Josep Massot i Muntaner - Entrevista

Memoria Civil, núm. 16, Baleares, 20 abril 1986

Jaume Pomar

INICIACIÓ DELS ESTUDIS SOBRE LA GUERRA CIVIL A MALLORCA

- Personalment, com jo, com d'altres, la cronología et situa en aquest grup generacional que no vam fer la guerra, que no la vam viure perquè en acabar-se encara no havíem nascut, però que encara hi van ser a temps de patir-ne les conseqüències. Potser aquest és un dels motius de les teves recerques.

- La preocupació informativa pel tema va ser la tònica general per a molts durant els anys universitaris dins l'època franquista. Jo en vaig participar fins a cert punt, però quan vaig treure el meu primer llibre: Els mallorquins i la llengua auttòctona (1972) no em pensava sortir-me mai de la meva vessant inicial d'estudis, bàsicament de llengua i literatura.

El descobriment que vaig fer a Montserrat de la biblioteca especialitzada en el tema em va condicionar i ja no n'he sortit, ampliant constantement les descobertes inicials. De fet es pot dir que la feina seriosa va començar l'any 1974, potenciant-se a l'any següent amb els inicis de Randa.

- Dins quina metodología situaries el teu quefer?

- Jo he volgut fer història seguint els paràmetres de Pierre Vilar quan es refereix a interpretar la realitat de Mallorca d'una manera globalitzada. Per això he estudiat prèviament les versions que em donaven els dos bandols, publicades a diversos llocs en forme de llibres i d'articles. També ja acudit a les informacions d'arxiu, que encara avui són difícils d'assolir, però que abans eren impossibles de consultar, Poc a poc he pogut recollir informació d'importància, quantitativa i qualitativa. Una part ja he donada a conèixer l'atra, poc a poc, anirà sortint. Una altra font que m'ha estat molt valuosa és la premsa que va de l'any 36 al 43 o 44, importantíssima pel meu treball d'ara sobre la repressió i per establir les activitats del Tribunal de Renponsabilitats Polítiques. Finalment, la història oral, mijantçant la qual he pogut saber, per exemple, quin era el punt de vista del desembarcament de Bayo dels metges que anaven amb l'expedició o d'un grup de monges que hi eren d'enfermeres.

- D'aquesta manera han vist la llum interpretacions ben distintes a les "domèstiques" que de nins havíem sentit.

- Históricament sempre és així, la interpretació la fan els guanyadors i cal un gran treball en profunditat per desmuntar els seus edificis ideològics, que es desvetllen palesament a l'inrevès contrastats a la llum d'altres documentacions o dades. Aquest fet, però, és el mateix per tot arreu, la dinàmica és sempre la mateixa.

- I quin és l'estat general dels arxius, aquí i ara, deu anys després d'haver-se endegat el procès democràtic, quan podria semblar que a tots ens importa restablir el passat tal i com es va produir, sense més disfresses?

- Estam pendents, encara, d'una Llei d'Arxius que es desenvoluparà amb reglamentacions especials. Entretant és més convenient no parlar-ne massa. Cada vegada que salta el problema hi ha una nova frenada en aquest sentit. L'explicació que sovint es dòna és la de que es tracta de papers reservats. Aquí actualment hi ha normes donades per als arxius civils, però no per als militars. L'Arxiu històric-militar si hi vas, te'l mostren fins arribar a la Guerra dek 36-39. Es un fet que existeix a tots el països la necessitat de regir-se per normes oficials i que hi ha reserves per a persones concretes. No fa gaire, un amic meu va voler consultar un arxiu que no era d'aquí, però va rebre una carta signada per un militar mallorquí on li deien textualment: voste no veurà mai aquests papers. A vegades, hi ha més mànega ampla amb els estrangers. I altres vegades et demanen: "vosté què és, franquista o antifranquista, perquè si és neutral ens pot fer molt de mal". Per tot això, jo de moment intento establir unes síntesis dels problemes, però no considero que pugui dir, encara, la darrera paraula.

. I l'Arxiu del Bisbat?

- Els primers documents que m'arribaren d'allà varen ser unes fotocòpies que m'envià un amic meu estranger, protestant. Després, per treballar-hi, he hagut de convèncer els responsables. El problema, en aquets casos, és saber on vols anar i que els qui tenen la informació sota la seva vigilància t'hi deixin arribar. Aquest aspecte del treball, en general, com dic, no està normalitzat. Aquí hi ha molt de material aprofitable que s'hauria d'ampliar amb altres fons d'Itàlia i d'Anglaterra, a més d'informacions que s'han de cercar a Barcelona, Madrid o a Mallorca mateixa, poble per poble, dins llegats que es troben perduts, mal ordenats. L'ideal seria poder formar equips que s'hi posassin, perquè per a una persona sola és una tasca molt dificultosa.

- Quan començares encara era més difícil, no?

- Efectivament, les primeres conferències que vaig donar a la Universitat d'Estiu de Prada, el Seminari de Mallorca o Montserrat encara tenien un hàlit de clandestinitat a mitges, quelcom de cosa prohibida. A vegades he rebut anònims meynspreadors i altres vegades cartes signades, que he contestat sempre i normalment han acabat en bones relacions: no tenía raó jo o la tenien ells i ho establíem, canviant d'opció jo o convencent-los a ells

L'EXÈDICIÓ DE BAYO VISTA DES DE BARCELONA

- Des de Mallorca el fet s'ha vist de molt diferents maneres. Hi ha literatura als respecte. Crec que tu pots situar l'expedició des d'altra banda, dins el context dels preparatius, la visió política del fet, etc..

- La gènesi de l'expedici s'ha d'entendre dins el context polític i militar, que encara avui se'ns mostra confús. La Generalitat s'ha quedat sense poder i el Comitè Antifeixista ha guanyat protagonisme. Els oficials de marina es troben embarcats, l'aviació és de poca importància i una important part dels oficials de terra estan amb els revoltats i els fidels a la República estàn mal vists. Després de la sublevació a Barcelona, els militars pràcticament es dissolen. La força militar passa a estar composta per milícies conformades a partir dels partits politics, amb un batibull on s'estableix una escalada de lluites per conquerir el poder. Tant l'expedició de Bayo a Mallorca com l'anada al front d'Aragó dels anarquistes són la consequência d'aquest estat de coses. Pel que fa a l'expedició de Mallorca el problema és que fou un fracàs i per això mateix ningú no vol assumir-lo com a iniciativa pròpia. Quan ens hi acostam per aclarir-ho, tothom se'n renta les mans. Inicialment hi havia un projecte des de Madrid. Al costat d'això, uns eivissencs van a València on s'entrevisten amb n'Uribarry capità de la Guàrdia Civil responsable de les milícies valencianes. Donen a conèxier que a Eivissa hi ha un bon arsenal d'armament. Al mateix temps, a Barcelona a través de la Generalitat, alguns mallorquins, entre ells Antonio Ma. Sbert, pensen que ha de ser bo de fer ocupar Mallorca. En Bayo canalitzarà aquestes dues voluntats, posant-se d'acord anb n'Uribarry i amb la Generalitat i hi ha, també, negociacions entre la Generalitat i la Guàdia Civil. Des del Ministeri de la Guerra es donen ordres concretes d'ajudar l'expedició que, tanmateix, es compleixen sense massa entusiasme. Entre els grups que s'hi engresquen hi ha Estat Català i CNT, que considera als primers com a feixistes, i també el PSUC, aleshores encara un petir partit que creix, així com d'altres de menys relleu, un nucli de marineria, hidros d'Aeronàutica Naval de Barcelona i soldats de la guarnició de Menorca. Amb la columna Uribarry hi van voluntaris valencians i guàrdies civils. El 19 d'agost n'Sbert parla per ràdio anunciant l'alliberament. També s'ha de tenir en compte un grup d'un centenar de mallorquins, que havien anat a l'Olimpiada, i que s'enrolen en l'expedició, i un petit grup de gents de distints països, molts dels quals es trobaven a Barcelona a rel de les Olimpiades. Es la primera experiència de guerra del que podríem dir Brigades Internacionals, tot i que no ho eren, encara.

- Es a dir que, una vegada més, ens trobam amb la mentida dels guanyadors, referint-se a la "púrria, "carroña", milícies reclutades al "Barrio Chino", etc.

- Crec que des d'aquí es van exagerar molt tots aquests aspectes. Dins l'expedició hi havia gent de tota casta: idealistes, soldats, estangers, metges, infermeres que eren monges, un fer que no és gaire conegut, i també, com sempre, un element de "lumpen" que certament són els que varen prendre el sol, nedaren a la platja o es varen fer servir ensaïmades en loc d'anar a ocupar Manacor, cosa que hagessin pogut fer en molt poques hores. Es així que ho explica en Vicenç Guarner al seu informe quan inspecciona el Front de Mallorca. Jo tenc aquest paper, també desconegut, i el trauré a un llibre que em proposo fer sobre el desembarcament de Bayo, perquè allò, per falta de comandament militar, va ser una autèntica olla.

- Hi ha qui ha cregut entendre que els militars d'aquí de Mallorca, és a dir, alguns d'ells, tampoc no ho van tenir massa clar, en aquells moments, i que enviaren tropes cap al sud, és a dir en direcció contraria.

- Es cert que alguns d'ells no varen veure les coses clares. Els consells de guerra, i això és significatiu, imposaren penes i sancions acusant-los de poca energia, però mai no de traició ni tampoc de sedició. Podría ser que algun militar es sentís republicà, però varen fer el que pogueren i quan no fou així és perquè s'equivocaren. Històricament no s'aguanta la hipòtesi dels militars traïdors, mes aviat el problema és que ho féren. Els problemes, d'altra banda, són molts, perquè el primer dia ja els milicians de Bayo varen rebre una forta "debacle" que els infringiren els militars amb l'artilleria. Encara que, en general, l'assumpte de Porto Cristo va ser mal duit per un cantó i per l'altre. Els militars no apreciaven massa les milícies de Falange perquè a la nit se n'anaven a dormir a ca seva. I els republicans quan reembarcaren és perquè ja estaven a punt de tirar-los a la mar. Feien falta vaixells, avions i el Govern Central no es fiava d'en Bayo perquè els contava històries. L'ordre del reembarcament, la va donar la Generalitat. Després, és clar, en García Ruiz i els italians s'atribuïren l'èxit, que només va ser l'ordre que els altres havien rebut de retirar-se. L'eufòria i l'exuberància d'en Rossi li van fer pensar que podria conquistar Menorca i fins i tot desembarcar a Catalunya. De fet, només varen a nar a Eivissa.

LA REPRESSIÓ S'AGUDITZA DESPRES DE L'EXPEDICIÓ

- La teva conferència, un capítol del llibres que prepares sobre la repressió, marca distints moments d'intensitat en el persecució de l'enemic a Mallorca, amb una primera fase institucionalitzada i una segona fase irracional, quasibé pensant en la frase de Mussolini: un enemic mort no parla, substituïnt el "parla" per actua".

- El problema de moment no passa d'intentar una primera sínstesi de les fases de la repressió. En primer lloc no s'ha de parlar de 18 de juliol, a Mallorca, sinó de 19. Una altra data nostra és el 15 d'agost, amb l'arribada de Bayo. O el 2 de setembre, amb l'euforia dels reembarcaments. O el 15 de setembre, quan comencen els consells de guerra. O l'abril del 37, quan Barrado es substituït per Víctor Ensenyat, molt més moderat en els seus procediments. També he volgut fer veure, amb textos legals de premsa, la repressió sistemàtica, que no consisteix tan sols en matar persones i que no es dóna d'igual forma per tot arreu. Altres aspectes relatius a la vida social, com puguin ser les instruccions de Mola, el bàndol d'estat de guerra de Goded, el segons bàndol de Díaz de Freijó amb exposicions per eliminar els partits polítics, les societats recreatives, les cases del poble, l'Associació per la Cultura de Mallorca, o l'Orfeó Mallorquí. També, un esforç per controlar l'Administració o les forces d'ordre públic i assolir la fidelitat de l'exèrcit i la guàrdia civil. Després, aconseguir recursos per comprar armes i pagar l'exèrcit. I, finalment, la creació d'un règim de sospitosos estimulant la delació dels no adherits, amb accions concretes, empresonaments de persones destacades, dirigents de partits polítics o de sindicats obrers.

A partir dels primes dies d'agost, el règim de sospitosos es fa més dur, arribant a l'eliminació física de persones. Recorda, en aquest sentit, que entre el 19 de juliol i el desembarc de Bayo, la nit del 15 al 16 d'agost, no es pot parlar de moltes execucions, només alguns casos aïllats, càstigs exemplars en casos de vaga, o venjances personals, o extralimitacions. Quan comencen els afusellaments massius, aquests són ordenats per militars i no per civils, contant amb forces paramilitars als pobles. A final d'agost, Rossi comença la campanya de fanatització amb discursos on parla d'afusellar tots els rojos. A la Plaça de Cot fins i tot parla de matar els porters de les organitzacions obreres. Sens dubte Rossi juga un paper important, però no és ells el primer. No hi ha en ell l'origen de la repressió, que continua quan ell se'n va. Les execucions a les cunetes continuen fins a l'abril del 37- I aquí Bernanos diu ver: varen ser entre dos i tres mil els desapareguts.