Memoria Civil, núm. 17, Baleares, 27  abril 1986

Damià Quetglas

La República havia entrat i, llevat de la bandera tricolor que el jove Miquel Serra havia passetjat, Llubí no se'n havia adonat. Arrivaren els diaris, això sí. I també D. Joan Sanxo, gendre de l'apotecari. Ambdós, diaris i D. Joan, feien badar els ulls als simpatitzants republicans i posar orelles seguidors dels "procers" conservadors, que havien perdut en les eleccions del 31. Per qualque cosa era el preceptor del Comte d'Espanya. Ademés. era el gendre -espera esser - de D. Celestí, l'apotecari.

Però ni el metge ni l'apotecari feien res ni deixaven als altres. Ambdós moriren veient als seus rivals, els Jordis, eternitzant-se a la Sala. La desaparició dels "cacics" fou aprofitada per organitzar Esquerra Republicana, que era el partit de D. Joan Sanxo, Antoni Frontera, mestre d'escole, i en Sebastià Fuster foren els responsables.

Mossén Jeroni Alomar Poquet, el dia que va dir missa.

Comença la República

Quan les eleccions del Front Popular, els conservadors  -renovats- recolçaren als republicans. I formaren una Comissió Gestora, que acabava amb l'imperi dels Jordis, alguns del quals s'apuntaren a Falange d'inmediat. En Rafel Mateu, que havia estudiat de capellà i havia anat a Amèrica, fou el batle. Vicenç Perelló i Sebastià Vila n'eren regidors. I en Guillem Blanc, fill del tradicional home d'empenta dels conservadors, tinent-batle.

Els republicans volien convèncer amb els seus actes. Canviaren els funcionaris municipals, gent de confiança dels liberals, però les pujades de poder al cap del Tinent de Batle i les actuacions que li feien fer l'apotecari Alomar i el seu cunyat, els servia de vergonya.

Deciciren així, el president i el vicepresident presentar la dimisió a Ciutat. Parlaren, primer amb el notari de Sineu, Sr. Molina, cap comarcal d'Esquerra Republicana, que no pogué fer res perquè Guillem Blanc tenia bon valedor amb D. Joan Sanxo.

... I esclata la guerra d'immediat

El dissabte que anàren a Ciutat per presentar la dimissió d'Esquerra Republicana i amb l'idea d'apuntar-se al partit socialiste, havia esclatat la revolta militar a Africa. El dillins encara eren a Ciutat, D. Antoni Frontera i en Sebastià Llabrés. Els militars dispersaven la gent i els obligaven a reincorporar-se al treball. Un familiar del senyor de Vinegrella els aconsellà que tornassin al poble i que es presentassin al Capità Castell, que era el nou home fort de Llubí. Aixó ho feu D. Antoni Perelló. Sebastià Fuster separat de l'esposa i que tenia una amiga a Ciutat, es quedà a la casa d'aquesta.

A Llubí, els liberals esdeveniren falangistes i els conservadors, requetes. Hi havia però, un capellà molt modern, que només es posava la sotana per anar a l'esglesia. S'escrivia amb els americans i parlava d'un parell, com la ràdio, però que en lloc de renou, transmetia imatges. A causa d'una brega per no voler pagar una facutra -tenia fama de dodberer- li havien llevat l'ordre de confessar. Però, no li coneixien mals fets: era hacendat i molt noble amb els amitgers i amb els necessitats. La seva quimera coneguda era la caça. Amagades, l'electrònica i -diuen alguns- les amigues i eñs dodbers.

Per no ser molestat -ja li havien fet aixecar el barç algun cop- marxà a viure a Ciutat. Prenia posada al carrer Miguel Marquès, al mateix lloc que en Sanxo, amb el qual simpatitzava i que, el primer moment, s'havia instal·lat a Llubí i, també, fou molestat.

El desembarcament i les detencions

El Capità General organitzà una columna de falangistes que anà a Son Servera el 16 d'agost. Al Puig de Sa Font perderen la vida en Ferragut, en Martí Vila i el mateix capità. La mateixa nit foren detingudes 12 persones: la Comissió Gestora, el president d'E.R., D. Francisco Alomar, germà de D. Jeroni, el capellà, i altres elements destacats, ademés d'un home que no se'n volia anar a jeure segons li ordenaven els falangistes. Foren portats al Castell de Bellver. El local on es reuniren, a la plaça davant el café dels conservadors, fou saquejat però no hi trobaren res, perquè l'agrupació republicana no estava encara legalitzada. Alguns dies després hi tornà haver detencions. En Toni de Son Arnau era el cap dels falangistes i el batle i rebé queixes del rector, D. Llorenç. perquè havia detingut tanta de gent i en Sebastià Fuster, un home que cometia adulteri, que tupava la dona i el més republicà del poble, estava a lleure.

Així doncs, arribà la nova de la mort d'en Reganyol, un llubiner establit de barber a Santa Catalina, i d'en Sebastià Fuster, que deixà la tumbaga a la seva amiga quan un altre llubiner, que actuava de botxí per Ciutat, anà a cercar-lo. En sembla que veniu amb males idees foren les darreres paraules que li sentí dir la seva amiga, als tres llubiners i al binissalemer, que mig beguts, anaren a cercar-lo. Aquestes dues vides segades, una a la Faixina i l'altre al Pont del Tren d'Ets Hostalets, escamparen per Llubí un temor que substituí l'alegria que sempre havia presidit la vida política local. Era la República que havia passada ...

Com a la majoria de pobles de Mallorca, Llubí recorda los caidos d'un bàndol amb una placa davant l'església