Ciutat de Mallorca, 19 de juliol, no hi havia rivals, sols hi havia enemics Memoria Civil, núm. 10, Baleares, 9 marzo 1986 Llorenç Capellà
Vista general de El Terreno, zona residencial per antonomàsia de la dècada dels 30 Aquell mes de juliol de l'any trenta-sis, a part dels conjurats, ben poca gent a Palma estava assabentada del cop d'Estat a punt d'esclatar. Això sí, s'intuïa, perquè tant les noticies que arribaven de la península com la creixent crispació social eren del tot alarmants. Pocs dies abans de l'aixecament, dona Francesca Roca -la dirigent cedista que controlava setze mil dones afiliades. rebia l'espontània proposta d'ajut per part d'un obrer, fill d'una de les seves serventes, Cas que s'hagi d'amagar -li deia- jo li trobaré amagatall, Aquest juliol no hi havia rivals a Mallorca: sols hi havia enemics. Un frare teatí, format a l'ombra del Pare Adrover, braç dret del Comte Rossi, m'ho explicava amb contundència: Per aquells dies els rojos havien rebut ordre, presumiblement de Moscou, de fer una matança de cristians i de gent de dretes. Hi havia a Palma moltes cases senyalades amb una creu vermella a la façana. Pel cap baix una persona de cadascuna d'aquelles cases hauria mort. Francesca Roca, dirigent femenina de la CEDA Dissabte, devuit. Tot i que les vetlades sol refrescar, la calor és gairebé insuportable i escup els ciutadans fora de teulada. Camí del port, per la costa de Sant Domingo i pel Passeig del Born, passen grups de gent; alguns cantant, altres parlant en veu alta, i això fa que es respiri un ambient festiu i rioler. Per la porta oberta de pint en ample de Can Joan Matas -un socialista històric, ara, l'any vuitanta-sis- han entrat també les veus i les rialles, i decideix afegir-se a la bulla. Des del carrer dels Horts arriba al Born i es confon amb la rierada de gent que s'adreça cap al port. La nit és una festa, pensa i accelera el pas. Albira els llums del Ciutat de Barcelona i percep, nítida una remor de veus que arriba del vaixell. Arribaré tard, pensa. Amb el palmell d'una mà es planxa els cabells. No és un gest de coqueteria. Es un gest d'impaciència. En passar per davant la Caserna de Cavalleria no li pega ni una sola llambregada, atès que no sap que passat demà la historia es romprà com un full de paper, No ho sap. No ho pot saber. Arriba al moll i s'esmuny entre la gent que roman nerviosa, amb l'esguard fix en els passadissos del vaixell, desitjosa d'esbrinar el seu parent entre la multitud, el seu amic que s'embarca cap a l'Olimpiada Popular. Un grup d'homes i dones, a primer fila, mengen meló i bromegen amb els passatgers. I, tanmateix, els d'una banda no entenen el que diuen els de l'altre. En Joan Mates allarga el coll per damunt les espatles que li fan de murada divertit. El Orfeón Proletario, canta, Xiu-xiueig en demanda de silenci, Silenci. Ha cantat La Balenguera per desig d'Alexandre Jaume i ara mentre el vaixel s'allunya lentament de vorera, camí de Barcelona, ressonen les notes de La Internacional. Tothom canta. En Joan Matas també. El vaixell s'allunya, per tant, i la pinya humana de badocs conmença a disgregar-se en petits grups que retornen a casa, reiolers i una mica cansants. El nostre personatge també s'hi sent, però la calor li impedeix anar-se'n a dormir. Així que camina. Han esmudit les veus i una serena quietud comença a expandir-se per tots els carrers. Ell s'adreçará cap a les avingudes i, assegut a un café que hi havia prop del mercat de Los Hortelanos, sentirá com la ràdio dòna les primeres noticies de l'aixecament militar de Marroc. -!Jas¡ !Els militars que volen trull¡ L'endemà de matí la notícia és al carrer. Els militars s'han sublevat al Marroc. En Matas troba en Monserrat i Parets, esvertat, com si pressentís el seu afusellament: - Té mal aspecte tot això, Joan, té mal aspecte. ¡Me'n vaig a ca meva i ha ho veurem!
Vista del passeig del Moll de Ciutat conegut com La Riba |
Ja ho veurem? No hi havia massa lloc per l'esperança. La nit del devuit, dins el Lena's Bar, Bartolomé Zayas -germà d'Alfonso, cap de Falange- albira Joan Nadal i Luis Stengel Boscà asseguits a una taula, i s'hi atansa. Dret davant ells, mou en senyal d'advertència l'índex d'una mà alçada. - Esto se va a arreglar -adverteix-. Esto se va arreglar más pronto de lo que creéis. El Teatre Líric Aquella nit estiuenca del dissabte és gairebé còmica l'advertència de Zayas, tot i que els rumors de cop d'Estat s'escolen per les retxilleres, tallants com ganivets, Joan Nadal i Luis Stengel Boscà es miren l'un a l'altre, sense dissimular una espurna d'ironia que balla, balla, per l'esguard. Què diu aquest home?. Zayas, però, no afegeix altra paraula a la seva advertència, Recula entre les taules i resta, això sí, el record del seu índex oscil·lant a l'aire. Som al Lena¡s Bar, front per front amb l'Hotel Alhambra. Baixam tres escalons per veure Helena, vestit negre, tibant, sobre una carn encara forta. Joan Nadal i Luis Stengel Boscà s'hi trobaven bé al Lena's Bar, tres taules rodones a la primera saleta, quatre a la segona. Beuen mançanilla. Els vels del passat no em permeten d'endevinar de qué parlen, tot i que en realitat poc importa saber-ho. Jo ara apuntaré tòpics: potser parlen del temps. Potser mor la conversa i callen, agombolats per un cert narcisisme. Ells dos són èlite. Elite progressista, èlite d'esquerres. Seuen entorn d'una taula, al fons de la segona saleta, prop del telèfon, Bartolomé Zayas, en canvi és a la primera sala, acompanyat de dues angleses. I rieuen.
El Born, just davant del Teatre Líric De cop Zayas ha acudit al telèfon. Camina amb passes llargues. Se'l nota adelerat. Penja l'auricular i es retura altra volta esfront dels dos amics. I repeteix, sentenciós: - Esto se va a arreglar hoy. Hoy se va arreglar. Camina un parell de passes i es gira cap a ells amb gest teatral, convençut de ser escoltat. Afirma: - Pero a vosotros no os va a pasar nada. No os preocupéis, porque me caéis simpáticos. Me caéis simpáticos, els dos amics el miren i es miren sense dissimular el desassossec. Avui - cinquanta anys després - la seva vida es condensa en una fitxa que ten el meu davant. JOAN NADAL: vnti-i-tres anys. Membre d'Esquerra Republicana. Batle de Bunyola. Estigué empresonat en el vaixell Jaume I i a Can Mir. Acabada la guerra, s'exilià voluntàriament y no retornà a Mallorca fins a l'any seixanta-dos. LUIS STENGEL BOSCÀ: vint-i-tres anys. Home d'esquerres de tendència marxista. Professor de matemàtiques a l'Escola Professional de Comerç de Palma. L'empresonaren al Castell de Bellver i, com tants d'altres, una nit va desaparèixer. Un denou de juliol, diumenge. Quan encara no despunta l'albada, Joan Crespí, -primer carnet de Falange a Mallorca- ha dit missa per als Oficials d'Alcalà, que hores més tard s'aixecaren contra la República. La gent de Palma dormia, però el destí de la ciutat estava marcat. Quasi al mateix temps que els Oficials oien missa, el socialista Jaume Garcia -afusellat el trenta-nou, una vegada acabada la guerra- demanava armes al governador Antonio Espina per tal d'armar els sindicalistes. - Armes, quines armes? - demanà algú. Hores abans Aurora Picornell -assassinada l'any trenta-set al cementiri de Porreres- li havia fet la mateixa sol·licitud. Necessitam armes, però les úniques armes que s'aconseguiren foren quaranta escopetes de l'armer Pou. En realitat clamaven inútilment al cel, atès que tots sabien que si l'exèrcit sortia de les casernes no hi havia armes a Palma per plantar-li cara. El destí estava marcat. A posta quan un escamot de militars acudí al Govern Civil a detenir a Antonio Espina, Jaume García i Gabriel Galiana, que eren presents al seu despatx, llançaren les seves pistoles a la xemeneia, amb un gest d'impotència. Amb les primeres clarors el General Goded controlava Palma. I quan els ciutadans sortiren al carrer, s'assabentaren que la cursa de braus que havia de celebrar-se la mateixa tarda - Ignacio Sánchez Mejías i Juanito Belmonte en el cartell -s'havia ajornat. Es clar que no fou aquesta -ni de prop fer-s'hi - la més important sorpresa que havien de rebre aquell día, denou de juliol de mil nou-cents trenta-sis
|