Mallorca a la reraguarda, o el temorals "quinta columnistes"

Memoria Civil, núm. 38, Baleares, 21 septiembre 1986?

Damià Quetgles

Si Mola encunyà el concepte de 5èna columna (organització a la reraguarda de l'enemic ), quan l'intent d'entrar a Madrid pel novembre de 1936, els caps militars de Mallorca ja manifestaren el temor de l'acció de "l'enemic" a la reraguarda, el mateix juliol de 1936. Hi havia ordres al respecte. Hi ha al·locucions de Ramos Unamuno i comunicacions de Franco. Es parlava de "traidors" que haurien de "sentir los efectos de una mano férrea" si no es presentaven voluntaris i de "regeneración y purificación" pels vacil·lants que ingresin a les milícies.

Això vol dir que fou una preocupació permanent intentar decapitar una possible 5èna columna. Ja el mateix Goded abans de partir cap a Barcelona havia donat ordres concretes i cridat els "reemplazos" de 1931-35. Ben aviat les minvades milícies civils que havien participat en el cop van augmentar notablement i actuaven de policia auxiliar de l'exèrcit.

El 12 d'agost s'inicià la mobilització de reserves amb la crida dels "reemplazos" de 1933 y de 1934, sota l'apercibiment de sumaríssim als que no es presentessin.

Mallorca en peu de guerra

Si aquesta crida no s'havia fet era per la promesa de Ramos Unamuno, cap de les milícies ciutadanes, de comptar amb 20 mil homes segurs; però sobretot, per por a que elements republicans s'introduissin a les casernes.

Esd em aquest moment que comença la triadella. Els empresonats en edad militar són emportats a presons militars. I, per testimonis directes, sabem que, a la caixa de reclutes o a les diverses casernes, foren separats de la tropa els elements assenyalats amb una "creu roja" a les fulles municipals d'allistament, quedant com a sospitosos tots aquells que no tenien el nom subrallat en "blau" a les llistes remeses dels diversos ajuntaments. Un servei d'informació de tipus polític, delators i espies entre la tropa ferien la resta.

Bartomeu Ensenyat que es presentà a la caserna de San Pere, després de romandre alguns dies per fora vila, perseguits pels falangistes de la contrada de Vilafranca, on era secretari d'Esquerra Republicana, va ser cridat i incomunicat a la mateixa caserna. Quan el desembarcament republicà, fou traslladat amb tot un grup a una cova d'Enderrocat.

Arribàren a ser 70 soldats empresonats sense llit ni comunicació exterior. Quan la presa de Toledo, va poder escriure una nota dictada a casa.

Ek 17 d'agost es mobilitzaren caps, suboficials i personal auxiliar de l'exèrcit per formar els quadres nous i recolzar l'acció de les milícies civils. El mateix dia foren movilitzats, també, els soldats llicenciats dels "reemplaços de 1932 i 1931, I el 26 d'agost, els llicenciats de 1929 i 1930.

La impressió generalitzada era d'indefensió de l'illa mentre no arribessin reforçaments. Així que moltes persones compromeses políticament no es presentaren. Restaren amagades o es passarenj als desembarcats. i els detinguts governatius veren com la seva causa es complicava amb l'actuació de deserció o alogun grau de rebeldia. I els que eren "caçats" pel front, acusats de pertànyer a les fantasmagòricques columnes "Amer" o "Oleo".

Després del desembarcament

El "Boltetín Oficial de la Provincia", per aquells mesos de setembre i octubre de 1936, estava ple de requisitòries contra soldats que no s'havien entregat, sota l'apercibiment de ser declarats "rebels". S'iniciaren causes per deserció a altres, I s'obriren els camps de concentració que acolliren a la gran majoria de "quinta-columnistes" mallorquins, a tots aquells acusats de pertanyer-hi sense poder-los aplicar més causa.

Per aquests mesos també hi ha moltes citacions al Jutjat Militar per tal de declarar a causes obertes per la troballa de cossos morts a les carreteres. Tal és el cas de Catalina Palmer, esposa de l'inspector de primer Ensenyament, Fernando Leal. Després de declarar se li va extendre un certificat de la troballa a la carretera de Sóller, quilómetre 12, mort a causa d'una hemorràgia interna. El certificat fou publicat per "Mallorca Nova", el primer d'agost de 1937.

Homes enviats a la península

No es disposen, ara per ara, de xifres exactes de les expedicions a la península. Pel març de 1937 sembla que va partir la primera, segons una ordre que exigia el trasllat d'un 50 per cent del "mando" de l'illa. Els acompanyaren 150 falangistes de la "Bandera de Mallorca" i 250 soldats.

Entre aquests soldats hi havia un grapat de "voluntaris" reclutats als camps de concentració que volguessin "purgar" les seves culpes al front.

A partir d'aleshores, partiren sempre unitats completes. Dins aquestes, no hi mancaven, però, voluntaris que portaven la idea feta d'evadir-se en el front. Es eloqüent el testimoni, recollit per "Mallorca Nova", d'un evadit al front de La Alcarria pertanyent al Batalló d'Inca:

"Fórem embarcats a Palma completament desarmats per temor a la insubordinació que cova en el si de les unitats militars de Mallorca. Vam travessar la península en tres després de desembarcar a Sevilla. I no se'ns donà armes fins que fórem al front, a Jadraque"

Persecució a les casernes

Incorporar-se a l'exèrcit era un salconduit davant els escamots incontrolats que circulaven per l'illa. Fou un recurs fàcil a la fi de salvar la pell per tots aquells que es sentien compromesos políticament i estaven en edad militar. Però el servei d'informaci´`o de la policia política estava infiltrat a les casernes. Fins i tot, companys de tota la vida es convertiren en delators. A Llorenç Pons de Llucmajor, per exemple, hom li col·loca una pistola sobre el coixí a la caserna d'Inca. Li fou obert procés per intent de rebelió.

Però el cas més expectacular i enigmàtic es produí a la base de Son Sant Joan. Allà hi havia "l'aviació legionària de Mallorca", els avions italians. I una secció de sapadors d'Enginyeria per tal de trencar esquerda i ampliar la pista d'aterratge. No hi havia edificació abastament per romandre tota la tropa i aquest destacament dormia a tendes de campanya. Alguns dels sapadors trobaren millor aixopluc al sostre d'un hort del costa. Allà es va còrrer la veu d'un complot i, als pocs dies, eren detingudes 19 persones. Era dia 30 de maig, San Ferran, patró dels enginiers. Un a un foren interrogats pels aferes Jaume i Ferrer de Sant Jordi, qui els mostraven tres sanalles grans plenes de bales i alguns fusells. Foren traslladats amb un autocar a la comisaria de policia, del carrer de la Missió. Barrado y els seus homes prosseguiren amb els interrogatoris. Foren durs. Els presos restaven a una petita habitació, on no es podien ni jeure. Van estar-hi uns 18 dies. Algun dia sencer, sense menjar. Finalment foren traslladats a Illetes. Obriren sumaríssim contra el sergent Andreu Bauçà Ginard, de Sant Joan, a qui no es coneixia militància política, i contra Francesc Ramis Duran, que havia escapat a un escamot de falangistes a la costa de Son Fuster amb un bras ferit i s'havia entregat a la caserna quan el cridaren. Foren afusellats els dos.

Sabotatge

L'acusació que els portà davant l'escamot d'afusellament era de sabotatge per posar arena a la benzina dels avions i l'amagament d'armes i municions. Molts d'implicats no sabien res de res. Sentiren parlar, després, d'un complot, el pla del qual consistia en tocar l'alarma de Son Banya per tal d'arreplegar el comandament militar a les casernes, on es pegaria un cop de mà i s'amollaria i armaria els presos de ca'n Mir.

Algú relacionava diversos fets i pensava que el complot estava organitzat i el comandament militar no arribà a saber l'abast real dels implicats. Per altres, el pla era d'una ingenuïtat impensable, una treta de la policia política que no parava de fer purgues dins les casernes, vists els nombrosos casos de deserció al front. Quasi bé cap dels empresonatsque hem pogut consultar estava assabentat del pla. Rumors n'havien sentit, al sostre.

Presó militar d'Illetes

Arribaren a ser uns 200 els presos al fort militar d'Illetes, Els presos que havien conegut ca'n Mir diuen que a la presó militar s'estava molt millor: bon menjar i el tracte molt humà del capità Pons. Però tots són unànims recordant el sadisme del tinent, sobretot a l'hora de donar notícies. Comunicava, esperant l'hora habitual de cridar al pres en capella per afusellar-lo, l'indult. Perquè allò més desagradable d'Illetes eren els afusellaments. Es feien a l'esplanada per damunt el fosser on estaven els presos, que sentien les descàrregues i, algun cop als mesos d'estiu, des d'un cantó, veien caure els cossos abatuts dels seus companys.

Hi havia un nutrit grup de llucmajorers i de felanitxers. Tots recorden al sergent de carrabiners Arrabal, que no volgué sortir sense abans despedir-se de tots els presos. També a Angel Biosca Rojo, nebot carnal del cap d'Estat Major del'exèrcit republicà que va estar 17 mesos condemnat a mort, tot esperant el bescanvi que no s'arribà a fer. Es va desfer la camisa i ells mateix donà l'ordre de disparar. Abans s'havia negar a confessar-se i el confessor li havia inflat una galta. També, a Sebastià Sureda de Consell, que estudiava matemàtiques ...

Poco a poc, i a mesura que s'havien executades les penes de mort i eren definitives les sentències d'un i l'altre, els presos passaven a la presó provincial o destinats a batallons disciplinaris dels camps de concentració de Mallorca, de Formentera, i més tard a la península o al nord d'Àfrica, juntament amb els membres de l'exèrcit republicà fets presoners. Era l'exèrcit "cautivo i desarmado", l'exèrcit dels perdedors, malgrat haver-se allistat al del "invicto". Tanmateix la seva sort era coneguda abans que agafessin les armes.