AL MARGE / Manacor / La fira de la sang Amb el desembarc de les tropes del Capità Bayo a Punta Amer, la repressió a Manacor -que fins aleshores sols s'havia concretat en la detenció de militants dels partits d'esquerra- assolí nivells d'una crueldad difícil de comprendre des de la perspectiva d'avui, si no tenim en compte l'odi latent entre els membres dels respectius fronts de dretes i d'esquerres d'ençà de l'entrada de la República, i el pànic que revifà entre els avalotats el possible triomf de Bayo. Aquell estiu, Manacor va convertir-se en la fira de la sang, vessada sempre injustament, però. en aquest cas, vessada. a més, indiscriminadament. A Manacor es desfermaren totes les passions més innobles que nien din el cor humà, de tal manera que al cap dels anys, encara es recorda amb por aquella tragèdia. Memòria Civil -publicant com publica avui, algunes de les fitxes de les persones que trobaren una mort tan injusta com cruel- no pretén revifar vells odis que, d'altra banda, al cap de cinquanta anys. han estat superats per generacions que han après que la convivència dels uns amb els altres és l'única fórmula vàlida d'acarar el futur, però ho fa conscient que el seu deure és el de comptar la història real i com es va produir. Adelantam alguns casos que serveixen de mostra de la represió, així com part de la llista d'afusellats a l'espera dels pròxims números dedicats a aquest tema. ALGUNS DELS AFUSELLATS DE MANACOR Li deien En Fai. Quaranta quatre anys. Pertanyia o simpatitzava amb Esquerra Republicana i conreava el camp, el temps que no exercia el seu càrrec de Guàrdia Rural. Quan esclatà la rebelió militar va jugar a conillons amb als seus perseguidors per les contrades de Manacor. Finalment l'agafaren mentre dormia dins un forn de coure pa. Sembla que l'assassinaren dia vint d'agost del trenta-sis a Son Coletes tot i que altres informacions assenyalen la data del catorze de setembre del mateix any. Sigui quan sigui, el mataren. Un dels assassins, anys després, ho va explicar amb una certa filosofia popular. Passava pel carrer la vidua de Sebastià Fai, amb els fills, i quan la va veure va adreçar-se al seu acompanyant: Mira-la. Ella te les branques però jo tenc el tronc. Li deien En Coqueta. Tenia quaranta-cin anys i era casat. Treballava de fuster. Pertanyia a Esquerra Republicana. Al marge de la seva afiliació, el seu politicisme venia en cera manera imposat per un fermall familiar: era cunyat del Batle Amer i la seva esposa, Maria, treballava de cuinera en el Grup Escolar. El mataren a Son Coletes el vuit de setembre del trenta-sis Li deien En Pompeia. Treballava de foraviler i tenia trenta-tres anys. Casat amb Magdalena Bassa, assassinada. Era el Batle de Son Carrió i possiblement pertanyia a Esquerra Republicana. Quan va produir-se el desembarc de tropes de Bayo, va unir-se a elles- El cansament i les males condicions de vida, agreujaren la dolència estomacal que patia i, dies abans del reembarcament, ell, malalt, oferia l'estampa del soldat vençut. La nit del tres al quatre de setembre va quedar-se a domir en una caseta anomenada Son Sanxo i, quan va llevar-se, els republicans eren lluny de la costa. Conscient que havia perdut la partida, no dubtà a penjarse abans de caure presoner de les milicies. Sembla que li restà ànim per enviar un missatge a son pare. "Mon pare, si em penj és perquè no vull morir humiliat pels carrers de Manacor" Era el venedor del diari "Ultima Hora" i la història de la seva mort és, curiosament, e lcant a un apassionada necessitat de viure. Un manacorí, En Guillem Bulla, el va descobrir amagat per una barraca del Llodrà. En Bulla li aconsellà prudència, car la sang feia rierol per la contrada i va prometre portar-li menjar sempre que li fos possible. En Joan Clar ja venia de la mort. Va dir-li a En Bulla: "A mi no em cerquen. Estic afusellat". Un dia va desaparèixer de l'amagatall i sembla que es va traslladà a Sa Pobla, a casa d'uns coneguts. Potser, si hagués escoltat el consell d'En Bulla, seria viu. Però no es preocupava gaire per amagar-se, i un altre manacorí el va reconèixer passejant pel carrer i el va denunciar. Detingut altra volta, el tancaren provisionalment dins el campaner de l'església i abans que els seus paisans acudisin a fer-se càrrec d'ell, va llançar-se des de la torre damunt les banques d'un arbre. El bot fou espectacuñar i l'esclat, notable. Tot i això, encara que es va fer malbé una cama, aconseguí escapar. Finalment el localitzaren per mig del camp, caminant cama coixa, i el caçaren a trets. Morí dins el terme de Santa Margalida. Li deien En Pauet. Tenia quaranta anys i era casat. Treballava de tabalarder i simpatitzava amb Esquerra Republicana. Quan es produí el desembarc de les tropes comandades per Bayo, decidí traslladar-se amb tota la família a Artà. El detingueren, per tant a aquest poble, i el mataren a Son Coletes el vint-i-sis d'agost. Tenia trenta-dos anys i era fadrí.. El seu germà Bartomeu intentà salvar-li la vida, pagant amb la seva el preu del silenci. De tota manera fou un sacrifici balder, atès que Miquel va esser detingut i torturat. Havia estat frare jesuïta i les desercions religioses no es perdonaven. A més. després de l'exclaustrament, en lloc de mantenir una actitud civil pasiva, la seva evolució intel·lectual el dugué a dirigir el setmanari republicà Nosotros. No cal dir que la ràbia que despertà entre els sectors més reaccionaris de la societat manacorina va ser intensa. El mataren el quatre de setembre del trenta-sis. Li deien En Gallet i simpatitzava amb el Partit Socialista. Quan es produí el desembarc de les tropes de Bayo va quedar en zona republicana, atès que vivia a Porto Cristo. Precisament ell i el Batle Joan Parera, aconseguiren que els milicians no afusellassin dos falangistes de la localitat, de malnoms S'Escolà i En Baons. No li servi de gaire aquest gest d'humanitat. Reembarcat Bayo, el detingueren i l'afusellaren al cementiri. Quaranta anys. Casat. Treballava de picapedrer. L'assassinaren al cementiri, el vuit de setembre del trenta-sis. Tenia quaranta-i-un anys i estava casada amb Antoni Alomar, també assassinat. Ambdós regentaven una rellotgeria a Manacor i una altra a Porto Cristo. Es rumoreja que els acusaren de tenir una emissora clandestina, amb la qual es comunicaven amb les tropes de Bayo. Uns diuen que Antoni Alomar va ser detingut un dia de la segona quinzena d'agost i que, passat dos vespres, deingueren inesperadament Margalida Jaume, sense reparar que estava embarassada de set mesos i que deixava les dues filles, dormides i sense protecció. Altres diuren que els detingueren ambdós el mateix dia i que un militar de Manacor s'encarregà de telefonerar als familiars de Llubí, perquè passassin a fer-se càrrec de les nines. A Margalida Jaume l'afusellaren el vint-i-vuit d'agost. |
Li deien En Moliner. Cinquanta-un anys. Casat per segona vegada. Simpatitzava amb Esquerra Republicana i era Guàrdia Municipal. Quan va produir-se la rebel·lió militar, va solidaritzar-se amb els carrabiners i possiblement per aquesta raó l'afusellaren al cementiri el vuit de setembre. MESQUIDA, MateuLi deien En Meixeu. Aquest home tenia un cafè que va ser clausurat els primers dies de la rebel·lió militar. El cobriren de batzers i li calaren foc, en el cementiri. Vint-i-set anys- Li deien En Tafal i era escrivent de la Sala. Va romandre quatre mesos empresonat a Can Mir i finalment l'assassinaren a les costes de Xorrigo. Quaranta-quatre anys. Casat. Li deien En Moreó i tenia un cafè a Sa Bassa. Simpatitzava amb Esqyerra Republicana. L'assassinaren al cementiri el vuit de setembre. Trenta-sis anys- Casat- Pertanyia al Partit Socialista i era regidor de l'Ajuntament. Regentava amb el seu germà, Antoni, un negoci de cavallets de fira. A ambdós els assassinaren al cementiri el set de setembre. Li deien En Birombo. Denou anys. Fadrí. Jornaler. L'assassinaren al cementiri la nit del vint d'agost del trenta-sis i mesclà la sang am la del seu pare i la del seu germà. ALTRES AFUSELLATS Frau, Joan Lliteras, Joan (fill de l'anterior) Perera Gomila, Joan
|