A la contra

 BARTOMEU MESTRES I SUREDA BALUTXO

La vaga del sindicat del tren

A Mallorca, la repressió desencadenada arran de la insurrecció feixista de 1936 es va acarnissar amb el sindicalisme. El Diccionari Vermell de  Llorenç  Capellà, qualificat d’imprescindible per l’imprescindible Josep Massot i Muntaner, ofereix extensa relació de persones que pagaren amb la vida la de- fensa de  la  gent   obrera. El cas d’Aurora Picornell és emblemàtic: el 1931, amb 19 anys, va organitzar el  sindicat de  sastresses i, cinc anys  després, va  ser  afusellada, amb Catalina Flaquer i dues filles d’aquesta, Antònia i Maria  Pascual, també del sindicat tèxtil. Ni la condició femenina lloada per la Falange, ni la de  mare invocada per l’Església, varen impedir que Aurora, amb 24 anys i una filla de dos, fos assassinada a Porreres, ni que  l’endemà del  crim, dia 6 de gener de 1937, a un cafè del Molinar, un dels assassins n’exhibís els sostenidors tacats de sang.

En el moment de la rebel·lió armada, el  paper del  sindicat del tren (i, en menor mesura, el dels tramvies) mereix una  atenció superior a la que  ha rebut fins avui. Paralitzar les comunicacions i el transport és una  mesura efectiva per  a l’èxit d’una vaga. L’agost de 1917 hi va haver una aturada gene- ral de ferrocarrils que va permetre assolir les reivindicacions obreres. Potser aquest referent, i la unitat d’UGT i la CNT en aquest sector, fes que “el del tren” fos considerat el col·lectiu sindical més combatiu dels   existents. Ho  demostraren amb una vaga de protesta quan, la primera setmana de juny de 1936, els   falangistes varen  tirar  una bomba a  la  Casa  del  Poble de Palma, no gaire lluny de les estacions, amb el resultat de 6 ferits. La vaga de ferrocarrils forçà  una  investigació que va concloure amb la detenció dels autors materials, els quals revelaren que Canuto Boloqui, un falangista exmilitar asturià resident a Inca, havia elaborat l’explosiu

.

El 18 de juliol d’aquell any, arran de l’aixecament de Franco, el sindicat del  tren va  convocar una vaga indefinida que  començà dia19. La nota retransmesa cada hora d’aquell dia des de Ràdio Mallorca delata l’èxit  de  la  convocatòria: “Mañana, día 20, a la hora señalada,  se presentarán al trabajo los obreros de todos los ramos, considerándose despedido el que  deje de hacerlo”. El “parte” de l’endemà deia: “Los trabajadores se dirigen, como en los días normales, al trabajo”, però no  devia ser  així quan la nota afegia: “Se han tenido que  efectuar detenciones que  el Gobernador castigará con rigor”. Dos dies  després, la vaga  encara continuava. El Correo de Mallorca de dia 22 de juliol reproduïa un co-municat de  García   Ruíz:  “Esta mañana he conferenciado con  el personal de la Compañía de Ferrocarriles el cual me ha prometido solemnemente, que esta tarde reanudarán el trabajo”. S’ha de  dir que, des de dia 19, militars d’artille- ria havien ocupat el tren, els auto- busos i els tramvies per oferir uns serveis mínims (tres  trens i dotze tramvies), tanmateix insuficients. Dia 10 d’agost García Ruíz decreta- va: “Por motivos de orden público, he acordado la clausura de los sin-dicatos Obreros”. El governador militar, dia 15 d’agost, feia amena- ces abstractes: “Para que sepáis aquienes me refiero os diré que son los que  se encuentran en  huelga de brazos caídos en las barriadas de  La Libertad, Son  Cok, Hostalets,  Can Capas, Son Españolet y los más lejanos Creu Vermella etc. Si os escondéis os sacaré de vuestras  cáscaras con  un alfiler  como se hace con los caracoles y si huís pensad que os perseguiré hasta ex- terminaros”.

La repressió contra els  valents sindicalistes del tren va ser dura. Les dues companyies ferroviàries elaboraren llistes  negres amb  els noms dels  obrers que  feien  nosa als patrons. La majoria eren del Consell Obrer Ferroviari, vinculat a UGT. Dels 800 empleats (100 del tren de Sóller), gairebé 200 (36 del de Sóller)  foren processats i multats i més de la meitat, 110, acomiadats. 65 treballadors més del ferrocarril varen desaparèixer  per   a sempre. Els sindicalistes Miquel Femenies Mas i Antoni Tomàs Prats de Palma, Antoni Ochogavia Cervera d’Alcúdia i Bartomeu Sans  Pons de  Binissalem foren afusellats, alguns abans del desem- barcament de  Bayo, acció   que brinden incerts autors com a causa per justificar la repressió. Els principals  atiadors dels  judicis i dels crims (García  Ruiz,  Boloqui, Arcós, Saíz ... fins al comte Rossi) tenen en comú dues característi- ques: la professió de  militar i la procedència forastera.

Com així el sindicat del tren va cridar a la vaga en el moment àlgid de l’aixecament militar? Eren uns temeraris? Uns inconscients? Segurament va poder més la coherència perquè, amb  vaga o sense, el final no hauria estat gaire diferent i,a més, no hi havia una causa més justa  i més  noble que  aquella per impulsar l’aturada. Aleshores, com així aquella vaga roman ignorada? Com així mai no ha estat enaltida pels  sindicats actuals? És  millor mantenirla enterrada per  si algú cau en la temptació de fer compa- rances amb  el sindicalisme d’ara hipotecat als poders públics? Sigui com sigui, vull cloure l’article amb reconeixement i gratitud a unes persones, dignes representants del nostre poble, que  amb  totes les conseqüències s’oposaren a la guerra i defensaren la llibertat.

Texte reproduïd de Diaria de Balears 22/06/2009