Antoni Guasp, entrevista

Memoria Civil, núm. 41, Baleares, 12 octubre 1986

Llorenç Capellà

 

Antoni Guasp és un home de setanta-dos anys, que camina empinat com un fus i que, encara, conserva bona part d'aquella vitalitat i feineria que li han permès aconseguir, més o meyns, tot allò que s'ha proposat. Si contempla el seu passat -que a hores d'ara ja és voluminós en records- pot sentir-se satisfet perquè té hisenda, família i salut. Malgrat tot, si grata una mica lluny, i deixa la memòria suspesa en els anys de la seva jovenesa, arrufa les celles i -perdonin el símil- se li encén la cresta com un gall de brega. L'any trenta-sis, aquest home, va ser perseguit i, finalment, pres. Mesos després fou una de les vint-i-nou persones de Consell que foren jutjades a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma i estic per afirmar que únicament la seva habilitat -la mateixa habilitat que li ha permès treure cap enmig d'una societat altament competitiva- el va salvar de la mort.

- Per què vosté, Guasp, va anar viu com una centella el darrer dia del judici.

- Home, i què vol? Ens jugàvem el coll. Quan el president del tribunal va demanar si qualcun de nosaltres volia argumentar qualque cosa en la pròpia defensa, vaig demanar la paraula.

- Ja m'ho imagín. Com si es tractàs d'un Demòstenes qualsevol.

- Pot pensar! No tenia costum de parlar en públic, però em vaig llevar l'empegueïment. Vaig demanar que fossin benèvols a l'hora de dictar les sentències, perquè entre tots haviem de pretendre superar una època que era execessivament violenta. Vaig acabar donant un visca Espanya.

Tot començà quan es disparà el fusell d'un falangista que a cops de culata esbucava el ròtul del carrer Largo Caballero

- Punyeta, els cors d'aquells guerrers que el jutgaven degueren cruixir d'emoció.

- Ho supós. El meu defensor, Aurelio Manzano, acudí a felicitar-me. !Muy bien chico -em va dir- muy bien!

- Si més no cal admetre que va saber defensar-se

- Es què si no ho hagués fet jo ... Em sembla que Manzano no va prendre la paraula ni per dir que era bon al·lot.

- L'havia triat vosté, com a defensor?

- Què li sembla ...? No. Em va venir a veure una vegada, una sola vegada, abans del judici, per dir-me que el meu cas era molt difícil i que no hi veia manera d'aconseguir que en sortís en bé.

- I de què l'acusaven?

- Uf! Li ho diré en castellà tal i com a mi m'ho digueren: De ser comunista de acción, capaz de cometer todo tipo de atrocidades.

- I vosté, era comunista?

- No, socialista. M'encarregava de presidir la comissió revisora de comptes de les JJ.SS. de Consell.

- Admetem, idò, que era perillós?

- Jo, perillós? Què vol dir, exactament?

- Si era agressiu, bo de treure de polleguera.

- Veiam si em farà riure, vostè! Ni a un animal no he pogut mai maltractar. D'infant jo feia de pastor i tenia un ca, en Valent, que em guardava ell tot sol el bestiar. Va morir de vellesa. I li assegur que l'estimava com a la meva ànima.

- Va ser dura la seva infantesa?

- Ni dura, ni fàcil. Aquells temps no eren com els actuals i els al·lots ens haviem d'espavilar d'hora. Mon pare era picapedrer i ma mare espardenyera. No érem pobres. Teniem tres o quatre quarterades i dues cases al carrer del Roser., però érem germans i tots volíem menjar.

- A quina edad el posaren a guardar ovelles?

- Als vuit anys. I sortia tan de dia com a de nit.

- O les lletres, Guasp? Quan va aprendre a llegir i escriure?

- A força de voluntat, de molta voluntat. Les vetlades d'hivern anava a escola amb un mestre maonés anomenat Riudavets, però el cansament no em deixava aprendre gaires coses.

- Es a dir, que vostè és autodidacte.

- Absolutament, perquè tot allò que he après ha estat gràcies al meu enginy. Als setze anys ja feia de picapedrer a Palma i començava a interessar-me pel moviment sindical. Acudia a la Casa del Poble a ecoltar les opinions d'en Rigo, d'en Ferretjans, d'en Garcia, d'en Quiñones.

- Sabia que Quiñones era estranger?

- Home, ara que ho diu reconec que paralava una mica estrangeritzat, però mai no ho vaig sospitar. D'ell record que era excessivament sectari, perquè rebutjava totes aquelles idees o propostes que no provinguessin del Partit Comunista. En canvi, n'Aurora, la seva dona, era ben diferent. Tenia mel a la boca, em comprèn? I sabia aconseguir allò que volia amb bones paraules. La record un Primer de Maig, a Ca'n Pastilla. Ens estava, ella, parlant, enfilada damunt un caramull de pedres, quan vérem aparèixer la guàrdia civil. Quina correguda ...!

M'acusaren al judici de "ser comunista de acción, capaz de cometer todo tipo de atrocidades". Jo no sé que vol dir això!

- Escolti, Guasp, anem per feines. A on era el devuit de juliol?

- El devuit era el dissabte?

- Sí.

- Idò ara li ho diré. Com que treballava a Palma, el matí, sobre la una, em vaig deixar caure per la Casa del Poble per tal de saber noves de l'alçament i tothom estava molt nerviós. Si li he de ser franc, no vaig poder treure el net de la situació, però vaig comprendre que la trobada que per l'endemà teniem prevista les JJ.SS. al Castell d'Alaró, era millor que se suspengués. Vaig anar-me'n a Consell i ho vaig comunicar als amics.

- I ... ?

- Que vol que li digui? Creien que jo exagerava, però l'endemà de matí rebèrem des de Palma  l'ordre de suspensió. I li assegur que hi va haver cares llargues perquè qui més qui meyns ja tenia l'uniforme planxar.

- L'uniforme, diu?. Quin uniforme duien, Guasp?

- Els homes camisa blanca i corbata vermella. I les dones brusa vermella. Quan vaig assabentar-me que Goded havia declarat l'estat de guerra, em faltaren cames per anar a ca meva i amagar la corbata. Jo no tenia por a ningú, però tampoc no tenia cap pel de beneit i sabia com havia repressalitat els esquerrans Mussolini a Itàlia.

- Es a dir que vostè, ni per un instant, dubtà de l'esperit ideològic dels revoltats.

- Home, si els d'aquí eren germans bessons dels italians ...! De tota manera vaig voler veure amb els meus propis ulls el que passava a Palma i m'hi vaig deixar caure.

- No creu que s'exposava molt?

- En aquelles primeres hores, no. Pels Hostalets, a l'altura des Güell, vaig veure moviment de soldats, però la ciutat estava aparentment tranquil·la. Allò que em va preocupar va ser el fet que cap del meus amics no es trobava a ca seva. S'havien amagat. Després vaig aturar-me al Triquet i, allí, vaig poder adonar-me que l'ambient emocional es carregava per moments.

- I se'n tornà a Consell?

- Ja ho crec. En realitat, ni jo ni cap de les persones que coneixia sabíem què fer. Vostè em dirà: "i per què no s'amagaven?. I jo li respondré: "perquè no havíem fet res, absolutament res qué pogués esser considerat delictiu. A Consell, tots els esquerrans escoltàvem la radio, al centre socialista que teníem al carrer d'Alaró, i sentírem com per l'endemà, dilluns, el Govern declarava vaga general. El batle, en Pep Pizà, sense pensar-s'ho gaire, decidí que d'una manera pacífica havíem d'obligar a tancar tots el comerços del poble i una comissió designada per l'Ajuntament, anà de taller en taller, de comerç en comerç ...

- Amenaçant els obrers que no volien secundar-los?

- Si hi va haver qualque paraule gruixada entre els uns i els altres, no ho sé, però li garantesc que ni els esquirols ni els patrons reberen cap amenaça. En Pizà no era d'aquesta classe de gent que duen el garrot amagat a l'espatlla. Basta dir-li, perquè comprengui quin era el seu talant, que un mes abans del cop d'Estat va rebre l'ordre, per part del gobernador, de confeccionar una llista amb els noms de les persones que al seu entrendre podien considerar-se perilloses per a l'estabilitat del sistema democràtic. I sap que va consterar?

- M'ho imagín, però vosté tanmateix m'ho dirà.

- I és clar que li ho diré. Constestà que el poble no hi havia ningún perillós. Ja ho veu. I al cap d'uns mesos l'afusellaren.

- Com a tants d'altres, Guasp.

- Sí, com a tants d'altres. Però si li he explicat aquesta actuació d'en Pizà, és perquè no m'agrada que ens confonguin, al cap de cinquanta anys, els d'un costat i els de l'altre en el mateix bolic. Nosaltres no empunyàrem cap pistola. Ni matàrem a ningú.

- Em digui, vostè formà part d'aquests piquets que anaren a tancar els tallers?

- No.

- I per què?

- Perquè havia après puteria. Jo veia que allò era una bravejada. Com podiem convocar vaga general a un poble com Consell, si a tota la regió s'havia declarat l'estat de guerra? El mateix dilluns, a migdematí, el meu germà Miquel i jo, agafèrem la bicicleta i baixàrem a Palma. Per tot arreu trobaves feixistes i soldats patrullant, i decidírem quedar-mos al pis, que compartíem al carrer del Socors. La vaga era un suicidi, Capellà.

El batle Pizà contestà al Governador que a Consell no hi havia ningú perillós per a l'estabilitat de la democràcia. I al cop d'uns mesos fou afusellaç

- Jo ho crec així.

- Nosaltres procuràvem que no ens veiessin gaire i únicament anàvem un o dos pics per setmana al poble, per veure els pares i recollir queviures.

- I els falangistes locals, els veien arribar?

- Sí, i cap d'ells no ens digué ase ni bèstia. Va esser una pura coincidència que el dia que passà tot fóssim a ca nostra.

- El dia que va passar tot, em diu? S'expliqui, Guasp. Me n'adon que a partir d'aquest tot va arrancar el procés de Consell.

- Efectivament, així és. Miri: un escamot de falangistes es passejava pels carrers destrossant a cops de culata les plaques dels carrers que duien noms republicans, I estaven esbucant la d'en Largo Caballero, quan es va disparar un fusell i la bala resquitllà la cma d'un d'ells, rebotà a la vorada, i s'inscrustà en el braç d'un altre.

- Putes, quin emprenyo de bala!

- Ja ho pot ben dir, perquè pot creure que va ser així com li dic: un accident fortuït. En canvi tots miraren cap a la Societat Republicana, que era a cent metres, i decidiren que els havien disparat des d'allí.

- L'aplegaren, a vostè?

- No. Engarjolaren el meu germà i molts d'altres. Jo m'en vaig anar a Binissalem por alertar en Nofre Sureda, que era el president de les JJ.SS. Contràriament a allò que aconsella la prudència, va presentar-se al poble.

- Era impetuós en Nofre Sureda.

- Molt, molt. I valent. Quan el traguerne de Ca'n Mir per dur-lo a afusellar, sortí donant visques a la República.

- Vosté, però, Guasp, no tornà aquell dia a Consell.

- Ben alerta! Vaig tornar a Palma, tot fent voltera per Santa Eugènia, i sortia del pis just per fer les quatre feines. Malgrat tot, hi va haver el senyor de Son Fiol, don Pere Homar, que m'ajudà moltíssim. Ell s'encarregà de tramitar la meva incorporació a files quan cridaven la meva quinta i, tant ell com jo, estàvem convençuts que, una vegada posat l'uniforme, la meva vida ja no corria cap perill.

- I pel que imagin, compartien un optimisme injustificat.

- I què vol que li diguí? No del tot, perquè no em detingueren fins al dissabte de Sant Pere del trenta-set. M'havien destinat al batalló d'Andratx i gaudia de les mateixes llibertats que els altres soldats. Fins i tot podia a anar a Consell a veure mon pare: li havien fet beure dos tassons d'oli de ricí i va haver de jeure.

- El fet de beure amb excés, Guasp, prest o tard se paga.

- Sí, sobretot si el suc no es gaire refinat. No pot imaginar-se les ganes de venjar-me que tenia quan veia mon pare malalt, però em deia: "tranquil, tranquil. Has de callar. Has de callar".

- De fet, el seu sentit comú li donà molt bon resultat. Com així el detingueren?

- Perquè em denunciaren- El meu defendor, el tinent Manzano, em va dir que bastava un qualsevol dels informes que s'havíen presentat en contra meva per afusellar-me.

- A posta la defensa que va fer de vostè va ser tan tèbia. Era carn de patíbul, Guasp.

- Es clar que sí! Tant convençut n'estava en Manzano que m'afusellarien, que em deixà veure la llista dels meus acusadors. Ells no ho saben, però jo els conec a tots.

- Tant bona memòria té?

- Si cent anys visqués, cent anys els recordaria. No ho dubti. Hi ha jugades que no es poden oblidar.

"El meu defensor em va dir que bastava qualsevol dels informes que s'havien presentat en contra meva per afusellar-me. I tant convençut n'estava que em deixà veure la llista dels meus acusadors. Ells no ho saben, però jo els conec a tots"

- Se'n recorda d'aquell dia del judici?

- I tant! Ems jutjaren a l'Escola d'Arts i Oficis i, entre una cosa i l'altra, l'espectacle durà unes dues hores. Defora feia un temporal terrible.

- I va ser un acte públic?

- Sí. Tot Consell era la sala. I vostè s'imagina quina impressió els devíem causar als familiars quan ens veren arribar emmanillats de dos en dos?

- Imagín que penosa. Qui va emmanillat és que qualcuna n'ha feta.

- Aquestes mateixes paraules els va dir un dels capellans del poble a les mares de tots nosaltres, quan acudiren a ell per imporar-li clemència. "Qualcuna n'ha feta -els repetí- qualcuna n'han feta".

- I vostè, quina l'havia feta, Guasp?

- Al seu entendre havia comès l'error de ser d'esquerres. I sap què li sé dir? Sap que li sé dir ...?

- Qualsevol cosa.

- Idò que, efectivament, ho era. Ho era i ho som.

- Em digui, quin va ser el veredicte del jutge?

- Home, un veredicte abolutament exemplar! Apunti: de vint-i-nou encausats en condemnà vint-i-quatre a mort i els altres cinc a cadena perpètua. De les set dones, sis reberen pena de mort.

- Realment va mostrar-se força generós. No creu que s'havien de gastar molestes bales amb vostès?

- Degué esser per això que després sols se'n compliren tres. Jo era a Illetas quan vingueren a cercar en Sebastià Sureda. Ens abraçàrem i li confès que ploràrem. En Sebastià era la persona més bona d'aquest món.

- I l'afusellaren, juntament amb en Nofre, el seu germà, i amb el batle.

- Sí. Les afusellaren. I pot ben creure que els tres eren innocents. Com ho érem tots. A mi em donarem cadena perpètua i encara no sé perquè.

- Quan l'amollaren?

- Els maig del quaranta-u. En vingueren a esperar els meus pares i la meva al·lota, que ara és la meva esposa. Però el mateix primer dia de llibertat em vaig haver de presentar a la guàrdia civil, al jutge, al batle, al cap de Falange i al rector del poble.

- Li degueren tocar vespres, tot fent visistes.

- Ei, no hi perdia gaire temps.

- Què li digueren?

- Res, i què m'havien de dir?

- No ho sé. Si més no el rector, li digué dir qualque paraula encoratjadora.

- Tant com això ...!  Em va dir que procuràs esser bon al·lot i que anàs a missa cada diumenge.

- Veu? Jo li refresc la memòria.

- No, no cal que ho faci, perquè encara la tenc prou clara. Ara m'en record de les paraules que m'adreçà don Antonio Escrihuela, que era el director de la presó. Ja era a punt d'anar.me'n i m'envià a cercar. Em digué: "Bueno, espero que en la calle será un buen español y que cumplirá con todas las órdenes". I jo li vaig respondre: "¿Y qué tengo que hacer para ser un buen español?"

- Home, ben dit. Jo també ho vull saber.

- Idò, m'enflocà: "Has de cambiar de ideas, si aún no las has cambiado, y has de procurar seguir las normas y directrices de la España nacional". Què li sembla?

- I què vol que em sembli ...?

- No importa m'ho digui. Ja està tot dit.