Ángel Pestaña Muñoz 

BIOGRAFIES TEMA: ANARQUISME

Ángel Pestaña Nuñez, considerat com una de les figures més destacades de l'anarcosindicalisme espanyol, va néixer el 14 de febrer de 1886 a Santo Tomás de las Ollas, un llogaret pròxim a Ponferrada (León), al sí d'una família humil.

Orfe del seu pare des de nen i sense haver conegut a la seva mare, es va veure obligat des de petit a guanyar-se el sustent, pel que va treballar en diversos oficis, fins a aprendre finalment la professió de rellotger.

Als quinze anys és empresonat a Sestao durant tres mesos per unes declaracions espontànies en un míting.

Si Salvador Seguí, el seu mestre, era el prototip del líder carismàtic, Pestaña encarna el tipus místic i auster.

Després de viatjar per Espanya, França i el nord d'Àfrica, va fixar la seva residència a Barcelona, on va arribar poc abans de morir Anselmo Lorenzo, que ho va acollir en el cercle de Terra i Llibertat.

En el Congrés de la CNT de Catalunya, celebrat en Sans (Barcelona), del 28 de juny al 1 de juliol de 1918, va tenir una actuació destacada.

Durant el míting de clausura va dir, entre altres coses: Després d'aquest Congrés ja no serà pa el que demanarem, després del fracàs manifest del sistema capitalista; des d'avui reclamarem justícia, reclamarem equitat, i per fi, reclamarem els mitjans de producció i de distribució... No volem negar a ningú el dret a la vida, però no volem tampoc que aquest dret se'ns negui a nosaltres. El Congrés li designa per unanimitat director de Solidaritat Obrera, des d'on inicia una valenta campanya contra el cap de policia Brau Portell, a qui va acusar, amb raó, de ser un espia dels alemanys.

El 2 d'abril de 1919, en plena vaga de la Canadenca, Pestaña va ser detingut, alhora que era suspesa l'edició de Solidaritat Obrera.

Al març de 1920 va sortir d'Espanya en representació de la CNT per a assistir a l'II Congrés de la Internacional Comunista i a les sessions preliminars de la Internacional Sindical Vermella. Durant la seva estada a l'Unió Soviètica, va tenir ocasió de conèixer a Lenin, Lev Trotski, Grigori Zinoviev, Karl Radek, Luzovsky i altres dirigents comunistes. Pestaña va ser un dels escassos delegats que es van atrevir a enfrontar-se a la línia imposada pels comunistes. AL seu retorn a Barcelona, va anar immediatament detingut; durant el seu empresonament, va redactar un extens informe sobre el seu viatge a l'Unió Soviètica. Al juny de 1922, en la Conferència de Saragossa, va ser aprovat el seu informe.

Com el seu company i mestre Salvador Seguí, Pestaña va condemnar el pistolerisme sorgit a Barcelona a principis de la dècada dels anys vint, distanciant-se del crim i el terror com mitjans de lluita: No. En nom de les nostres idees, en nom dels nostres principis, en nom del nostre apostolat, no es pot matar, no deu arribar-se al crim individual. Rebuig la violència individual quan arriba el vessament de sang. Precisament en aquest context, el 26 d'agost de 1922 va ser objecte d'un atemptat mentre es trobava pronunciant un discurs a Manresa, que va estar a punt de costar-li la vida i que va provocar la indignació de gairebé tota Espanya. L'atemptat contra Pestaña va conduir a la destitució del general Arlegui i del governador civil de Barcelona, Martínez Anido, i va posar fi a la sinistra llei de fugides, consistent en l'assassinat legal de sindicalistes.

Restablit del seu atemptat, Pestaña va ser convidat a pronunciar una conferència en l'Ateneu de Barcelona, en la qual va afirmar: Els sindicalistes actuaran dintre de la llei sempre que la llei es respecti.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, Pestaña, es converteix en la figura màxima de la CNT a causa del assassinat de Salvador Seguí, va viure amagat o en la presó.

Després de la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1927, Pestaña va ser, juntament amb Joan Peiró, un dels capdavanters que més encarnizadament es van oposar a l'hegemonia d'aquesta organització específica sobre la CNT.

Al juny de 1933, ja proclamada la Segona República Espanyola (1931-1939), es va desplaçar a Madrid per a assistir al Congrés extraordinari de la CNT, en el qual va llegir l'informe del Comitè Nacional: El règim capitalista declina. Cal que, encara que acceptem el punt de vista que el règim capitalista declina, convinguem que si la classe treballadora no ho empeny, podrà mantenir-se molt temps.

Al seu retorn a Barcelona va signar, a l'agost de 1931, amb altres militants de la CNT oposats a la AIT, el Manifest dels Trenta, pel que és expulsat de la CNT. A la fi de 1932 va decidir fundar, amb un grup de partidaris, el Partit Sindicalista, que va marcar una ruptura formal amb l'anarquisme i la seva evolució cap a un sindicalisme polític inspirat en el laborisme anglès: La constitució del Partit Sindicalista obeeix a la necessitat de recollir en una organització adequada l'acció política derivada de l'acció sindical econòmica... Per això cal insistir afirmant l'existència d'una acció sindical econòmica i d'una acció sindical política.

El Partit Sindicalista es va adherir al programa del Front Popular. Al febrer de 1936 va ser escollit diputat per Cadis al Congrés dels Diputats. A l'octubre de 1936, ja iniciada la guerra, se'l va nomenar subcomissari general de Guerra però la seva precària salut li va obligar a retirar-se uns mesos més tard. Va morir el 11 de desembre de 1937.