Quaranta anys. Casat. Pertanyia a Esquerra Republicana. Era advocat però no exercia, tal volta degut a la seva situació económica folgada. Era el Jutge de Pau  i, sobretot, home d'un enorme prestigi moral i intel·lectual que va propiciar, juntament amb Pere Oliver, un predomini absolut del seu partit, Esquerra Republicana, dins el poble. El vinti-i-cinc de juliol del trenta-sis, el detingueren i el tancaren a la presó de Manacor. Cinc dies abans, el vint, havia tingut oportunitat d'embarcar-se cap a Menorca i la refusà. Acomiadà els fugitius a Porto Colom i entregà la seva jaqueta a un jove militant d'Esquerra Republicana, Pere Capellà, tot dient-li que que enmig de la mar tindria fred. Quan li demanaren per què ell no s'embarcava, no dubtà a donar resposta: ¿I què m'han de fer a mi, tanmateix? Jo no he ofès ningú. Com he escrit, el tancaren a la presó de Manacor, juntament amb altres dos felanitxers i, pocs dies després el posaren en llibertat. La sort havia d'allargar-li la vida. Els tres agafaren un cotxe de lloguer i el xofer, quan va saber que eren presos allibertats, va canviar la ruta normal, per tal d'evitar una emboscada. I actuà encertadament, perquè hi havia un grup d'homes esperant a mig camí. Així salvà per primera vegada la vida. Pocs dies després, la salvaria per segona vegada. A Felanitx, possiblement aquissat pel clergat i per Falange, part del poble va demanar amb aldarull l'empresonament i la mort dels tres allibertats. Un batle, el tinent Falcó, va tenir la dignitat i l'honradesa, de jugar-se el càrrec en defensa d'ells. Empresonat a La Ciutat de Mallorca, no serien molestats fins al dia del judici, dia quatre de març del trenta vuit. Aquest dia, dotze felanitxers foren acusats d'adherir-se a la rebel·lió i a Pere Reus el condemnaren a mort. Era un home d'una extraordinària sang freda. Quan el cridaren per posar-ho en capella, anomenaren Pere Antoni Alou en lloc d'ell i, totd'una, va escometre el carceller; "S'ha equicovat amb aquest nom. Ho miri altra volta i veurà que som jo el condemnat". Va treure de dins una maleta, la roba nova que s'havia posat per assistir al judici i ningú no li pogué notar cap alteració emociional. Moments abans d'afusellar-lo, el Pare Atanasi va demanar-li protocolàriament, a veure si perdonava els causants de la seva mort. Tampoc no dubtà en la respota: No. Mai no els podré personar. Va estrènyer la mà de tots els soldats que formaven lo'escamot d'execusió i adreçan-se a l'oficial, li va dir: Procurau no fer-me sofrir massa. Va caure mort a les sis del matí de dia vint-i-vuit de juliol del trenta-vuit. L'indret: l'hemicicle del cementiri de la Ciutat de Mallorca.

Llorenç Capellà

Diccionari Vermell

pàgs. 143 - 144