Antoni Marimon La Mallorca d’esquerres: el cas de Calvià
Abans del 1936, una data que no podem oblidar mai, la Mallorca progressista, (i en això Menorca i Eivissa no eren diferents però tenien ritmes molt distints), es corresponia sovint a la Mallorca urbana o, com a mínim, a la presència d’una indústria o un comerç d’una certa importància. Sens dubte, i com a mínim des del 1868, o més aviat del 1808, Palma i Maó eren els bastions fonamentals d’un pensament liberal i progressista que aconseguirà predominar durant el Sexenni Democràtic i la Segona República, i, sobretot en el cas de Maó, durant bona part de la llarguíssima Restauració (1874-1923). Ben aviat, en major o menor mesura, un conjunt de ciutats i viles grans tengueren associacions, cafès i grups de caràcter progressista. En són exemples, Manacor, Felanitx, Ciutadella, Alaior, Inca, Llucmajor i, en menor mesura, Pollença i Sóller. Es tracta de nuclis amb una economia diversificada, en ocasions amb una certa indústria i bones comunicacions terrestres o portuàries. Però també hi va haver viles més petites, com Alaró, Andratx, Esporles, Marratxí o, en menor mesura Artà, en les quals, en ocasions, però no sempre, a causa de l’existència d’una important indústria, va sorgir una esquerra cada pic més arrelada Però també hi hagué alguns nuclis més agraris, sense gairebé fàbriques ni port, en els quals aparegué una esquerra molt forta. Els dos exemples més clars d’aquesta esquerra rural són Montuïri i Calvià. Deixarem el cas de Montuïri per una altra ocasió, però podem comentar detalladament el sorprenent cas de Calvià gràcies al llibre de Manel Suárez Salvà, El moviment obrer a Calvià (1923-1936) (Lleonard Muntaner Editor, 2008). Aquest autor ha reconstruït l’ascens de l’esquerra a través de la premsa de l’època, les fonts orals i la documentació de l’Ajuntament de Calvià. S’ha d’insistir molt en la petitesa (uns 2.400 habitants repartits entre dos nuclis, Calvià vila i es Capdellà) i predomini aclaparador del sector primari en aquest municipi. A més, podem aportar algunes dades que posen de relleu la pràctica inexistència de cap mena d’esquerra sota la Restauració, si bé Suárez Salvà esmenta alguns precedents durant el Sexenni Revolucionari. Amb tot, durant la segona fase de la Restauració probablement mai no va esser elegit cap regidor republicà i, el 1899, en els comicis a Corts, el candidat de la Unió Republicana només va rebre 48 vots, a comparar, per exemple, amb els 158 que aconseguiren a Esporles, els 273 d’Andratx i els 214 de Montuïri. El 1910, el candidat republicà Francesc García Orell rebé tan sols 30 vots en tot el municipi de Calvià i, en canvi, 178 esporlerins i 348 montuïrers atorgaren el seu vot al dirigent republicà palmesà. Encara el 1919, el republicà Francesc Villalonga rebé a Calvià només 15 vots, mentre que a Andratx, Esporles i Montuïri n’aconseguia 150, 61 i 117, respectivament. A més, en aquella data els republicans anaven en coalició amb els socialistes, que presentaven Joan Montserrat Parets. Aquest, no rebé ni un sol vot a Calvià! I això que obtingué xifres importants de sufragis a Palma, Alaró (352 vots), Andratx (200), Artà (200), Esporles (68), Felanitx (430), Inca (178), Lloseta (130), Llucmajor (800), Manacor (302), Marratxí (137) i Sóller (108). Tanmateix, a partir del 1923, amb la fundació de la Federació Obrera de Calvià aquesta situació es modificarà completament. De fet, l’evolució fou relativament ràpida, i si el 1919 era un poble totalment dominat pel caciquisme de conservadors i liberals monàrquics, el febrer del 1936 havia passat a esser l’únic poble de les Illes Balears en el qual triomfà el Front Popular. Segons les dades aportades per Manel Suárez Salvà, el candidat de la coalició d’esquerres més votat fou, per molt poc, Bernat Jofre, d’Esquerra Republicana Balear, amb 685 vots, mentre que el candidat més votat de la coalició de dretes va esser Jaume Suau, del Partit Republicà de Centre dominat per Joan March, que rebé 595 sufragis. A més, l’esquerra s’imposà tant en el nucli de Calvià vila com en el llogaret des Capdellà. Aquestes xifres són molt diferents a les de la resta de les Illes Balears. En un context de forta confrontació, fins i tot a Esporles i Alaró guanyaren les dretes aquell febrer de 1936, encara que per poc (919 per 826 vots i 1.371 per 932, respectivament). Però el triomf conservador fou aclaparador a molts de municipis de Mallorca i, així, per exemple, sense sortir de la serra de Tramuntana, a Banyalbufar el Front Popular obtingué 25 vots per 395 de les dretes i a Bunyola, més comparable per les seves dimensions a Calvià, la proporció és de 181 vots per les esquerres i 1084 per les dretes. En aquests municipis, fins i tot tenint en compte una certa influència del caciquisme, el predomini conservador era evident. En canvi, a Calvià, encara el 1938, fins i tot les autoritats eclesiàstiques reconeixien que, davant el colp d’estat militar del juliol del 1936, i en el cas concret des Capdellà, "un reducido sector lo ha visto con complacencia, otro sector con indiferencia y el sector más numeroso con desdén". Com va esser possible aquesta excepcionalitat calvianera? Quines foren les claus de l’ascens de l’esquerra en aquest municipi i no es molts d’altres? El llibre de Manel Suárez Salvà dóna molta llum sobre aquestes qüestions, com veurem la setmana vinent Historiador Reproduït de Diari de Balears 9 de setembre de 2008
Ascens i destrucció de l'esquerra calvianera Antoni Marimon A partir del 1923, però no abans, com veiérem en l'article de la setmana passada, Calvià es començà a destacar com un municipi amb una forta presència de les esquerres i, en especial, dels socialistes. En aquella data, com explica Manuel Suárez Salvà en la seva documentada obra El moviment obrer a Calvià (1923-1936), es va fundar a la vila de Calvià la Federació Obrera Calvianense (FOC). Aquest sindicat, "de obreros del campo y demás profesiones y oficios", es configurà com una societat de resistència que pretenia defensar els treballladors, oferir determinats serveis i participar en la vida política municipal. Ben aviat, i de sobte, trobam Calvià entre els municipis més progressistes de Mallorca. Així, el setembre del 1923, la FOC participà en un acta a Palma convocat pels socialistes i comunistes contra la guerra del Marroc. Significativament, de la Part Forana, a part dels calvianers, només hi assistiren delegacions d'Esporles i de Llucmajor. Sota la nefasta dictadura de Primo de Rivera, que fou un assaig sense sang de la de Franco, i aprofitant la tolerància i, en ocasions, el suport de les autoritats, es va crear la UGT a Mallorca, i la FOC en fou una de les deu societats obreres fundadores. En aquella època, alguns dels dirigents de la FOC, com Jaume Pallicer i Pallicer, fins i tot foren regidors de l'Ajuntament de Calvià segons el peculiar sistema corporatiu primoriverista. El 1931, en el comicis municipals d'abril foren elegits 4 regidors independents, dos regionalistes, 2 liberals, 1 conservador i 1 antimonàrquic, el socialista Sebastià Estades. Però aquests resultats foren impugnats i se celebraren noves eleccions el maig d'aquell mateix any amb un resultat molt diferents: 6 socialistes, 3 republicans federals i 1 republicà de centre (els antics liberals). Es donava la particularitat aque els socialistes havien estat elegits tots a Calvià vila, mentre que els quatre republicans representaven es Capdellà. Així, Calvià esdevengué l'únic ajuntament mallorquí amb majoria socialista (si bé a Alaró hi hagué un empat entre socialistes i republicans de centre), amb Julià Bujosa Sans com a batle. I la nova administració impulsà l'aplicació de les mesujres socials legislades per la nova República i va tenir un paper important com a mediador en la vaga de les collidores d'octubre del 1932. A més es creà un Registre de Col·locació Obrera per intentar pal·liar l'atur i es va projectar la construcció de dos grups escolars (un a cadascun dels dos nuclis de població més importants) i un escorxador municipal. Pel que fa als procesos electorals, en els comicis a Corts de juny del 1931, triomfà àmpliament la Conjunció de republicans i socialistes, mentre que en els de novembre del 1933 el seu èxit fou molt més ajustat, però s'ha de tenir en compte que, en tot Mallorca, les esquerres només guanyaren en aquest municipi i a Esporles. Per cert que en aquests comicis es posà en relleu un fet força interessant, l'existència d'un nucli comunista al Capdellà vinculat a la societat de resistència La Fraternal i compartint local, com a mínim el 1936, amb el Partido Republicano de Izquierdas, o sigui, Esquerra Republicana Balear. Així, mentre el prodomini UGT/PSOE era molt gran a Calvià, al Capdellà ens trobaríem amb un insòlit model comunista/republicans d'esquerres, dues tendències sobre les quals caldria aprofundir un poc més per completar l'evolució de les esquerres a Calvià. L'octubre de 1934, els sis regidors socialistes foren suspesos (però no els tres republicans federals elegits el 1931), però el febrer del 1936 arran del triomf del Front Popular en l'àmbit espanyol, i també a Calvià, aquests regidors foren reposats en els seus càrrecs. Però, quines foren les causes d'aquesta sorprenent, i singular, hegemonia de l'esquerra (sobretot dels socialistes) en un municipi poc poblat i molt rural? Com molt bé explica Suárez, Calvià encara era un municipi molt latifundista, amb una terra molt pobra, sous molt baixos i pèssimes condicions laborals. El turisme aleshores era molt incipient i encara no suposava un factor econòmic de pes. El 81,3% de les terres del terme pertanyien a senyors que residíen a Palma. Així, predominaven els jornalers del camp, i no els petits propietaris, com s'esdevenia a molts de municipis del Pla de Mallorca i fins i tot de la serra de Tramuntana (Banyalbufar, per exemple). Però això no basta per explicar l'auge de l'esquerra, i en el cas de Calvià va esser fonamental la proximitat i els contactes amb Palma. Així, per exemple, el dirigent i regidor socialista Jaume Pallicer era amic del dirigents ciutadans com Ignasi Ferretjans o Llorenç Bisbal, i ja el 1923 la Federació Obrera Calvianense es va adherir a la Federació de Societats Obreres de la Casa del Poble, I un tercer element, més hipotètic, és el fet que un cert nombre dels dirigents havien emigrat a Cuba i haurien agafat consciència de les possibilitats de canviar. D'altra banda, tot i que a Calvià hi va haver alguns petits incidents, el prevere Damià Vidal reconeixia "que no hubo situación violenta alguna contra la iglesia". Malgrat això, el juliol del 1936 es desencadenà una onada de repressió contra les esquerres a Calvià que només pot esser qualificada de terrorista. Historiador Reproduït de Diari de Balears 16 de setembre de 2008
Les exhumacions ´no son ni urgentes ni necesarias´ MANEL SUÀREZ Un dels factors que més han pogut ajudar al restabliment de la normalitat democràtica a Argentina i Xile ha estat la recuperació dels cossos de les persones assassinades pels militars colpistes i la seva devolució a les famílies respectives. A més, la justícia xilena (en una actuació que va merèixer el respecte i l´admiració del poble espanyol, jutges i fiscals inclosos) no va tenir cap problema en jutjar els assassins.
Reproduït de Diario de Mallorca, 12/11/2008
|
