I què, si les mares
ploraven
amb el més gran desconsol?
I què, si a l'estat espanyol
els pirates governaven?
Si a ell no li faltaven
a dotzenes les querides,
jovenetes i garrides,
el molestava molt poc
que lluitant en el Marroc
s'hi perdessin tantes vides!
Els versos, de
Pere
Capellà, popularitzats per
Biel Majoral, pertanyen a Cançons Republicanes.
El protagonista és
Alfons XIII
i la cançó esmenta la mortaldat que hi va haver al
Marroc. La primera derrota, el 27 de juliol de 1909 (avui
fa 100 anys en clau), va ser en el Barranco del Lobo. Hi
moriren molts de reservistes catalans embarcats només
una setmana abans a Barcelona, enmig d'una protesta
ciutadana que desencadenà la
Setmana Tràgica. La segona gran derrota, el
desastre d'Annual, va ser el 22 de juliol de 1921.
Hi moriren més de 23.500 homes (20.000 de l'exèrcit
colonial espanyol). En aquells 12 anys, moriren més de
50.000 soldats. El fracàs s'havia d'imputar als generals
Franco,
Millán Astray,
Dámaso i
Silvestre. Només el darrer assumí responsabilitats i
es va suïcidar. Això no obstant, la pressió popular
exigí obrir una investigació que seria coneguda com "l'expedient
Picasso", amb el llinatge del general instructor,
Juan
Picasso, el qual va decidir arribar fins a les
darreres conseqüències, "caiga quien caiga y sin
exclusiones"
Cadàvers
a Monte Arruit. Devers 2000 soldats hi moriren el 9
d'agost de 1921
L'expedient posava en evidència les irregularitats i la
corrupció de l'exèrcit espanyol a Àfrica i la implicació
del rei. La informació era de tal magnitud que, l'agost
de 1921,
Alfons XIII
encarregà a l'anticatalanista
Antoni Maura la formació d'un nou govern; el peix
que es mossegava la cua. Tota una ironia, perquè Maura
havia caigut l'any 1909, arran del descrèdit
internacional per la repressió de la
Setmana Tràgica, especialment l'afusellament de
Ferrer Guàrdia. En tot cas, la investigació va
continuar i l'abril de 1922
Picasso lliurava 2.433 fulls al Congrés dels
Diputats. Les filtracions a la premsa demostraven que
l'instructor no s'havia deixat intimidar per les
orientacions del general
Berenguer de limitar-se als fets bèl·lics i evitar
referir-se a les ordres superiors
.La
comissió del Congrés havia d'emetre el dictamen dia 1
d'octubre de 1923, però tres setmanes abans
Miguel Primo de Rivera, amb el suport d'Alfons
XIII, instaurà la dictadura militar i ordenà
destruir l'expedient. Per sort, Mateo Sagasta n'amagà
una còpia a l'Escola d'Enginyers Agrònoms que dirigia i,
arran de la proclamació de la República, el va tornar al
Congrés. Això va permetre reprendre els tràmits
interromputs i acusar formalment l'exrei d'actuar per
damunt de les seves facultats, de ser responsable
d'instaurar una dictadura militar, de perjur, de
suprimir els drets, garanties i llibertats dels
ciutadans, de violar la Constitució en vigor, d'alta
traïció, d'actuar contra el poble, de fomentar un
exèrcit per enfortir el seu poder absolutista,
d'estimular les matances d'Àfrica, d'actuar contra la
voluntat del poble i del delicte de lesa majestat.
Després dels debats corresponents, dia 26 de novembre de
1931, les Corts espanyoles publicaren la Llei que
condemnava "in absentia" l'acusat:
"Las Cortes
Constituyentes declaran culpable de alta traición,
como fórmula jurídica que resume todos los delitos del
acta acusatoria, al que fue rey de España, quien,
ejercitando los poderes de su magistratura contra la
Constitución del Estado, ha cometido la más criminal
violación del orden jurídico del país, y, en su
consecuencia, el Tribunal soberano de la nación
declara solemnemente fuera de la ley a don
Alfonso de
Borbón y Habsburgo-Lorena. Privado de la paz
jurídica, cualquier ciudadano español podrá aprehender
su persona si penetrase en territorio nacional. Don
Alfonso de
Borbón será degradado de todas sus dignidades,
derechos y títulos, de los cuales el pueblo español,
por boca de sus representantes, le declara decaído,
sin que pueda reivindicarlos jamás ni para él ni para
sus sucesores."
El 1938, en plena rebel·lió militar i
il·lícitament,
Franco derogà la llei i, el 1969, designà successor
el nét del condemnat. Ordenà destruir l'expedient (no
debades, Franco era un dels responsables d'abusos contra
els marroquins), però va ser inútil, perquè es publicà a
Buenos Aires. Entre d'altres, hi apareix el tinent
coronel Ricardo Fernández Tamarit,
anys després jutge instructor del sàdic assassinat d'Emili
Darder. En parlaré un altre dia, perquè, com la
d'avui, és una altra història que ens han amagat els
grans còmplices del silenci: els autors dels infectes
programes escolars.