Joan Estelrich

Memoria Civil, núm. 32, Baleares, 10 agosto 1986

Antoni Nadal

Joan Estelrich i Artigues va néixer el 20 de gener de 1896 a Felanitx. De petit fou traslladat a Maó,. on havia estat destinat son pare, guàrdia civil. El 1908 ingressà a l'Institut maonès. Als 15 anys inicià les seves col·laboracions a la premsa més conservadora i als 17 fundà La Gaceta de Menorca, un setmanari tradicionalista. L'any 1914 obtingué el títol de batxiller i tornà a Mallorca. cridat pel fundador del setmanari La Vanguardia Balear, del qual fou redactor en cap. Aleshores evolucionava cap al regionalisme. L'any 1917 es convertí en l'ànima de La Veu de Mallorca (a vegades signà sota el pseudònim de Joan Delilla o amb les seves inicials). Sense deixar de col·laborar-hi, l'octubre d'aquell any se n'anà a Barcelona per seguir els estudis de Filosofia i Lletres, que més tard amplià a algunes universitats portugueses i franceses.

L'any 1946 senyalà un punt d'inflexió en el seu allunyament de la cultura catalana tot intentant una reconciliació a la manera de Josep Pla.

A Barcelona

A Barcelona estant Estelrich esdevingué ajudant de Francesc Cambó, dirigent de la dreta catalanista i s'adscriví al moviment noucentista, empés per l'admiració que sentia cap a "Xenius" i Gabriel Alomar. Estelrich treballà a La Veu de Catalunya, que arribà a dirigir, i a diverses empreses editorials. El maig de 1921 passà a dirigir "El Día", el periòdic finançat per Joan March, però a la fi de l'any tornà a Barcelona a causa de la distanciació produïda entre Joan March i els regionalistes mallorquins. La capacitat de treball de Joan Estelrich es va posar de manifest encara més a partir de llavors. L'any 1922, Francesc Cambó el nomenà director de la Fundació Bernat Metge, dedicada a la publicació en català del clàssics grecs i llatins. En aquell temps ingressà la Lliga Regionalista i aviat n'esdevingué un dels ideòlegs. Col·laborà amb assiduïtat a la premsa barcelonina i madrilenya, pronuncià nombroses conferències, presidí jocs florals i a partir de 1925 ocupà càrrecs a organismes internacionals.

Diputat per Girona

Fou diputat per Girona a les Corts republicanes. Durant el Bienni negre fou vice-president, en funcions del president, de la Comissió d'Instrucció Pública de les Corts. L'any 1933 l'integraren al consell de govern de la Lliga Catalana (nou nom de la Lliga Regionalista). Del 1934 a 1936 fou redactor del setmanari Després. També fou un dels promotors de la Comunitat Cultural Catalano-Balear. La seva signatura aparegué a la majorua dels manifests catalanistes, entre els quals el Manifest de resposta als catalans (juny de 1936). La seva producció assagística més important ja era escrita aleshores: Enre la vida i els llibres (1926), La qüestió de les minories nacionals (1929), Fènix o l'esperit de la Renaixença (1934).

Simpatizant del "movimiento"

El 18 de juliol de 1936, Joan Estelrich es trobava a Budapest, on assistia a una conferència cultural de la Societat de Nacions. D'alla passà a París i s'adherí a les forces revoltades, seguint l'exemple de Cambó. Estelrich fou nomenat cap de les publicacions de l'oficina de premsa i propaganda que Cambó subvenciona a la capital francesa. Dirigí "Occident", una revista bimestral de contingut propagandístic (d'octubre de 1937 a maig de 1939). Escriví un bon nombre de llibres profranquisres, el nés conegut dels quals, La persecution religieuse en Espagne (1937), fou traduït a diverses llengües. Refutà Bernanos i intervingué en assumptes polítics. L'any 1940 dirigí la segona època d'Occident, frustada per l'ocupació nazi de París.

Delegat a la UNESCO

A la postguerra, Estelrich col·laborà en diverses empreses editorials. L'any 1945 senyalà un punt d'inflexió en el seu allunyament de la cultura catalana: reprengué el càrrec a la Fundació Bernat Metge i inicià les seves col·laboracions a Destino, en un intent de reconciliació senmblant al de Josep Pla. L'any 1949 se n'anà a Tànger per dirigir el diari España i l'Editora Marroquí. El 1952 fou nomenat delegat espanyol a les conferències generals de la UNESCO i l'any següent en fou nomenat delegat permanent. Estelrich arribà a esser membre del consell executiu i president de la Comissió de relacions exteriors de la UNESCO. La mort li sobrevingué el 20 de juny de 1958 a París. El 29 d'aquell mes l'enterraren a Mallorca. L'agost de 1964 fou proclamat fill il·lustre de Felanitx. Joan Pons i Marquès en llegí el discurs. Estelrich era membre de la Classical Society de Cambrigde, soci d'honor de la Nova Cultura, de Nàpols, i de la Société des Etudes Latines, de París, entre d'altres institucions culturals