El Bisbe Miralles i la repressió

El matí del vint-i-dos de febrer, vaig assistir a l'homenatge que es fa anualment a Emili Darder, en el cementiri de Palma. Parlava Catalina Moner, la seva biògrafa. Va enumerar, Moner, les passes que va fer la família del Batle per a salvar-lo: tot un seguit de súpliques i de gestions, la darrera amb el Bisbe Miralles. Segons Miquela Rovira, esposa de Darder, el Bisbe no va moure ni un dit per ell. Fet i fet, no sembla que en mogués gaires, de dits, per salvar vides. Curiosament, no figura a la galeria dels repressors més coneguts, com són ara el Marquès de Zayas, el Capità Jaume, el Comte Rossi, Barrado, Torres Bestard, etcètera. En canvi, tot ens fa pensar que si es produeix una revisió històrica de la Guerra Civil -si ja no s'està produint, tal com permeten suposar-ho les darreres publicacions-, li hauran de fer un lloc d'honor. Aquests dies he resseguit allò que s'ha publicat darrerament sobre la seva actuació. I res no l'afavoreix. La meva germana, Margalida Capellà, entrevistava, diumenge passat, a Ultima Hora, Catalina Salas, filla d'un republicà (Guàrdia Municipal i maçó), que va ésser condemnat a mort. Aleshores, Catalina tenia cinc anys. Tanmateix, en serva el record ben viu, d'aquella tragèdia familiar que li va tocar viure. I descriu una escena esfereïdora. Conta que la seva mare va acudir a demanar clemència al Bisbe Miralles. I se'n va dur amb ella les dues filles, la major de sis anys i Catalina, ja ho he dit, de cinc. Aquesta és la narració que en fa de l'audiència: «Mi madre, arrodillada a sus pies, le besaba el anillo y lloraba: Aquestes ninetes es quedaran sense pare... Él cabeceaba. Era gordo y estaba sentado como un marajá. Y nosotras dos también le besábamos el anillo. No pronunció palabra. Todo él era granate. No creo que el Obispo hiciera nada por salvarle». Finalment, Joan Salas va veure commutada la pena capital per la de presidi. Va estar tancat a Can Mir, a la presó provincial, a Formentera. En fi, tornem a Miralles. Aquests dies s'han publicat dos llibres que fan referència al seu comportament. El d'Antoni Vicens Castañer -Georges Bernanos, entre el amor y la ira-, i el de Josep Massot i Muntaner -Sobre Georges Bernanos i altres temes polèmics-. En el llibre de Massot, em crida l'atenció la defensa que fa, Miralles, del Comte Rossi i del Pare Adrover davant el Cardenal Gomà. Adrover havia estat denunciat a Roma pels seus excessos, molt possiblement per part dels aviadors italians que havien vengut a Mallorca enviats per Mussolini. I el Pare Domingo Leone havia transmès la denúncia a Gomà. La resposta de Miralles al seu superior desdiu els italians. A parer de Miralles, Adrover «es de perfecta ejemplaridad sacerdotal»... «No viste de paisano, sino de fascista»... «Lo de gloriarse de fusilamientos lo considero una ligereza de Leone, que no llamo calumnia por tratarse de un eclesiástico». També, Miralles, parla de Rossi en termes elogiosos i n'explica la seva relació amb Adrover. Escriu: «Al venir a Mallorca el Abogado Arconovaldo Bonacorsi... a quien el Gobierno ha concedido la Gran Cruz del Mérito Militar... conoció al P. Adrover... obtuvo (permiso) del Rvmo. P. Provincial para que le acompañara en su propaganda católico-fascista como secretario particular». El febrer del trenta-set, Rossi s'havia incorporat a les tropes italianes que entraren a Màlaga. L'acompanyava el Pare Adrover. Idò bé, els seus caps militars el repatriaren, a Rossi, escandalitzats per les accions criminals que prodigava. El teatí Julià Adrover Llaneres també s'instal·là a Roma i, tot i el seu sinistre historial, aconseguí ocupar càrrecs rellevants en el Vaticà. Tornem a Miralles. Massot afirma que Miralles admirava Bonacorsi, encara que matisa que ha rebut testimoniatges «que no compartia els seus afanys d'afusellar sense contemplacions i que li va demanar, sense gaire èxit, moderació». Era aquest -el fet que no li fes cas-, un motiu de pes com per a replantejar-se l'enlluernament que li provocava. No ho va fer. Diversos estudiosos de la Guerra Civil a Mallorca han afirmat o suggerit que Miralles no tenia notícia de l'abast de la tragèdia. Són valoracions que no puc compartir. La repressió va ésser tan brutal que en tengueren coneixement els cecs i els sords. Josep Massot reprodueix part d'una carta del prevere Nicolau Saggesse al Cardenal Gomà, de contingut esfereïdor. Escriu Saggesse: «He trabajado... a retaguardia al servicio de las milicias de Falange Española, a las órdenes de las autoridades en la represión de la masonería, en la depuración de bibliotecas públicas y particulares, en el examen de libros de texto para la enseñanza... He sido el único en asistir a los reos en determinados y numerosos fusilamientos... procurando que aquellos infelices se confiesen.» La llista de mèrits d'un personatge tan miserable com Saggesse és inacabable. Miralles va sol·licitar reiteradament, fins aconseguir-ho, que Gomà se l'endugués de Mallorca. Ara bé, la insistència de Miralles era perquè el repugnava Saggesse o perquè intentava protegir-lo de la condemna popular que, prest o tard, havia de produir-se? Vulgues no vulgues, sempre ens mourem en el camp de les especulacions, però cal pensar que s'imaginava, Miralles, que en no tenir-lo davant, la gent l'oblidaria. I l'Església -allunyats els Adrover, els Saggesse-, podria recompondre la seva bona imatge amb més facilitat. No puc pensar que Miralles allunyàs Saggesse de Mallorca per una qüestió de consciència. No sé fins a quin punt, íntimament, condemnava la repressió. Sincerament: cal pensar que no la va condemnar mai, perquè la va considerar indispensable per a mantenir el bon ordre social. Diu, Antoni Vicens que «tampoco tiene reparo el Dr. Miralles en admitir que de esta reducción a la impotencia (fa referència a la repressió) se encargaron Orden Público, ayudado por Falange; los Tribunales Militares en sus causas falladas en Consejos de Guerra; y el Ejército triunfante en Manacor». I posa en boca de Miralles que «Orden Público y Falange actuaron en secreto como es propio de toda actividad investigadora y descubridora». El mateix Bisbe s'encarrega d'afegir una perla a la seva biografia: «Se dio a los reos tanto tiempo como quisieron para reconciliarse con Dios y aún para hacer a los confesores encargos para las familias de los que iban a morir». Déu meu, quina bestiesa. I qui eren els que anaven a morir i moriren? Gent corrent. Bernanos ens ho confessa: «Yo afirmo, afirmo por mi honor que en el transcurso de los meses que precedieron la guerra santa no se cometió ningún atentado contra las personas ni contra los bienes». Seguesc amb el llibre de Vicens. El gener del trenta-set, Bernanos escrivia a Chistiane Manificat, neboda de Robert Vallery-Radot, el seu protector. La cita és llarga, però sucosa. És la següent: «Cogieron un montón de pobres tipos, simplemente sospechosos de sentir poco entusiasmo por el Movimiento y los fusilaron en las inmediaciones del cementerio de un pueblo que se llama Manacor... Los amontonaron a veinte pasos de distancia, les regaron con gasolina y les prendieron fuego. Los demás camiones conducían el rebaño. Estos desgraciados bajaban del camión entre el muro expiatorio cubierto de sangre a la derecha y los cadáveres ardientes a la izquierda. El innoble obispo de Mallorca lo consentía todo». No hi ha dubte que els historiadors hauran d'aprofundir molt més sobre l'actuació de Miralles i del clergat en general, si aspiram a tenir una valoració completa dels fils que mogueren la trama repressiva durant la Guerra Civil.

Llorenç Capellà. Escriptor.