ALCUDIA / Desfent la murada

Memoria Civil, núm. 39, Baleares, 28 septiembre 1986

Damià Quetgles

 

La murada de la "fidelísima" ciutad d'Alcúdia ha vist passar el temps, la gent i moltes coses. Dessecada l'albufera per uns anglesos, terrenys pestilents esdevingueren quarterades d'horts. L'increment de producció agrícola generà guanys que van permetre crear les bases d'una certa industrialització que podia tenir amb el port una sortida pròpia camí de l'exportació. Però la tradició marinera de la contrada era utilitzada per un altre tipus de comerç, el contraband, que, per la seva ilegalitat, generava uns beneficis més grans. Diuen que la guerra se'n ho va dur tot. I per no deixar, ni homes als carrers i part de la murada del sector nord esdevinguda trispol de la carretera al Port de Pollença. Un fusell i al front- Uns grillons i a la presó. O un maó i a desfer murada. I a callar, amb l'obligació i l'obediència com a normes de conducta.

 

Quan es proclamà la II República hi va haver una mica de festa. El partit de'n Verga havia governat i Alcúdia havia conegut el sabor del progrés. La central de gas pobre, que feia trontollar les mateixes murades quan amollaven el motor, havia esdevingut una fàbrica de tapissos, ca'n Vidal, que ocupava mig centenar de dones. La fàbrica de paper de S'Albufera havia conegut anys esponerosos. I la serradora del Port de l'Olla, als Barcarets, era també drasana.

 

Quelcom havia passat per a què els "socis" de'n Verga es fessin republicans abans d'entrar la República. La clau per entendre aquest canvi d'actitud política ens la dona el port. El Port d'Alcúdia era, quasi bé tot, una porquera, una gran granja de porcs i aviram que s'exportava a Barcelona- I les barques petites, donaven més guanys als pescadors descarregant contraband, que sortint a pescar. En Verga s'havia fet amb la Transmediterrànea. I D. Antoni Ques, "en Torró Gros", enriquit pel seu matrimoni amb una senyora francesa devers Oran, s'havia sentir perjudicat. D. Jaume Ramis, propetari de la serradora i exportador de ramaderia sentia la presió del monopoli del comerç que s'implantava des de la Transmediterrànea.

 

El Batle assassinat

 

D. Jaume Ramis fou nomenat president de la Gestora republicana i, després, elegit batle d'Alcúdia a les eleccions repetides del maig de 1931. Republicana, per rebuig a les maneres de fer tradicionals, havien obtingut la confiança del poble. D. Antoni Ques deixà el local de la plaça per a Centre Republicà. I entra la colla de carregadors del moll s'organitzà un sindicat que es quedà amb el vell local republicà del carrer Cavalleria, mentre un sindicat del mateix caire socialista, però més amplio de base, s'organitzava al costat del Centre Republicà de la Plaça.

 

Quan semblava que s'obria una porta de progrés arribà la notícia de la mort del batle a Alger. Després arribà el cos amb barca. Es van escriure pleguetes i romanços i ningú s'amagava de dir que D. Jaume Ramis havia estat assassinat a trets de pistola per assumptes de contraband. El tinent de batle, Bartomeu Serra Romina, republicà de centre, ocupà la batlia.

 

La mort a trets, fets pels carrabiners, als germans Isern que transportaven contraband en un cotxe, deixava de ser un avís. Era la mostra de l'existència d'una lluita soterrada pel control del negoci de contraban. Els assumptes públics no coneixien gaire millora i la gent es desentenia, al temps que irrumpia en el món del negoci un nou incentiu, el turisme. I "Air France" posava estació d'escola en el vol dels seus "Hidros" que anaven a Alger, en el port d'Alcúdia.

 

Plaça d'Alcúdia.  Les persinaes oberta de la dreta corresponen al Centre Republicà. A la cantonada de més avall, a la Unió Obrera. Al fons, edifici de l'Ajuntament

 

Del Front Popular a l'alçament

 

La victòria del Front Popular a les eleccions de 1936 significà, més que res, la presa del partit d'Antoni Ques a favor d'Esquerra Republicana. Era una home que feia vasa, malgrat no residir habitualment a Alcúdia. Com a la majoria de pobles, el Govern nombrà una Comisió Gestora municipal per tal de coordinar una política de progrés a nivell d'Estat i justificar la restitució dels ajuntaments suspesos a rel dels fets d'octubre de 1934 a Astúries, aprofitats per la dreta per returar l'acció progressista dels ajuntaments republicans. A Alcúdia fou nomenat president de la Gestora Bartomeu Mestre Garriga, llogater del magatzem de sota el Centre Republicà. Formaven la Comissió Gestora, amb ell, quatre republicans (Colau Cifre, Francesc Gelabert Roca Josep Llompart i l'amo n'Antoni de Ca'n Sequer) i dos socialistes (Miquel Domingo Curret i Joan Rebassa). Els socialistes celebraren aquell any un 1 er. de maig en totes. I començaren la mesura de l'esplenada de la porta de Sant Sebastià per a construir-hi l'escola graduada.

 

Però els esdeveniments precipitaren les lluites altra vegada. Aquesta vegada, però, tenien marcat caire polític. En Salomó, en Jaume Secretari, en Biel Torres ... forern empresonats a Inca per fer propaganda de Falange i parlar en contra de la República. No hi estaren gaire temps. Sembla que el mateix Antoni Ques va intercedir.

 

Però arribà l'aixecament militar per sorpresa. Un diputat que estiuejava al Port de Pollença va anar a les oficines d'Air France per comunicar-se amb la península, perquè havien detingut Alexandre Jaume. En el mateix moment un escamot de militars llegien a la plaça el ban de guerra davant una multitud de gent

 

 

 

 

 

 

 

Es mestre d'aixa, Miquel "Curret", president dels socialistes acudiencs, que va viure intensament l'aixecament militar.

 

El Ciutat de Tarragona

 

Amb el vaixell Ciutat de  Tarragona arribat de matinada al Port d'Alcúdia, havia vengut de Menorca el comandant Zaforteza de coordinar el pronunciament a Menorca. El capità del vaixell P. Riutort s'assabentà dels asdeveniments a terra i els mariners pels homes que carregaven el vaixell ancorat en badia. L'horabaixa de tot, el tinent de la Guàrdia Civil J. Sureda es feu acompanyar pel delegat de Marina Joan Zaragoza per detenir la marineria del vaixell, sospitosa de resistent a la revoltosa. Tinent i delegat foren detinguts a bord i el capità del Ciutat de Tarragona ordenà tallar cadena i fer-se a la mar amb llums apagats quan arribaren els 20 números que havia embarcat el patró Isidoro per deternir la marineria, el vaixell ja no hi era.

 

Els carrabiners

 

Seria el dijous 23 ó el divendres 24 de juliol que arribarren dues camionades de falangistes de matinada i van treure del llit a punt de fusell a Miquel Domingo Curret i Colau Cifre. També se'n dugueren el metge Arrom per negociar amb els carrabiners de Sa Pobla amagats per Cap de Pinar. Ja portaven alguns poblers. Un d'ells anà a negociar amb els resistents: per cada atancant mort, materien un dels detinguts. Els carrabiners i acompanyants s'entregaren a condició de ser processats legalment. Es rendiren als militars. però els detinguts ja no s'aturaren a caseva. Foren duits a Inca, al quarter, el sergent de la guàrdia civil d'Alcúdia, s'encarregà que els fesin amollar d'inmediat i tornàren a Alcúdia.

 

Desembarc i detencions

 

Quan Bayo desembarcà al Port de Manacor, els falangistes alcudiencs per tal de rompre la murada d'indiferència de la població anaren de casa en casa dels mes destacats republicans i socialistes. O milicià, o a la presó. Una quarentena d'alcudiencs anaren al front i una altre quarentena a la presó. El carrer dels Pins quedà bui d'homes.

 

Després arribaríen els italians i començaríen una pista d'atarratge a S'Albufera, que no s'arribaria a fer. Destacaments militars fortificarien la costa, simplement, però els joves eran cridats uns rera els altres per anar al front. Arribà la notícia d'un home mort, d'un altre, i un altre fins a l'afussellament de'n Torró. Per aquest temps, però, el capità Vidal ja controlava la vida militar i civil d'Alcúdia. Al vell quarter del carrer Major ocupat pels falangistes ja no s'obligava a beure oli de ricí ni es talleren els cabells a cap dona llevat d'Antonia Pollenseina. Però soterradament es corria el rumor que havien mort dos alcudiencs dins el propi cementiri del poble. El rector feia informes de rojos peligrosos i les persones no adictes al movimiento eren perseguides d'una manera o un altre. Per exemple, un vell hortelà fou multat amb dos mil pessetes per vendre moneitatos cinc cèntims més cars que el preu establit. Ni el batle Magí Marquès, no falangista, podia controlar la persecució. Una altra vegada els esdeveniments passaren per damunt les persones, que contemplaven com pedra a pedra, la murada era enderrocada i convertida en carretera cap al port de Pollença. I amb la mateixa indiferència no volgueren saber quí eren aquells caminers forçats, perquè els alcudiencs es veien també forçats a perdre el símbol d'una llarga història i l'esperança en un esdevenidor propi.

 

AL MARGE

Sis persones d'Alcúdia foren víctimes de la repressió que es desfermà a l'Illa. Antoni Ques Ventanyol, afusellat a Ciutat el 24 de febrer, fou el darrer i el més significatiu, perquè els demés no eren persones destacades políticament ni econòmicament. Els membres de la Comissió Gestora foren tancats, així com els principals dirigents polítics locals.

Gabriel Camps Cucuia i Jaume Pizà estaren empresonats a Bellver i un bon dia foren posats en llibertat. No es va saber res més d'ells.

D'una manera semblant desapareixen el mariner Marià Galiana i Miquel Pascual, mestre Jordi, només que hi ha el rumor que algú va veure com eren afusellats al cementiri d'Alcudia a mans de falangistes.

D'Alcúdia sortiren diverses barcades de fugitius cap a Menorca (en "Morro"·, en Miquel de ca'n Cap de Bou, en Jaume Comes ... ) N'Esteve Guaita, dirigent republicà que també va poder escapar-se, al final de la guerra va poder-se instal·lar a França. Avui, juntament amb Miquel Domingo, són els únics que queden vius de la gent d'esquerres d'aquelels hores.

Al front moriren una desena d'alcudiencs. I el tinent Sureda i el Delegat marítim, Zaragoza, foren morts a Menorca en el decurs dels anys de la guerra.

 

El Alcalde de Alcudia

EL OBRERO BALEAR

nº 427  14/05/1910

 

¡Levántate pueblo de Alcudia!

Llorenç Bisbal

EL OBRERO BALEAR

nº 428  21/05/1910