Binissalem, façanes de pedra viva que reboten i feren

Memoria Civil, núm. 11, Baleares, 16  marzo 1986

Damià Quetgles

Binissalem, entre dos centres sabaters, com són Alaró i Inca, deixà permeabilitzar les seves capes obreres d'ideologies socialistes. Així doncs, la Comissió Gestora que el Governador imposà desprès de la victòria del Front Popular era pràcticament socialista. No hi havia, gaire bé, republicans. Durant tota la República havien governat els de sempre, encapçalats per Joan Nadal, el cobrador, que era amic d'en March.

Tradicionalment Binissalem era un poble senyorivol, ple de cases pairals, esdevingudes recentment conjunt històric-artístic, per l'art i manya dels menestrals en compondre la pedra viva de la terra en formosos arcs i arquitraus i sòlides façanes. No menys belles són les cases pobres de La Goleta habitades per pagesos i sabaters. I entre carrers de pedra nua i treballada, els binissalemers, de temps enrera, ja duien els vestits del diumenge els dies feiners, com diu el refrany popular. I és que no es sab si és un poble de senyors empagessits o de pagesos ensenyorits.

Carrer de Binissalem, escenari del tiroteig entre el municipal i els falangistes

Cinema i ampolles de vi

Binissalem és un poble vinater des de fa poc més de un segle. Però no de cub i bota congranyada, sinó de vi elaborat i dins ampolla, desde principis del segle vint. Havien arribat els frares agustins i van introduir la tècnica d'embotellar el vi seleccionat per a desprès consagrar a misa. Van venir frares de la península i van ensenyar les maneres, depurar les classes de raïm i a fer vi per a boca fina.

També acudiren a Binissalem uns italians que posaren una fàbrica de confitura. Els Sagesse també es dedicaren a l'artesania del giny per a substituir els ormetjos de cuina tradicional i de fang per altres de materials més durarader. Però la cosa més important, encara, fou la introducció d'un entreteniment ensomiador, el cinema. Els diumenges a una sala i a les fosques, mentre una orquestina sobava entre penombres, es movian amb més celeritat de l'habitual ombres d'homes i dones que feien esclatar la rialla dels binissalemers.

La Casa del Poble

No és estrany, doncs, que els socialistes aprofitassin la novetat del cinema per a fer prosselitisme els diumenge a la tarda. Al seu local social de damunt ca'n Socies, ademés de reunions, mitings, alguns ball a la seva hora i un petit cafè hi havés cinema els diumenge per la tarda. N'Andreu Pol Lladó, cap de l'agrupació socialista, que desprès seria batle durant la trepidant primavera del 36, n'era l'operador del cinema d'UGT instal·lat a ca's Verro, que feia la competència al dels agustins duit pels pellers italians.

"Un urbano en tota"

En consonància amb tota aquesta modernitat, també estava establit a Binissalem un representant de roba i viscosilles que anava per tota l'illa, de casa en casa. Era n'Escolàtico. A caseva es començaren a reunir, a les nits, un grup de joves habituals al cinema dels agustins i que parlaven de Falange i anaven més estirats que la resta.

En Pití, Llorenç Torrens de nom de pila, ja havia advertit per a Pasqüa a n'en Pio d'aquestes reunions.

En Pio Iniesta era el saig. No era un municipal com els que hi havia als demés pobles, vestits de paisà i amb unes escorretjades, comenta el fill del batle, Antoni Pol, duia vestit d'urbano, com a les capitals: era un urbano en tota!. Estava casat i vivia amb la filla i l'esposa a Binissalem, on havia arribat des de Madrid, per destí, desprès que l'Ajuntamnet demanàs un municipal al Governador al començament de la República. Era un home que estimava el seu lloc i mostrava certes simpaties per la República. Es per això que no perdia de vista els germans Amengual, en Rafael de Sa Cabana o en Toni Marilla, sospitosos de falangistes. I sabia de les seves reunions a mitja nit al convent dels frares agustins. Però la vigilància i el coneixement exhaustiu del poble no el lliuraren d'un enfrontament que significà la fi de l'inici d'una nova senda municipal, amb la qual s'identificava plenament.

Andreu Pol, batle

 

Pel·licula dels fets

A trec d'alba, un cotxe parà davant el domicili de Jaume Bestard, tinent de batle de Binissalem, socialista, comerciant i amic de tothom. Era el 19 de juliol. Tocaren a la porta. La veu de Bartomeu Santandreu, batle de Lloseta, anunciava que els militars s'havien sublevat i que ells venian de la Casa del Poble de Ciutat de cercar noves. Eren sis o set llosetins, que, a mitja llum, mostraven la cara de contrarietat per la finestra del cotxe, A la Casa del Poble hi havia anarquistes, comunistes i socialistes, i molts de nervis. L'ordre era actuar, cada qual al seu lloc. Organitzar ràpidament un atur pel dilluns, que la posició dels militars de les illes no estava massa clara.

Ben prest d'aquell diumenge, Jaume Bestard acudí a l'Ajuntament. Ja hi havia el batle, Andreu Pol, que sabia les noves de la ràdio, que el seu fill havia montat a caseva amb la paciència d'un aficionat a l'electrònica amb el material que li enviaven des de Los Angeles i que amb l'enginy que dóna l'interès havia aconseguit fer funcionar a la perfecció, fins i tot untant de cera el con vibratori de l'altaveu.

Poc a poc, acudiren els demés membres de la Comissió Gestora. Feren un ple extraordinari i acordaren convocar per aquella nit un assemblea de tots els grups polítics i sindicals del poble. A les nou de la nit es reuniren novament i decidiren dur endavant l'atur.

A les set-i-mitja del vint, Jaume Bestard i els obrers més entusiastes sortiren al carrer a vigilar i avisar que hi havia atur general. Devers les 10, el caporal de la Guàrdia Civil, amb el contingent de la caserna i un grup de falangistes armats amb escopetes de caça, que ja havien lluit per les finestres d'un cotxe que patrullava pels carrers el dia anterior, els ordenà que es retirassin aban de mitja hora.

Així ho feren. Mentre el piquet desarmat i desanimat entrava al local social de les esquerres, aquell grupo armat manava al secretari de l'Ajuntament que possas a les seves mans claus i papers de la Sala.

De mà del municipal, el batle va rebre una notificació escrita del secretari, que contava la presa de l'Ajuntament, a la Casa del Poble, damunt ca'n Socies.

Allà acudí el mig dia, el caporal de la Guàrdia Civil per a desarmar el saig Pio. Pistola en mà i al crit de manos arriba entrà i demanà l'armament i el vestit al municipal, qui exigí una ordre del batle per a cumplir aquell manament. El batle, que era present va dir: Això no ho feré mai. No puc ordenar a un fidel servidor del Govern que entregui l'armament; i, molt menys, a uns farsants traidors a la Pàtria, al Govern i a la República.

Surtí, el caporal, desconcertat i amb amenaces; però, sense sospitar el que passaria aquesta nit del 20 de juliol. Creia, en veritat, que els havia aporuguit i només esperava ordres de Ciutat que anomenès nou batle.

La mort del falangista Fiol Arrom

A la nit el municipal convidà a alguns a acompanyar-lo a fer sa volta. No ho feren. L'avisaren que anàs alerta. A partir d'aquí, les versions són múltiples. Des qui ha dit que disparà a traició, fins a la que parla del rebot d'una bala a les façanes de pedra. Jaume Bestard a les seves memòries recorda que a uns 20 metres de l'Ajuntament un grup de falangistes donà l'alto al municipal. Al veure que no s'aturava es va disparar un tret, al qual contestà el municipal amb la seva arma. Amagats rera cantons, s'inicià un tiroteig fins que caiguè el municipal. Els falangistes fugiren. Un al·lot anà a avisar al local de les esquerres, els quals acudiren a auxiliar al municipal, trobant-lo ferit a la cara i sorprenint-se al veure a l'altra cantó un cos vestit amb camisa blava i correllatges negres estès enterra. Era Gabriel Fiol Arrom. Estava mort.

Al matí del dia 21, dimarts, Binissalem estava pres per un fort continguent de tropa militar. Jaume Bestard conta que veient els abusos que cometien, sobre tot a les jovenetes ficant mà amb l'excusa que podien portar armas, marxà a casa seva i dien que els negocis els reclamavan, partí cap a ca la seva germana que vivía a Ciutat, on va romandre el primer dia. Els altres, abans de l'escapada cap a Menorca els passaria a una casa i una altra de Ciutat. Fins que tornà l'any 47 no sabé que el seu cunyat Bernat Dolç pres per fer-lo "cantar" ja ni arribaria a Ciutat.

Aquell 21 de juliol les pedres de Binissalem foren més fredes que mai, més silencioses, més façanes que habitacles.

AL MARGE

Entre una cosa i l'altre, contant els que van morir al Front, Binissalem registrà unes 16 morts, tot contant els falangistes.

Processat només hi morí el municipal Pio Iniesta, familia del qual abandonà ràpidament la vila.

Bernat Dolç, gendre de la gerreria, casat amb tres al·lots i natural de Consell, va ser descubert a Alaró, on estava amagat. Van tenir-lo dos dies a l'Ajuntament de Binissalem perquè diguès on era el seu cunyat, Jaume Bestard. Llavors el traslladaren a Ciutat, però no ingresà a cap presó.

Joan Sans, es pobler, feia feina a la brigada del tren juntament amb en Bernat Ramis, en Caril. Eren jovenots. Treballaven davant ca'n Cabrit, la criada del qual s'entenia amb un capellà. Ho van divulgar pel poble. Un bon dia, en Joan s'encontrà amb el capellà en qüestió, que el va escometre amb aquest tarmes_ o ¿encara ets viu? A la nit, va plorar davant la seva mare. A mig dia del dia següent, els falangistes anaren a cercar-lo a casa seva. Res més s'ha sabut d'ell. La mateixa mala sort corré el seu company.

Al cementiri de Porreres fou afusellat en Tronxet, Miquel Villalonga, bidell de la Societat. Un repartidor de gaseoses Bibiloni va sentir gemegar passan per allà i el va veure mort, entre d'altres que es remanaven encara. Ho va contar dins una botiga de Binissalem. La botiguera ho va repetir. Fou detinguda. Li van fer beure oli de rici. Li raparen el cap. Va estar 2 mesos tancada a Inca, però no digué d'on havia sortir la informació.

Ja pel desembre fou detingut Lloren Torrens un vell de 65 anys, de ca'n Pití. També, després d'alguns mesos, foren detinguts en Carraxim, Mateu de cognom, que festejava la germana d'un cabecilla falangista, i en Ximbó, Bernat Vallès, un jove que passetjava roba per les cases. No hi ha més noticies d'ells.

El batle va estar amagat a caseva, alguna vegada entre els canaris als quals era aficionat, fins al 42, que morí. El seu fill Antoni, aquell més de juliol tenia permís fora del quarter de La Mola de Maò. Quan la nit del 19 fou cridat pel caporal de la Guàrdia Civil, al qual s'havia presentat a la tarda, sospità la negra i s'amagà a casa d'una tia a fora vila. Per a Nadal va romandre ja a casa seva amb el seu pare fins que acabà la guerra.