser catòlic. Un mallorquí no catòlic és un os fora de lloc.

D'aquí la confusió, mantinguda al llarg de segles, entre municipi i parròquia, llei civil i llei moral, gremi artesà i confradia, i en definitiva d'Església i societat civil.

Dins aquest context, l'actitvitat de l'Església s'esforçarà una i altra vegada a imposar el seu dogma i la seva moral, a fer que les lleis del poder civil s'avenguin perfectament a la moral catòlica, a armonitzar poble i Església i a recuperar aquelles persones o institucions que puguin haver-se escapat del seu control.

Per la nostra insularitat o, illeïtat, com diuen els geògrafs, avui, aquesta mentalitat tingué a Mallorca unes repercusions persistents i profundes. Sovint hem sentit dir: "tot Mallorca en el segle passat era un convent". No és ver del tot si recordam l'exclaustració de frares, o les crides a la llibertat de cultes, o l'anticlericalisme naixent a certs moviments obreristes. Tanmateix és vere que tots aquests símptomes de malaltia en la Cristiandat eren perifèrics i no arribaven a influir de debò en el pensament i el comportament col·lectiu dels mallorquins.

Mallorca, per altra banda i fruit també de tota aquesta història, era de dretes. Quasi no cal dir-ho- Encara ara trobam multitud de persones, catòliques o no, que creuen que el catòlic només pot ser de dretes.

La majoria dels catòlics mallorquins, que és com dir la majoria del nostre poble, es va deixar conquistar fàcilment per les proclames frenètiques (és un adjectiu de l'època) de Queipo de Llano, Franco i elements falangistes, que des del juliol del 36 li anaven predicant les escel·lències del nou règim que sorgiria de la guerra civil.

Els catòlics mallorquins habitualment havien votat Gil Robles i la CEDA, cosa de la qual Bernanos mateix se'n dol, precisament perquè ell encara era més de dretes. Iniciat el "Movimiento salvador de España", el delit dels catòlics, expressat una i altra vegada pel diari "Correo de Mallorca" és que l'ideal de Cristiandat amb totes les seves aconseqüències inspiri les decisions polítiques del règim franquista.

Es prou clar que l'alçament dels militars no tenia intencions de Croada, de guerra religiosa, al principi. Més tard, progressivament, Franco i els altres generals intuïren que les forces catòliques serien un bon aliat per guanyar la guerra a la República, i actuaren en conseqüència.

La impressió que, com a tot arreu, en un i altre bàndol, prevalgué al principi era que allò seria una revolta que o seria esclafada aviat pel govern de la República, o sortiria victoriós després d'una lluita breu. En el començament els protaveus catòlics de Mallorca veuen la "pau" inmediata. La revolta es convertí en una guerra, i al llarg dels tres anys la propaganda catòlica pressiona i celebra la restauració de la Cristiandat que va ordenant el govern de Burgos.El "Correo de Mallorca", diari catòlic de Palma per primera vegada dia 21 de juliol del 36 dóna un sentit bel·ligerant anti-comunista a l'alçament. L'editorial es titula "Catolicismo y comunismo" i és un recull de frases de Pius XI, del Cardenal Pacelli i del Cardenal Liénart, condemnatòries del comunisme. Tot un símptoma de com el Correu ja s'havia empassat la propaganda del militars que deien que havien previst i aturat un cop d'estat comunista, planejat per a finals de juliol. A la vigília de Sant Jaume, el Correu ja parla de Croada explícitament. La festa del patró d'Espanya suscita un entusiasme patriòtic-espanyol i catòlic, quelcom que serà ja indissociable al llarg de la guerra civil.

Els enemics de la Pàtria ho són de l'Església i de la fe cristiana. La unió es estreta, indestriable segons l'ideal de la més pura Cristiandat. Aquesta és la ideologia dominant durant la guerra que esclatarà en cridadisses de triomf quan arribi l'abril de 1939.

Cal dir, per acabar aquest apartat, que les esperances que el bisbes signataris de la carta col·lectiva de dia 1 de juliol del 37, ente els quals s'hi comptava l'arquebisbe-bisbe de Mallorca, Josep Miralles, depositaven en el nou règim eren grandioses en ordre a la restauració de la Cristiandat, però tanmateix hem de dir que foren sovint decebudes per tal com la Cristiandat, però tanmateix hem de dir que foren sovint decebudes per tal como la Cristiandad que es volia restaurar i imposar ja no era d'acord amb el temps del s. XX.

Desfilada per Palma, al fons el Teatre Principal,  Nicola Saggesse . capellà-militar-falangista - i altres caps de la rebelió.  Amb uniforme militar: Luis Garcia Ruiz, tinent coronell d'ingeniers, cap d'operacions a Manacor, Jaume Obrador, tinent coronell cap de la guàrdia civil i Mateu Zaforteza Musoles comandant jurídic i batle de Palma.

La postura i les decisions del bisbe Miralles.

En esclatar la revolta militar a Ciutat, dia 19 de juliol del 36, el bisbe Josep Miralles no adoptà cap postura explícita. Día 23 de juliol nomena Vicari General castrense Mn. Francesc Sureda i Blanes (que després seria perseguit com a catalanista per falangistes exaltats i fins i tot exilat de l'illa), acceptant el fet consumat que li oferí el comandant general Díaz de Freijó. Día 14 d'agost en el butlletí oficial del bisbat mana que a les misses es digui l'oració per la pau i recomana l'exposició del Santíssim "a fin de obtener para España el beneficio de la paz y la consolidación de la misma", Aquesta pau es creu pròxima.

El desembarcament de tropes republicanes a Porto Cristo la nit del 15 al 16 d'agost, les conseqüents batallas amb profanacions de tres esglésies i les noves de terrible persecució religiosa que arribaven de la península, decantaren Miralles a una presa de posició ben declarada de favor al "glorioso movimiento nacional". Així es pronuncià dia 8 de setembre pels micròfons de Ràdio Mallorca.

Balconada de l'Ajuntament de Palma, a la dreta del personatge central - Trinidad Bejumeda, comandant militar - el bisbe Miralles i l'aventurer feixista italià Arconovaldo Bonacorsi més conegut com a comte Rossi

Dia 6 de setembre el bisbe havia beneït al camp d'aviació de Son Sant Joan tres caces i tres avions de bombardeig. Les fotos donaren la volta a Europa amb més d'una crítica. Es un fet del bisbe Miralles, recordat una i altra vegada per tots els enemics de la "Cruzada". La figura de Miralles fou controvertida també per mor de les invectives que llançà contra de l'escriptor francés Georges Bernanos a la seva obra "Les cimitières sous la lune", publicat a París pel maig de 1938. Bernanos ara fortament impressionat per la represió duríssima que s'havia duit a terme entorn de la frustrada invasió de Porto Cristo. En el seu panflet ataca sense pietat els bisbe Miralles perquè no ha fet res per aturar la repressió ferotge.

Miralles es va defensar dels atacs de Bernanos tan en el "Correu de Mallorca", com a l'informe enviat al Cardenal de Westsminster. Fonamentalment afirma que ell desconeixia els fets, que eren capellans castrenses els encarregats de l'asistència espiritual al front de Manacor i que els ajusticiaments que havien tingut lloc a Mallorca s'havien dictat per tribunals militars, que havien demanat, i obtingut en qualque cas l'indult d'algun condemnat a mort.

En el discurs que Miralles pronuncià per "Radio Mallorca" després de la invasió fracassada de Portocristo, ja al començament ens dòna una mostra clara de la seva postura: retraïment de l'agitació política i total dedicació al seu càrrec pastoral.

Tot i que les afirmacions de Miralles són prou categòriques a favor del Moviment dels militars revoltats, i que signà de cor la carta col·lectiva dels bisbes espanyols a favor de la "Cruzada", no es va deixar arrosegar per manifestacions exaltades, com per desgràcia hem de lamentar en altres bisbes de l'Estat espanyol. Per altra banda, Miralles era una antifeixista i antinazi convençut, i així es va manifestar més d'una vegada singularment davant els capellans mallorquins, reunits a Lluc en assemblea pel maig del 1938. S'oposà a pretensions falangistes d'abosrció de l'Acció Catòlica en l'aparell del partit ùnic i de bandejament de la nostra llengua a les esglésies de Mallorca, i en l'ensenyament del catecisme. Aquest, contra tota prohibició oficial, es continuà espampant-se aquí en mallorquí.

L'arquebisbe.bisbe mantingué sempre una independència de criteri enfront de les autoritats militars i civils i volgué mantenir el clergat allunyat de significacions polítiques, si bé no sempre ho aconseguí. Un punt fosc de la seva actuació és encara l'ajusticiament del capellà llubiner Jeroni Alomar, acusat de facilitar la fuita a perseguits polítics. L'indult que Miralles havia demant a Franco arribà tard.

Vers el nacional-catolicisme

Per l'exaltació que produeix tot conflicte bèl·lic, sobretot si se l'encén d'ideals patriòtics i religiosos, com també per la literatura corrent en aquella època, les declartacions del sector catòlic majoritari mallorquí són una mostra claríssima de la mentalitat triomfalista que obria pas, a tot l'Estat espanyol, a alló que s'ha anomenat nacional-catolicismo, que tingué la seva crisi en el Vaticà II i sobretot a la mort del dictador.

Els actes triomfalistes a Mallorca començaren dia 6 de setembre del 36 amb una missa de campanya, d'acció de gràcies per la victòria de Portocristo, celebrada davant el monument a Ramon Llull, a l'eixample, oficiada per D. Nicolau Saggese, ajudat per dos capellans joves, un vestit de falangista i l'altre de soldat. Des d'aquest moment podem dir que els Té-déums a la Seu i altres esglésies, quan queia una ciutat roja sota el domino "nacional", mantenien ben alta la moral de Croada, ençatada amb tan d'entusiasme. Con més s'allargava el conflicte més clara es veia, per la gent catòlica de dretes, la fita que s'havia d'aconseguir: el Regne de Crist emplantat en tota la societat espanyola. Parafrasejant una frase atribuïda a Torres i Bages, dedia D. Lluís Mestres, Inspector d'ensenyança: "España será católica o no será ... Maestro católico, escuela católica, España católica, (agost 1937). L'espanyolitat de Mallorca és exaltada fins al cim més alt, i tota sombra d'autonomisme o expressió "vernacle" és vituperada, juntament amb la decidida persecució a la llengua i qualsevol signe d'identitat que d'enfora poqués semblar "separatista".

Un catolicisme a l'espanyola, afavorit i repatlat en tot pel règim victoriós el 1939, sense gairebé cap respir per a la llibertat religiosa, anà engollit pràcticament tota la vida de l'Església oficial mallorquina.

Crec que encara no s'han fet estudis sobre la resistència que homes catòlics, disconformes amb la postura oficial del règim fransquista i de l'Església espanyola, oposaren a la situació imperant. Per força el seu testimoni hagué de ser molt silenciós, com uns illots o cenacles a l'estil de la resistència limguïstica que poetes i escriptors oferiien "literàriament" a Can Massot o a Ca don Guillem Colom. Cap els anys 70, quan el franquisme ja s'esquerdava, la resistència sortí més a llum, sempre amb la "calma" i serenor pròpies dels illencs. Tanmateix l'ofensiva de la dreta espanyolista i integrista no es va fer esperar. Sortí com un llamp la revista "Norai" per atacar desviacions de la doctrina oficial nacional-catòlica. Un dels promotors era l'autor d'una obra singular en la literatura catalana: "Els nostres alferes a Lluc", poema mediocre d'exaltació militarista i feixista. El Concili Vaticà OO. el pitjor disgust de Franco, ja s'havia clausurat però aquí molts de catòlics no l'havien entès en profunditat.

Sortida de La Seu  després de la celebració d'un Te-déum. El comte Rossi - Arconovaldo Bonacorsi . el coronel  Trinidad Bemjumda del Rey - que des del 20 de setembre de 1936, es va fer càrrec de la Comandància Militar de Balears, el bisbe Josep Miralles Sbert amb altres caps de l'insurreció militar a Mallorca

Balanç final

Pel que sabem de testimonis vius, la majoria del clergat i dels catòlics a Mallorca acceptaren de bon grat el nou estat de coses que s'anava imposant a partir del 19 de juliol del 36. Fins i tot encara ara n'hi ha que, recordant alguns petits episodis de desordres públics contra edificis o persones eclesiàstics, justifiquin a Mallorca l'alçament militar, cosa que ni el bisbe Miralles, com escriví al delegat apostòlic Mons. Antoniutti, reivindicava. Bé és cert que, amb l'adveniment del règim franquista, com hem vist i sabem prou, la Cristiandat quedà prou reforçada aquí i arreu de l'Estat.

La por a les represàlies emmudí les veus profètiques que podien haver-se alçat. Només Mn. Bartomeu Oliver a Sancelles gosà pedicar fraternidat ensvers els rojos, i el feren comparèixer davant un tribunal militar. El bisbe Miralles li féu costat. Recordem també que Miralles publicà l'any 37 en el B.O. del bisbat la protesta enèrgica de Mons. Olaechea, bisbe de Pamplona, contra els assassinats fratricides en zona nacional.

L'actitud de rectors de pobles i altres capellans, enfront de la repressió, fou desigual. Es cert que molts salvaren vides de la fúria venjativa. Altres acolliren i respatlaren el comte boig italià, Rossi, que s'esgargamellava cridant que tots els rojos havien de ser afusellats.

La por, no la pau, durà quaranta anys. Alguns lamenten, i amb raó, que aquí la resistència a la dictadura, pel que significava d'espoliació dels drets humans i de la nostra identitat de poble, no fos més recolzada per l'Església. Això és fruit de les premises que hem posat al principi: la nostra Església estava ben ancorada a la dreta.

Al final ens toca treure lliçon, més que fer judicis, que el judici, per a un cristià, només pertany a Déu. la lliçó és prou clara: que mai per mai es repeteixin a la nostra terra les lluites fratricides, imposades a més des de fora, i que l'Església i l'Evangeli no cerquin cap més recolçament que un poder que no és aquest d'aquest món.