Marcel·lí Domingo i Sanjuán   |    BIOGRAFIES  | TEMAREPUBLICANISME  |
 

Marcel·lí Domingo i Sanjuán (Tarragona 1884 - Tolosa de Llenguadoc 1939) fou un polític i escriptor català. Era fill d'un guàrdia civil, estudià magisteri a Tortosa, on va exercir de mestre i com a periodista polític en defensa del republicanisme federalista i de la justícia social. El seu ideari incidí especialment en els treballadors del camp i també a Tortosa. El 1911 fou un dels dirigents de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), amb la que el 1914 fou elegit diputat a les corts. El 1915 creà del Bloc Republicà Autonomista (BRA) amb Francesc Layret per a aplegar republicanisme i les reivindicacions obreres, i el seu diari, La Lucha (1916-1919), des d'on llançà dures campanyes de crítica al govern per la guerra del Marroc raó pera la qual fou empresonat. El 1917 fou un dels dirigents del Partit Republicà Català sorgit de la fusió del BRA i la Joventut Republicana de Lleida, amb Francesc Layret, Gabriel Alomar i Alfred Perenya

 

D'esquerra a dreta: Franchy Roca, Marcelino Domingo, Largo Caballero, Lluís Companys, Barnés, Viñuales, Azaña, De los Ríos, Sánchez Albornoz, Casares Quiroga i Indalecio Prieto

 

Tingué un paper destacat a l'Assemblea de Parlamentaris de 1917 i participà activament en els preparatius de la vaga revolucionària de l'agost, raó per la qual fou, fou detingut i confinat al vaixell "Reina Regente". També participà activament en la campanya a favor de l'autonomia de Catalunya l'octubre del 1918 i presentà una proposta de llei a Madrid i a l'assemblea de la Mancomunitat de Catalunya, de que aquesta fos transformada en assemblea constituent per tal de redactar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Durant la Dictadura de Miguel Primo de Rivera conspirà per a proclamar la República, però fou detingut i processat el 1930. Marxà a l'exili i fou un dels inspiradors del pacte de Sant Sebastià i, després de l'alçament de Jaca, s'establí a Portugal, i després a França.

 

En proclamar-se la Segona República Espanyola va tornar i fou nomenat ministre d'instrucció pública del govern provisional l'abril del 1931. També dirigí la delegació que amb Manuel Azaña i Lluís Nicolau d'Olwer convencè Francesc Macià de desconvocar la República Catalana a canvi de l'aprovació de l'estatut d'autonomia. Tot i que participà en l'acte de constitució d'ERC, va preferir la militància al Partit Republicà Radical Socialista.

 

Del 1931 al 1936 va ser diputat a les corts per Tarragona. Endemés de ministre d'educació, també ho fou d'agricultura, indústria i comerç. Va promoure la construcció de nombroses escoles i decretà la educació conjunta d'ambdós sexes, alhora que intentà impulsar la reforma agrària. El 1933 fou un dels fundadors d'Izquierda Republicana, que a Catalunya es va presentar com a Partit Català d'Esquerra. El 1936 el seu partit formà part de la coalició Front d'Esquerres i fou escollit diputat per Tortosa. Fou nomenat novament ministre d'educació, però l'esclat de la guerra civil espanyola va dificultar la seva tasca. En acabar la guerra va marxar a l'exili, i va morir als pocs mesos a Tolosa de Llenguadoc.

 

Obres

 

  • El burgo podrido (1924)

  • La isla encadenada (1923)

  • En la calle y en la cárcel (1921)

  • On va Catalunya? (1927)

  • Libertad y autoridad (1928)

  • Una dictadura en la Europa del siglo XX (1929)

  • ¿A dónde va España? (1930)

  • ¿Qué espera el rey? (1930)

  • La escuela en la República (1932)

  • La experiencia del poder (1934)

  • La Revolución de Octubre (1935

  • Col·laboradors de la Viquipèdia. Marcel·lí Domingo i Sanjuan [en línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2008 [data de consulta: 2 de gener del 2008]. Disponible en <http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Marcel%C2%B7l%C3%AD_Domingo_i_Sanjuan&oldid=1766914>

 

fideus