La trama civil de l'"Alzamiento" a Mallorca Memoria Civil, núm. 9, Baleares, 2 marzo 1986 Josep Massot i Muntaner Des del moment mateix de la proclamació de la Segona República, el 14 d'abril de 1931, començà una lluita sorda de totes les forçes de la dreta perquè el nou estat de coses no duràs gaire. No fou solament un boicot a determinades propostes o a determinades mesures, ni una oposició sistemàtica al parlament i a la premsa, sinó un propòsit cada cop més decidit d'enderrocar el règim republicà. Es sabut, i no em toca ara d'insistir-hi, que una bona part de l'exèrcit s'alineà darrera les files de l'UME (Unión Militar Española) i que s'iniciaren tot un seguit de conspiracions, en les quals intervingueren militars, elements dretans (des dels tradicionalistes i els monàrquics fins als falangistes de José Antonio Primo de Rivera, malvists per molta gent per la seva agressivitat i per la seva inspiració feixista) i fins i tot potències estrangeres, com la Itàlia de Mussolini, desitjosa d'augmentar la seva influència al mar Mediterrani i de neutralitzar la potència marítima de la Gran Bretanya i de França.
Finalment, l'aixecament militar decisiu tingué lloc del 17 al 19 de juliol de 1936, després d'una llarga preparació que, tanmateix, no fou suficient per a preveure les dificultats de l'empresa - que fracassaria a una bona part de l'Estat espanyol, sovint per la incompetència dels conjurats- ni per a donar uns objectius unitaris i engrescadors als revoltats, l'únic lligam dels quals era al capdavall l'odi al sistema polític legal del moment. Tot això dugué a una llarga guerra civil i a sordes lluites instestines entre les diverses faccions teòricament aliades, que facilitaren l'ascensió al poder del general Francisco Franco, el qual sabé neutralitzar els seus possibles rivals i jugar amb habilitat les divisions i les ambicions dels militars i dels civils, que li permeteren de convertir-se en caudillo indiscutit i en cap suprem de l'exèrcit i d'un partir únic de tipus feixista en el qual quedaren teòricament fusionats tots els grups rivals que s'havien coalitzat contra la República. Segons el plans de Mola Com a tot arreu, el pes principal de la conspiració fou duit a Mallorca pels militars, que en general no tenien gaire simpatia pels civils, ni confiaven gaire en el paper que podien jugar en una revolta que havia d'esser resolta -en teoria- de pressa i per les armes. De totes maneres, no podem oblidar que els militars estaven també profundament dividits entre ells i que n'hi havia de totes classes, de dels qui no volien embolics -i que només s'apuntaven a la victòria un cop aconseguida- fins als partidaris entusiastes de la Falange, dient-ho amb una expressió que ells mateixos usaven, de feixisme. Les ordres secretes del general Mola, director de la conspiració des de Navarra, preveien, d'altra banda, la utilització de todas las organizaciones militantes civiles que inspiren una absoluta confianza (Requetés, Guerrillas y otras que puedan existir y que merezcan aquel concepto), que havien d'esser armades provisionalment, és a dir, havien de constituir una força de xoc més segura que no molts soldats en els quals els revoltats no podien comptar excessivament. Més encara, les ordres de Mola preveien amb maquiavel·lisme que els civiles armados havien de servir, durant els primers moments, de braç ocult dels militars a fi de dur a terme accions il·legals i poc netes però indispensables per a una ràpida solució final: en el primer momento y antes de que empiecen a hacerse efectivas las sanciones a que dé lugar el bando del Estado de Guerra, deben consentirse ciertos tumultos a cargo de civiles armados para que se eliminen determinadas personalidades, se destruyan centros y organismos revolucionarios.
Sense problemas a Mallorca Els civils, en determinats casos, devien sentir també per pagar les despeses inevitables de la preparació i del desenvolupament del cop d'estat, bé que, en general, ens han arribat ben poques notícies concretes d'aquest finançament, Es més fàcil de parlar de generositat, de valor i de patriotisme ... L'esquema traçat per Mola es dugué a terme amb tota exactitud a Mallorca, on els conjurats no trobaren, per dir-ho així, enemic i on, de primer moment, tothom acatà, de grat o per força, el ban d'estat de guerra imposat del general Goded, La derrota estrepitosa de Goded a Barcelona que aïllà Mallorca en tots els aspectes, hi augmentà el nom dels indecisos i afavorí uns petits intents de resistència, ràdipament sufocats per la decisió del governador civil imposar per Goded, tinent coronel García Ruiz, i d'altres caps militars, que s'imposaren als militars de més graduació vacil·lants, més endavant sotmesos a consell de guerra i condemnats.
|
Recolçament civil De bon començament uns quants centenars de joves monàrquics o carlins -procedents en general de families aristocràtiques-, afiliats a la JAP (Juventud de Acción Popular, teòricament republicanes de dreta) o membres de la Falange - procedents en general de les classes mitjes, bé que no hi mancaren proletaris de bona fe o aventjurers sense escrupols- sortiren al carrer al costat de l'exèrcit i contribuïren a la consolidiació del cop d'estat. No sempre la coordinació entre l'exèrcit i el que aviat es dirien les milicies fou perfeca: a la plaça de Cort, per exemple, hi hagué un tiroteig entre militars i falangistes que se saldà amb la mort d'un dels germans Barbarà, ràpidament atribuïda als enemics emboscats. No es produïren, però, molts incidents perquè a poc a poc els militars agafaren el control de les milicies i, quan ja no els serviren per a res, acabaren dissolent-les.
Els primers falangistes detinguts el 17 d'abril: Fraterno Joan, Vidal, Néstor Gallego, Bartomeu Juan, Antoni Garau Mulet, Gregori Salvà i Jaume Mulet (d'alt), Joan Riera, Pau Ximelis, Antoni Nicolau, Joan Orpí, Alfonso Zayas, Llorenç Clar i Antoni Garcies Garau Caça de bruixes L'element civil actuà, d'acord amb les indicacions rebudes, i en col·laboració amb les altres forces revoltades, contra tot allò que feia olor d'esquerra i de republicanisme. foren saquetjats els locals dels partits polítics contraris i incautats els fitxers de membres, que serviren per a organitzar d'una manera encara més sistemàtica la caça de bruixes programada; els dirigents obrers, els polítics destacats, els maçons i els mestres o professors foren objecte d'un interès especial i aviat ompliren les presons i els locals improvisats a diversos llocs. En un segon moment, i a partir sobretot de la pro produïda pel desembarcament de Bayo a Portocristo l'agost de 1936, la repressió adquirí un to més dramàtic; molts detinguts foren duits directament a la cuneta de les carreteres solitàries o als cementeris immortalitzas per la ploma de Georges Bernanos, o bé foren trets de les pressons i executats sense judici previ ni sense cap formalitat legal. La presència del feixista italià Arconvaldo Bonaccorsi, el famós "Conde Rossi", que havia participat activament en les ràtzies contra el comunistes al seu país, acabà d'empitjorar la situació, que no començà a resoldre's fins cap al març de 1937, quan ja no quedaven "enemics" a la vista. No ens consta que l'Església mallorquina tingués cap intervenció directa en la preparació de l'aixecament militar, bé que sens dubte devia haver-hi implicats alguns sacerdots concrets, relacionats amb la Falange oamb algun altre grup dretà. De bon començament, el bisbe Miralles mantingué una estricta neutralitat davant la rebel·lió, des del moment que no veia amb bons ulls ni els falangistes ni el feixisme. Aviat, però, les noticies de les cremes d'esglésies i assassinats de sacerdots i religosos de Barcelona, de Menorca i d'altres indrets del territori republicà i el desembarcament de Bayo a Mallorca .que anà també acompanyat de la profanació de esglésies i els oratoris que van ocupar- dugueren Miralles i gairabé tota la resta d'homes d'Església mallorquina a adherir-se, si més no com a mal menor, als revoltats, els quals, d'altra banda, enganaren l'opinió pública -i els bisbes en concret- falsificant uns plans de revolució comunista que implicaven l'assasinat en masa de la gent de dreta. Sí que ens consta per molts cantons la participació decisiva en el cop d'estat del financer mallorquí Joan March, enemic declarat de la República, que tingué un paper de primer ordre perquè el general Franco es comprometés amb els conjurats i que li proporcionà seguretats, influència, diners i armes, bé que no sempre les seves relacions amb el nou estat de coses fossin bones. Els falangistes mallorquins no s'estimaven gen en Verga, nom popular de March i n'hi havia que tenien la ingènua pretensió d'afusellar-lo. Hagueren de dependre d'ell, però, per a la defensa de l'illa contra l'expedició de la Generalitat (la família March es preocupà que arribessin a Mallorca avions italians) i no pogueren impedir que el seu poder s'afermàs cada vegada més. |