Avui ja no se'n parla Memoria Civil, núm. 28, Baleares, 13 mayo 1986 Antoni Serra
Abans de possar-me a escriure, en aquesta tarda assolellada de juny, un xic ventosa, m'he quedat un moments en blanc, mirant sense veure-hi els fulls de paper. Fa dies que Llorenç Capellà m'havia demanat un article sobre la repressió al meu poble, Sóller, durant la guerra civil, i el tema, per bé que ja és històric pel temps transcorregut em continua semblant complex, envitricollat i, sobretot, susceptible de crear recels o de desvetllar inquietuds. "Mira que hi han passat cinquanta anys per damunt però la ferida encara pot tornar a sagnar ..." em va dir no fa gaire un personatge que estava ferit d'ala. Potser sí que és ver. I això que jo som dels que estan convençuts que el revengisme, malgrat unes quantes minories nostàlgiques, ja no és possible a hores d'ara, si em permeteu la ingenuïtat de pensar així. Crec que de debò que la guerra civil, la repressió, el "nacional-catolicisme" dels tenebrosos anys quaranta i cinquanta, ja són elements superats -que no és exactament el mateix que oblidats- d'una història recent que, d'altra banda, no ens sedueix gens ni mica intel·lectualment. No ens servirà de res obsedir-nos pel passat ni mirar-nos-hi el melic de les pròpies desgràcies o calamitats, perquè, en realitat, allò que ens pertoca de fer és resoldre cada dia el present per veure si, amb poc de sort, som capaços de pellucar un horitzó sense gaires tempestes. Doncs, bé, a partir d'aquest pressupòsit i des d'un caire literari, em referiré a la repressió. Si més no, me'n faig el propòsit. I ho faré de manera general, interpretativa, com qui fa una crònica no gaire apassionada dels propis records. Dels records d'infantesa, és clar, sovint barrejats amb anècdotes, converses i confidències que, en un moment o altre, m'arribaren a les orelles quan encara era un al·lot desconcert i temerós
Esquerra Republicana de Sóller: D'esquerra a dreta (drets) Josep Arbona Ferrer, Daniel Briera Isard, Sebastià Cirerol Garau, Josep Pizà Servera i Antoni Gay Morey; (asseguts) Martí Morell Rul·lan, Joan Palou Coll, Jaume Bennàssar Mayol, Jaume Coll Garriga. Diversos tipus de repressió En aquets moments no tenc una estadística prou fiable de la repressió a Sóller. No sé exactament quants de morts trobaren als afores del poble, ni quants varen esser els afusellats després de judici, ni quants de condemnats hi va haver a cadena perpètua, etc. Però segons las referències (i no sé si el Diccionari vermell de Llorenç Capellà em permetria canviar d'òptica, perquè encara no he tingut ocasió de consultar-lo), la violència diguem-ne "nacional" o del "Movimiento salvador" no es va cobrar tantes víctimes com a d'altres indrets de l'illa, com per exemple, a Manacor. Es clar que a Manacor hi va haver, encara que fos poc temps. un front de lluita (i el desembarcament de les tropes de Bayo) i a Sóller, no. Això, d'entrada. I, a més, Sòller era un poble amb uns ideals de vida i unes pràctiques socials que de manera convencional podríem considerar burgueses. La vida social era bàsicament controlada per sollerics que havien fer fortuna a Amèrica o a l'Estat francès, per comerciants dedicats al tèxtil i per un nuclis -pocs i en decadència- econòmics lligats a la terra, els terratinents, ben pensats i conservadors. Amb això vull dir que Sóller no era un poble conflictiu .... a pesar que hi havia una base obrera, precisament la que proveía les deu o dotze fàbriques de tèxtil que hi havia aleshores. Sembla, però, que la implantació del moviment sindical ugetista va esser prou difícil o molt més encara el de precedència cenetista. La prova és que la dreta guanyava ampliament les eleccions. Per exemple, a les generals de novembre de 1933, la dreta (Fons, March, Zaforteza) aconseguí 9.514 vots, mentre que l'esquerra (Carreras, Jaume Mayol) s'hagué de conformar amb 2.776. Es un exemple, tan sols ... I ho devia esser ben difícil d'estructurar una organització sindical a Sóller. Tan és així, que he sentir contar a persones gens ni mica sospitoses que, tres dies abans de la sublevació militar (18 de juliol), un metge jove molt conegut intentava a les totes de crear un nucli d'UGT en una fàbrica de teixists -no record ara si a la de les Animes o de Ca'n Pizà- i que, al cap de tres dies quan el bony ja havia rebentat, aquest mateix metge i ugetista es passejava pels carrers del poble amb la camiseta blava de Falange. Ja se sap, en aquells moments es veu que abundaren les conversions ideològiques de signe miraculós ("tocats de gràcia de Franco"), que diria un modern tractadista de l'humor), i que tot succeïa amb una rapidessa de vertigen ... Parlar de repressió , però, no vol dir fer referència únicament a les morts -amb judici o sense-, que també n'hi hagué lamentablement i tràgicament, sinó a una mena de violència molt més refinada i, per això mateix, més perdurable. Es aquell estat de terror ambiental que planjà sobre les families que tenien parents militants a partirs d'esquerra: socialistes, comunistes, anarquistes o d'Esquerra Republicana. Es aquella atmosfera tenebrosa i d'amenaça fluctuant, que es perllongà durant anys i anys. Josep Serra i Pastor, apotecari i batle accidental de Sóller
|
Foment de la Cultura de la Dona: d'esquerra a dreta (dretes) Caterina Arbona de Colom, Rosa Colom, Francesca Pizà d'Arbona, Isabell Morell; (asseguts) Antónia Morell d'Alcover, Rosa Bennàssarm Maria Marquès Vda. de Frontera, Margarida Trias Vda. de Busquets. Un cas particular: el batle condemnat a mort En el moment de la sublebació, el batle de Sóller, era un germà de mon pare, és a dir, l'oncle Josep Serra i Pastor. Era apotecari de professió, militava a Esquerra Republicana i era batle accidental des de feia mesos. No cal dir que no era cap revolucionari ferotge. Més aviat el contrari. De familia benestant, son pare, el metge Pere Serra i Caneyelles, també ho havia estat, batle -entre els anys deu i vint-, pero pels conservadors. Sigui com sigui, el fet és que Josep Serra, dia 20 de juliol, rebé una telefonada de Ciutat, a través de la qual el comminaren a posar el càrrec a disposició de Falange. Naturalment l'home va dir allò de -només rep ordres de la República. Probablement es devia pensar que la sublevació dels militars seria cosa de dies i que la normalitat republicana s'imposaria al capdavall. Però, a Mallorca, la cosa no va anar així. Els militants de Goded guanyaren la partida als civils d'Antonio Espina. Josep Serra va haver de fugir del poble, assabentat que alguns falangistes havien partit de Palma cap a Sóller per fer "justicia", i se n'anà a refugiar a una possessió de son pare, Cals Reis, a Escorca. Al cap de poc, l'hi descobriren, i va esser empresonat, jutjat i condemnat a mort. Em record molt bé encara del relat que en feia l'oncle: -Entre els falangistes que em varen venir a detenir, hi havia n'Antoni Batach, addicte al "Movimiento" i que despres seria el nou batle de Sóller. I he de dir, però, que ell em salvà la vida, perquè durant el viatge amb cotxe de Lluc a Inca (1), amb un parell més de detinguts, un pobre home va esser obligat a devallar del vehicle, i el deixaren a la cuneta amb un tret a la nuca. Si no hi hagués estat en Batach, probablement jo hauria tingut la mateixa sort ... I ja quan arribàrem a Ciutat, em dugueren a un lloc de Falange del carrer de la Glòria, crec recordar, i m'hi feren un simulacre de judici ideològico-religiós, amb encapironats i un bagul enrevoltat de ciris ... Una cosa molt tètrica, que no oblidaré mai. El cert és que, en el judici real, Josep Serra va esser condemnat a mort. Aleshores, les "ànimes caritatives" d'aquell temps insinuaren a son pare -el metge Serra- que si els seus altres fills, en Pere Lluc i en Miquel, s'afiliaven a Falange tal volta hi hauria possibilitat d'aconseguir la commutació de la pena per una altra de cadena perpètua. Així ho varen haver de fer, encara que en Miquel, sens dubte per escrúpols, preferí els carlins més que no els falangistes, De tota manera, va haver de fer un viatge a Burgos per entrevistar-se amb el cardenal Gomà -aquell que beneïa els canons- i gestionar la salvació del germà (2) Tot i l'odissea, l'ex-batle republicà en sortí relativament ben lliurat -no així els seus amics Emili Darder, Bernat Marquès, Alexandre Jaume, et-, i durant la postguerra passà un grapat d'anys empressonat a les dependències de l'hospital que hi havia al carrer ciutadà de la Pietat. Històries de la Història Ja he dit que no sempre la repressió donava com a resultat la violència definitiva, és a dir, la mort ... De vegades, però, va esser inevitable, com en el cas del també solleric Bernat Marquès, al qual acusaren, entre altres "delictes", d'haver deixat el seu cotxe descapotable perquè hi passejassin el president republicà Niceto Alcalá Zamora durant la seva estada a Mallorca. A Marquès, l'afusellaren en el fort d'Illetes, a les sis trenta de la matinada de dia 5 de juny de 1937, segons que consta a l'acta de defunció que signà ek jutge Joan Alemany Ensenyat, i de la qual tenc una còpia a l'arxiu. Bernat Marquès tampoc no era cap revolucionari exaltat, ni cap "rojo perillós", com els agradava de dir als falangistes, sinó una persona acomodada, amb fortuna personal, amb un ideari polític, diguem-ne, progressista -de la mateixa manera que molts d'altres, com Darder, Roses, Ques, Matheu, Oliver i Domenge, etc..-, obert a l'aventura política de bastir una societat més justa i més lliure. També la de Maria Mayol va esser una altra historia de repressió i vexació, encara que la sort que li tocà va esser molt diferent a la d'Aurora Picornell (la dirigent comunista assassinaren al cementiri de Porreres), ja que, al capdavall, ella ho va poder contar. Maria Mayol era una dona insòlita en aquell temps, políticament avençada (s'havia presentat a les eleccions general 33), molt activa en qüestions culturals, li preocupava el tema de la dona i el seu retard social i polític. Així és que, juntament amb les germanes Marquès Coll i d'altres, fundà la Biblioteca per a la Cultura de la Dona. Jo havia parlat amb ella algunes vegades, quan me la trobava pel carrer de sa Mà o de la Rosa. Devien esser els anys cinquanta, i era petita, enèrgica i molt vivaç, a pesar de l'edat i de les penalitats que havia passat. Igual que si em renyàs, em solia dir: -Ja me n'han fetes, ja, de coses, però tanmateix, no han aconseguit de fer-me canviar- i em feia la mitja-. Aquests polítics d'en Franco perden el temps amb mi. Però Maria Mayol va patir les conseqüències del franquisme, fins i tot després d'haver mort. Record que el director del setmanari "Sóller", que aleshores era Miquel Marquès i Coll, va intentar dedicar-li un número monogràfic maquetat i a punt d'imprimir, va rebre pressions de censura o dels cagallons de la censura -era ja els anys seixanta, no són berbes- i tot va quedar paralitzat, de manera que Maria Mayol no va rebrer l'homenatge pòstum que es mereixia, Podria contar moltes altes coses, però ja n'hi ha prou. Ja he dit que parlaria de les coses que em tocaven de prop ala memòria personal. Ens agradi o no, és tan enfora com ara això i que encara no ha merescut del tot l'amnèsia col·lectiva, per bé que s'hagi elegit no poques vegades el camí del silenci i de l'oblit aparent. Si els penya-segats de Ca Madó Pilla poguessin parlar i si els ermitans del 36 de Valldemossa fossin vius, sense dubte contarien tràgiques revenges amb sollerics com a protagonistes. El temps, però, que és implacable amb tot, desdibuixa qualsevol perfil, fins i tot el més punyent. De vegades és una sort, qui ho dubta ... Al cap dels segles, el record ja no és possible i només en queda la recreació històrica o la literatura. No sé fins a quin punt l'una o l'altra són fiables ni si això de la fiabilitat o la infiabilitat té cap importància.
"Repressió també és aquella atmosfera d'amenaça fluctuant, que es perllongà anys i anys (Desfilada d'una centúria de Falange a Sóller) (1) De la breu estada de Josep Serra a la presó d'Inca hi ha un testimoni gràfic publicat a "Historia de la Vieja Guardia de Baleares", del marqués de Zayas encara que sigui equívoc i falsejat. (2) Recull aquest episodi amb més pèls i senyal a "Esbós de biografia" que vaig escriure com a introducció al llibre de Miquel M. Serra Pastir "De tot vent" (Ed. Moll, Palma 1984) |
|