|
Consell: La vergonya d'un consell de guerra Memoria Civil, núm. 12, Baleares, 23 marzo 1986 Damià Quetgles Republicans i socialistes de Consell sofriren el procès més aberrant de tots els consells de guerra qui hi va haver durant aquells mil dies de guerra, a l'illa de Mallorca. La causa 36 de l'any 1936, desprès d'ambiguos resultats i dubtosos considerants, sentiava a 24 penes de mort i cinc condemnats a 30 anys de presidi major als 29 processats. Foren executades tres d'aquelles penes capitals. Però 18 homes i dones es van veure embolicats en una maquinària acusatòria que els estigmatitzaba com adherits a la rebelió, quan simplement havien aconsellat als obrers que no treballassin o havien demanat clemència pel familiars tancats. Desprès de la bomba a la Casa del Poble de Ciutat el Governador havia demanat als batles que denunciassin els feixistes. Malgrat haver multat a Gabriel Pol Bibiloni, propietari d'una fàbrica d'embutits, per sabotetjar un acte en el qual s'explicaven les noves mesures polítiques en relació a l'ensenyament laic Josep Pizà, havia contestat que a Consell no hi havia ningú perillós.
Josep Pizà Moià, batle front-populista afusellat en la causa 36 de 1936 Poble recent, amos tradicionals Mil nou-cents vint-i-cuatre marca el punt de partida de Consell. Aquest any, es segregá d'Alaró. A diferència d'aquella localitat, Consell estaba conformat per una població més pagesa, que obrera, malgrat els petits tallers d'esperdenyers o la fàbrica de Ca'n Pampó. Així, doncs, els batles Josep Ramallet, propietari d'un petit taller, o el republicà Toni Verdera, Es Porrerenc, representaven més bé a aquests petits propietaris aferrats a la terra, que no el sentiment progressiu dels republicans azañistes o els socialistes alarorencs. Així i tot, els més joves no entraven en el joc de poder que s'establia entre l'amo en Llorenç Torrer, Tasa de Mainou i la rectoria. Amb l'euforia del moment, les Joventuts Socialistes i el món sindical, van viure hores d'apogeu. Els republicans tancaren la seva seu a la Plaça i acudien al al local dels socialistes del carrer d'Alaró, on vibrava l'avanguarda socio-política local. Així arribà el mil nou-cents trenta-sis i fou nomenat batle el socialista Josep Pizà Moyà, recolçat per Nofre Sureda. L'escusa Els falangistes de Consell havien assajat les guàrdies al convent de les monjes, però com a tants de llocs, no donàven cara. Ho havia fet el seu cap, Bartomeu Pol Bibiloni, en defensa ded l'escola de les monjes. Però la nit del 18, alguns d'ells anaren a Ciutat i el 19 amb armes a les mans participaren en la presa de Ciutat, mentre el jovent de Consell més esquerranós es preparava per anar al Castell on tenien concentració comarcal. Eufòrics per una victòria, gaire bé, sense resistència del bàndol sublevat, els falangistes de Consell van prendre l'Ajuntament el dilluns, I amb la ràbia d'una agressió aèrea de Ciutat, la tarda del 23, dijous, procediren a la destrucció de les plaques dels carrers canviades per l'Ajuntament front-populista: noms de liders obrers, cap-devanters republicans o persones lligades amb les ànsies de llibertat i justícia social. De sobte, un tret. El jove Jaume Oliver Campins, falangista, que participava directament en la tasca de silenciar cantonades amb la culta del seu fusell, gemegava d'una ferida. Una barretjada, una barramada i quatre insults als republicans llibertins foren suficients per montar la coartada i amagar la realitat. Molt prop de la cantonada on lluía el nom de Largo Caballero, en aquell moment esmicolat, hi havia ca's Totxo, cafetet on anaven els republicans. La inexperiència en l'ús d'armes del jove falangista fou traduït per atentat. I l'endemà, divendres, batle, tinent de batle i altres set eren detinguts juntament amb l'amo de Ca'n Totxo i transportats per un camió militar al vaixell-presó, Jaume I. Mentre, un focial, feia el peritatge balístic del que havia succeït la tarda anterior. La intransigència Els militars negàren la possibilitat d'un tret disparat des de Ca'n Totxo. Els veïnats sabien -havent estat tancats a casa, però amb l'orella al carrer- de l'accident. Les "floretes", que tenien germans tancats al vaixell, juntament amb Na Pisqueta i les germanes de la pròpua cunyada, anàren a demanar clemenci al rector, D. Nadal Munar. El rector va dir que callassin si no volien ser tancades com els seus germans, martis o familiars. En el desconcert d'haver de tornar enrera, desprès de les detencions, es montà una causa a a partir d'un fet: alguns socialistes havien aconsellat a la gent qaue no anès a treballar aquell dilluns 20 de juliol, tot i esperant ordres del Govern de Madrid. |
El procés Els 10 detinguts tornaren a Consell als pocs dies. Però la Guàrdia Civil i falangistes locals els esperàren i els aficaren a Ca'n Totxo, esdevingut seu de Falange, per a tornar-los embarcar cap al moll. Ja no es cercava el tirador furtiu, sinó que s'havia obert un procés contra totes les autoritats front-populistes per adhesió a la rebelió. Acompanyaren a aquells primers, una altra remesa als pocs dies. Passàren la nit a Ca'n Totxo. Foren purgats de ricí i amb la merda als talons foren ingressats a la bodega del vaixell Jaime I. Seguiren noves remeses: una vegada 4, d'altres 2 ó 3. La marquinària acusadora fermava caps, però l'enfilall s'anava allargant. Aquelles dones també foren acusades de rebels. I al vaixell els primers ja sortien de dubtes en torn a l'amo en Llorenç Ripoll que havia dit que els feia tornar tancar perquè no els matessin. Des del batle Andreu Vidal Isern fins al darrer falangista va tenir a veure amb la cadena acusatòria. Un processat en el seu judici va poder aconseguir la llista dels seus acussadors particulars, que guarda escrita de puny i lletra del seu defensor. S'aconseguí al final tancar la llista d'acussats: 2 homes i 7 dones tenien qui els assenyalava com a capdevanters de la resistència, d'una resistència inexistent; però que servia d'escusa a un incident que no s'hauria haver de produït; però aquell jove amb el fusell aconseguit el 19 a Ciutat era tot esperit sense saber que portava entre-mans.
Sebastià Sureda, afusellat La sentència Les cinc penes de mort i la cadena perpètua que van correspondre a les dones de Consell, foren commutades per 30 anys. Als 6 anys de presó foren alliberades- També se'ls commutà la pena a 21 dels homes. El darrer a tornar a Consell fou Antoni Campins Rosselló, qui besa amb gest emotiu la fotografia de Sebastià Sureda, el millor amic que he tengut mai. De les 18 penes de mort, en foren executades tres: el batle, Josep Pizà, el segon batle, Nofre Sureda i Sebastià Sureda, germà de l'anterior. Aquest darrer ocupava provisionalment la direcció de les Joventuts Socialistes i sobre aquesta presidència provisional caigué la responsabilitat. Segons acta que guarda una filla del batle Pizà, datada el 18 d'octubre de 1937, on es firma la pena de mort com a sentència, resulta que aquests tres personatges participaren en una manifestació rebel i eren els caps dels grups marxistes que van recórrer els tallers del poble amb l'objecte de paralitzar la feina; resulta; també, que hi ha més de vuit fols de l'expedient amb firmes que ho testimonien. Per això, es considera el fet com a delite d'adhesió a la rebelió i se'ls sentencia mort. Un company de presó, a Illetes, recorda les darreres hores d'en Sebastià Nofre: Jo li estava donant una classe de quebrats. El Tinent Miralles, amb el somriure particular de quan havia d'acompanyar algú a capella, li comunicà que recollís les seves pertenències. Es feu un silenci aclaparador, que només va ser romput per l'imatge de Sebastià tornant a la cel·la. L'alegria momentànea, instantània, als 10 minuts de silenci amb olor a mort, fou quebrada per la confirmació de la sentència del propi Sebastià que anava a reunir-se a Ca'n Mir amb el seu germà Nofre i el batle Pizà. Allà cridaren varies vegades, durant la nit la fatídica, vives a la República". Tal volta eren crits desesperats; però, també, desvergonyits; amb tanta pocavergonya a més que els qui els acusava, però amb tota la causa d'una voda que li queden hores.
Memoria Civil, núm. 41, Baleares, 12 octubre 1986 Llorenç Capellà
|
