Palmiro Togliatti (Gènova, Ligúria 1893 - Ialta, Crimea, 1964) fou un polític comunista italià. Es llicencià en dret i milità en el Partit Socialista Italià. Col·laborà en l'òrgan del partit Avanti!, conegué Antonio Gramsci i participà en la creació a Torí del setmanari Ordine Nuovo, del qual en serà redactor en cap des del 1919.

Fou un dels fundadors del Partit Comunista Italià al congrés de Liorna de 1921, i formà part del seu comitè central des del 1922. Quan Benito Mussolini es va fer amb el poder i instaurà el feixisme a Itàlia, va prohibir el Partit Comunista i el 1926 va detenir Antonio Gramsci, Terracini, i altres dirigents. Togliatti s'exilià a França, i va aconseguir la direcció del partit sent nomenat secretari general el 1927. Va estimular l'activitat resistent a l'interior d'Itàlia alhora que assolia un paper important dins del moviment comunista mundial, sobretot quan, al 7è Congrés de la Tercera Internacional de 1935, amb Georgi Dimitrov,fou un dels ideòlegs de la política d'unitat antifeixista que havia de concretar-se en els fronts populars. Del 1937 al 1939 fou Secretari del Komintern, i durant la guerra civil espanyola actuà com a assessor polític del PCE, amb els pseudònims d'Alfredo i Ercole Ercoli, i participà en la repressió dels comunistes dissidents, com els militants del POUM i potser en l'assassinat d'Andreu Nin.

Quan es va generalitzar la Segona Guerra Mundial el 1940 marxà a l'URSS, i l'abril del 1944, un cop Benito Mussolini havia estat deposat, tornà a Itàlia, on es declarà partidari de la col·laboració entre els partits antifeixistes i la monarquia, cosa que possibilità la formació del primer govern democràtic italià de la postguerra, presidit per general Pietro Badoglio, en el qual fou ministre sense cartera. Després participà en els successius governs provisionals, fins que els comunistes foren bandejatgs del poder per pressions dels EUA el maig del 1947. Fins i tot, el juliol del 1948 fou víctima d'un atemptat terrorista que provocà una vaga general i a punt va estar de la guerra civil.

A la mort de Stalin es mostrà partidari de la desestalinitzaci del partit, des del 1956 defensà dret dels partits comunistes nacionals a escollir la pròpia línia, fora de l'obediència incondicional a Moscou (policentrisme), i així potencià l'acostament del PCI als PSI i a la DCI, donà un suport crític a les coalicions de centre-esquerra i defensà el respecte estricte de la legalitat parlamentària. Malgrat això, conservà la direcció del partit quan es va produir la Revolució Hongaresa de 1956. Morí quan es trobava de vacances a l'URSS i el succeí com a secretari general Luigi Longo