COSTITX/ Com a les millors families

Memoria Civil, núm. 52, Baleares, 28 diciembre 1986

Damià Quetglas

En Pujol, Jaume Arrom Ferragut era com un pare pels costitxers des del dia que havien aconseguit ajuntament propi, l’any 26. Era comerciant de productes del camp i una espècie de banc particular, que facilitava crédits als seus veïnats a baix interés i sense més contractes que la paraula. No és estrany, doncs, que fos elegit batle, quasi bé des del primer ajuntament costitxer. I quan entrà la República encara repetí.

Pere Vallespir  Bubo, assassinat a Manacor l'agost de 1936

Costix era un poble més bé pobre. A l’aljub del carrer major tant hi bevien les bésties, el Ramat com les persones. Adessar aquesta construcción fou una de les primeres tasques que va emprendre el nou ajuntament, que s’adaptà a la nova situació republicana. Amb consonància amb el temps, s’inicià el projecte de construcción de les escoles i arreglar diversos camins.

Ben aviat, però, surgiren discrepàncies entre els dos grups –el de’n Pujol i els amos de possessió- que s’havien arreglat la situació. Mentre el batle aceptaba el nou estat de coses, la resta no hi posava el coll. Durant alguns mesos ni es van celebrar sessions municipals. I aquest ajuntament, com tants d’altres, on havien composta majoria sense eleccions, foren suspesos i es nombrà una gestora que preparàs unes eleccions lliures i democràtiques, que van esser celebrades pel maig de 1933. La gestora estava formada pel mestre Estanislao Guijarro, que en fou el president, el major contribuent del poble, Jaume Ferragut, i el representant obrer, Nadal Fiol. A les eleccions resultà elegit batle de bell nou i per unanimitat, Jaume Arrom “Pujol”, verguista.

Noves desavenències i victòria del Front Popular

Però tornaren surgir les diferències dins el grup de dreta. Verguistes i conservadors, en relació als pressupostos i nous proyectes municipals. Així que el batle dimití pel juliol del mateix 1933.

Per aquest temps, a la seu de la societat de socorrs, s’hi reunien un grup de persones properes a la ideologia republicana. Cada cop més agafaven consistència de debatre les qüestions municipals. I ja es sap, entre família no es mira prim amb el parlar. Aquestes converses de café degeneraren en un  ocult enfrontament que vesà el dia que el fill del carter, en Pere Vallespir Bubo fou apunyalat a ple llum del dia i damunt la plaça. A causa d’un malentès professional.

 

 

 

 

Passà el temps i la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936, determinà que el governador nomenàs una Comissió Gestora per regir l’Ajuntament. Pere Vallespir Amengual, Bubó, la presidí. Era el carter efectiu. Un home popular. Ben relacionat amb la gent d’Esquerra Republicna –sobre tota amb el notari Molina, de Sineu-. Eren regidors Domingo Garcies, un home baldat que feia de bidell a la Societat Recreativa, en Toni Munar de Mosset, Joan Amengual Vallespir, Miquel Nicolau Amengual i Jaume Llabrés Cantarelles. Intensificaren la millota de l’aljub, empedregant-lo, i el 21 de juliol, el comandant del lloc de guardia civil, Climent Cursach, presidí la reunió municipal que suspenia la Gestora Republicana i deixava l’ajuntament en mans de Llorenç Ramis, l’amo en Llorenç de’s Port, per ordre de García Ruiz.

Organització i actuación de Falange

N’Alenyar era un costitxer que representava una marca alemanya de motors a Mallorca. Estava casat a ca’ls Ensenyat d’Inca. Havia fet molts de doblers. I fou qui més joves costitxers afilià a la falange d’Inca. (Pere Juan Munar, Pere Munar Fiol, Nadal Vallespir Amengual … ) Ben aviat el partit va tenir organització local, que era prou activa fora de la localitat en missions de propaganda i entrenament de tir. El nomenament de la Gestora republicana, els determinà a intensificar la seva acció a la localitat. Anaven de nit a tirar propaganda a les finestres dels gestors. Però un vespre, el batle montà un servei de vigilància, que caçà a Joan Ferrer “Seguí” amb les mans plenes d’octavetes de la clandestina falangista. Fou detingut i restà dos dies empresonat. Un altre dia, concretamente el 14 de juliol, Antoni Amengual Moragues, també falangista, comentava a crits dins el café la mort del dirigent dretà Calvo Sotelo. Quan entrà el carter, que era el batle, es ficà amb ell. Aquest determinà anar a cercar el saig perquè el retingués a l'Ajuntament. Es va resistir i insultà al batle, fins que aquest amb la vara del Carey de primer regidor va anar a cercar-lo. Els seus companys anaren a Inca. Tornaren amb un misser per traure’l del dipòsit municipal. El batle no afluixà, encara que, una vegada fuit el misser, el possà en llibertat.

Quan la sublevació el grup de falangistes locals acudiren a Inca, on col·laboraren a les ordres de Boloqui, a controlar la ciutat. Acudiren després a Costitx ben armats i es feren amb l’ajuntament, sense cap tipus de resistència. Instal·laren el seu quarter al café de Can Ramis a la Plaça, on acudia assiduament el vicari Corro.

Les vegues que organitzaven i la presència del clerge, així com les molésties particualars que es repetien feren que la población passàs d’una actitud puramente indiferente a una manifesta reticència envers els falangistes. Es conta que es preparava un complot per a assassinar el rector. L’escolà  avisà al rector Gual que un grup de falangistes li havien dit que anidien a cercar-lo per a dur l’extremunció a Son Ramon i que aprofiterien les circumstàncies per liquiidar-lo. Tot perqué el rector havia mantingut una reunió amb tots els senyors i persones que havien ocupat algun càrrec durant la república, per advertir-los d’una llista que li havia mostrat el vicario on tots hi eren incluits. Al saber la notícia que li transmeté l’escolà el rector marxà al seu poble natal de Búger. El poble quedava, definitivamente, en mans de la trentena de falangistes. El batle posat per García Ruíz, i tot, va deixà el càrrec en mans de Joan Ferrer.

Era agost i el desembarcament estava anunciat. La guàrdia civil acompanyats d’un escamot de falangistes procedí a la detención de Pere Vallespir i Domingo Garcies. Els portaren a Ciutat dia 17. En Pere baixà a la Casa del Poble i Domingo fou empresonat al Castell. Després, en Pere sembla que fou transportat fin a Manacor on fou assassinat, segons consta al certificat de defunció que ha obtingut recentment la seva familia.

Uns dies més tard encara seria detingut Bartomeu Oliver “Batlés”, mentre moria al front de Manacor en Pep de Sa Casa de la Vila. Els falangistes costitxers restarien una temporada enquadrats a les milícies de Santa Margalida. Però al seu retorn, implantaren la llei de l’oli de ricí, tràngol pel qual va haver de passar fins i tot una cosidera beata que havia fet les camises de la falange local. Ja no va retre gaire més la Falange Local. Ni es presentava gent a les manifestacions, més que els obligats. Ni la inauguració del monumento al Sagrat Cor, en desagravi a les fotes de l’afusellament del Cerro de Los Angeles, profusamente reproduïdes per la premsa, registrà massiva asistencia.

Passà la guerra i pel febrer del 38 arribà la nova de la mort del falangista Nadal Vallespir al front de Teruel. Quasi bé tot el poble anà al funeral. El sentiment de condol fou  compartit per tot el poble. Com ho seria anys més tard, al funeral en sufragio de l’ànima de Joan Perelló Oliver, en Pereta, donat per desaparegut al front de Manacor. No havia donat senyals de vida i es decidí fer-li l’enterrament. Però acaba la guerra, es presentà pel poble, sorprenent a propis i estranys. Deia als estranys que els “rojos” l’havien fet preponer. Al propis, els confesaba que s’havia passat, que havia fet la guerra amb els republicans, i que havia estat detingut a Barcelona, quan aquesta ciutat va ser presa per les tropes de Franco. I és que Costitx habia deixat de ser una gran familia, perquè, tal volta i al fons, mai no havia deixat de ser un petit poble, amb els seus problemas i les seves contradiccions

Memoria, 52, 28 diciembre 1986