L'hora dels jutges, la repressió oficialitzada

Memoria Civil, núm. 41, Baleares, 12 octubre 1986

Mateu Morro

De bell antuvi s'ha d'admetre, si més no en aparença, que un Consell de guerra, amb tot el seu protocol o ritual, és una forma més "civilitzada", d'exercir la repressió que no el simple assassinat sense judici. Però en aquest cas, més "civilitzada" vol dir més freda, més sistemàtica, i igualment absurda, iagualment aberrant i injustificada.

D'ençà que s'imposaren els consells de guerra les execucions incontrolades a càrrec de civils armats minvaren. Es a dir, la repressió institucionalitzada, amb un vernís de legalitat jurídica, arribà a esdevenir dominant. A la salvatgeria de l'assassinat a l'albir del botxí s'hi sobreposà -tot i que no el substituí del tot- la irracionalitat de la raó dels revoltats contra la República: els que no feren res, a causa de llur significació política o de llurs responsabilitats públiques, es transformen en culpables del delicte d'adhesió a la rebel·lió. Els rebels jutgen i condemnen els qie s'han mantingut dins la legalitat. I aquesta monstruositat jurídica no és cap entrebanc per a condemnar i executar nombrosos mallorquins totalment innocents d'haver exercit cap violència.

Els consells de guerra realitzats el temps de la guerra foren una pura formalitat per a embellir l'exercici del terror contra la població. Les sentències sovint no tenien res a veure amb el desenvolupament del judici, responien als interesos polítics del moment, al joc d'influències que es movien a l'ombra i a mesquindats de tota casta que governaven les actuacions de jutges i fiscals. Qualsevol fotesa bastava, com la que dugué a la mort els soldats d'Infanteria Gabriel Mulet i Joan Terrassa, acusats de no saludar la bandera espanyola que un grup de falangistes passajaven pels carrers, jutjats el 6 de febrer de 1937 al Regiment d'Infanteria Palma 36.

En els consells de guerra s'iniciaren el setembre de 1936 i perduraren fins alguns anys després d'acabada la guerra. En el primer moment, és a dir, el juliol  i l'agost de 1936, la pràctica habitual foren els assassinats sense judici, que a partir del setembre disminuïren. De tota manera, a partir del gener de 1937 tornà a començar una altra tràgica roda d'assassinats "incontrolats", en part per mor de les celebres "tretes" de presos de Ca'n Mir o d'altres empresonaments. Homes que teòricament eren alliberats, però que a la pràctica eren masacrats la mateixa nit del seu alliberament, La pràctica combinada d'execusions dictaminades en consell de guerra i execusions sense judici s'allargà durant bona part de l'any 1937, quan Bayo ja era molt lluny i no hi havia res que ho pogués justificar, i almenys arribà a l'abril de 1937.

Les víctimes

Pels consells de guerra hi passaren les persones més diverses i de les procedències geogràfiques i socials més diferents. Carabiners, soldats, tripulants de vaixells capturats, però sobretot gent del poble. El caràcter classista de la repressió franquista és indiscutible. Es una qüestió comprovable sense cap dificultat a cada poble i a cada barri de Ciutat de Mallorca. Els empresonats, els jutjats i els afusellats són -en una immensa majoria- treballadors. Es curiós, malgrat tot, que aquells falangistes i militars tan honestament capficats a dirigir la neteja implacable de la mala herba mai es demanassin perquè la llavor del mal, el malèvol marxisme, arrelava amb una insistència sospitosa entre els treballadors, entre les classes populars, entre els més pobres. No ho volien saber això ni els interessava gaire als botxins.

En canvi Bernanos sí que se n'adonà de qui eren els homes que omplien els camions camí de l'ercorxador: "Els arrestaven cada vespre als llogarets perduts, a l'hora en què tornen del camp; partien cap al darrer viatge, amb la camisa aferrada a les espatlles a causa de la suor, amb els braços encara plens del treball de la jornada, deixant la sopa servida sobre la taula i una dona que arriba massa tard al llindar del jardí, tota sufocada, amb el boliquet ben pitjat dins el mocador nou: Adiós! recuerdos!. Es podran retreure moltes coses a aquell francès catòlic i dretà, però ningú no podrà negar mai que les seves imatges són ben ajustades al que va succeir a tantes famílies mallorquines. "Repeteixo simplement, no em cansaré de repetir, que aquesta gent no havia mort ni ferit ningú. Eren uns pagesos semblants als que coneixeu o més tost als que coneixien els vostres pares". Bernanos se n'adona que l'església ha presentat sempre el pagès com un reducte de religiositat, i que el que pot colpir l'esperit dels cristians francesos és saber que els perillosos "rojos" que eren assassinats a les vores dels camins eren pagesos, treballadors senzills que no havien mort no ferit ningú. Ho diu Bernanos i no menteix.

Al meu poble, Santa Maria del Camí, foren detingudes una quatantena llarga de persones. Bastants són encara vius i no és massa difícil escatir-ne els noms. Fa un anys ho vaig fer, tots llevar de dos mestres d'escola i dos petits comerciants, eren picapedrers, caminers i pagesos. La repressió franquista va esser una repressió contra les classes populars.

FALANGISTAS

- Si marchamos todos al frente, ¿quién "depurá" la patria?

El resultat del consell de guerra foren 24 penes de mort i 4 de cadena perpètua. El jutge no s'amagà a l'hora de parlar clar al consellers: estaven fent una revolució nacional i en el nou ordre no hi havia lloc per a les males herbes com ells. Sens dubte els acusats mai arribaren a saber ben bé quines eren les acusacions concretes que hi havia contra ells (després parlaré de la historia del tir), l'únic que els quedà molt clar és que eren "marxistas peligrosos", i com a tals el jutge els tenia reservades 24 penes de mort.

Finalment els executats sols foren tres. Però durant quatre o cinc mesos els 24 condemnats visqueren a l'espera de la mort. A Consell es conta que en un moment donat un grup de mares i dones del poble comparegueren davant el rector de Consell per tal que aquest intercedís a favor d'aquells 28 fills de la vila, i que aquest les respongué amb males ofertes i amenaces de fer-les tancar a elles. Fos com fos, els executats foren tres: en Josep Pizà Moyà, del partit socialista i batle del poble i els germans Onofre i Sebastià Sureda Colom, el primer feia feina al tren i era tinent de batle i president de les JSU, el segon era espardenyer. El tres foren afusellats al cementiri de Ciutat el 8 d'octubre de 1938.

La història d'aquest judici, com tantes altres, és fosca i embullada. ¿Per què un tribunal militar l'abril de 1938 s'havia vist en la necessitat de condemnar 24 homes a mort a un poble que no devia arribar ben bé als 2000 habitans?

Tot pareix que va començar amb un tir. Un tir que va ferir lleugerament en Jaume "Mavi" i en Tomeu "Pampó", falangistes de Consell, que en companyia d'una colla de falangistes de Campanet procedien a destruir rètols dels carrers. Sembla que fou devant la plaça de Largo Caballero, en el camí de l'església, on entre aquella colla d'exaltats falangistes es disparà un tir fortuït que ferí els dos consellers. Qualcú va dir que el tir procedia de la Casa del Poble i començaren les detencions.

A n'Antoni Campins Rosselló el varen trobar, aquell 24 de juliol de 1936, fent feina damunt l'era -una imatge que algú voldria tan sols imaginada per Bernanos- i el varen apallisar abans de tancar-lo al vaixell Jaime I. Tancaren molta de gent aquell dia a Consell i un grapat de jovencells amb camisa blava i uns fusells més grossos que ells empenyien homes i dones amb el canons de les seves armes. A darrera aquells al·lots els vells cacics de la dreta de Consell, la gent d'ordre i catòlica, dirigia les operacions de neteja.

La tesi del tir prest va quedar descartada: era fisicament impossible que el tir s'hagués fet des de la Casa del Poble de Consell. Però no per això els detinguts foren alliberats. Noves proves apareixere, sembla que de Consell mateix, denunciant aquells homes i dones- Eren perillosos i alliberar-los seria un mal exemple. I d'aquesta manera continuà la peripècia, una història llarga de presons, de tretes nocturnes, de judicis. Del Jaume I a Ca'n Mir, de Ca'n Mir a Illetes. I més tard la vida al camp de Formentor en unes condicions infrahumanes. I acabada la guerra l'estada a les presons de la península, tractats a potades pels guàrdies civils i sense gairebé res per menjar. N'Antoni Campins, que és el meu informador, de Formentera passà a Barcelona, València -on feren estar els presos 10 dies nus dins les cel·les amb un fred que gelava- Saragossa, Cartagena, altres cop València, la presó cel·lular de Barcelona, Girona, Mataró i Lleida: del juliol de 1936 al novembre de 1944, de l'era de Consell a la presó de Lleida on els afusellaments eren continus.

Altres judicis

El cas del judici de Consell no és un fet aïllat, se'n produïren d'altres de judicis massius, i no meyns absurds. Potser un dels més significatius sigui el consell de guerra celebrat el 25 d'agost de 1937, en el local de la Biblioteca Provincial de Ciutat de Mallorca, per veure i fallar la causa instruïda contra 147 pollencins. Al costat del batle Pere J. Cànaves Salas s'hi trobava engrillonat en Josep Cortès, en Pep "Pepe", a hores d'ara regidor de l'Ajuntament de Pollença, que va sentir tot l'enfiloll d'acusacions que caigueren sobre aquells homes d'esquerra de Pollença. Certament a Pollença hi havia hagut un intent de defensar la legalitat republicana, amb l'ajud dels carabiners comandats pel sergent Rafel Arrabal Ruiz, i els pollencins havien de pagar la seva resistència. Per això el jutge va decretar 18 penes de mort, de les quals se n'executaren 5: en Pere J. Canaves, mariner i batle de Pollença; n'Antoni Cantallops Cifre "Cerol", jornaler; en Joan Lluís Vives "Campet", picapedrer; en Josep Seguí Rotger "Criatura", ferrer i president de l'agrupació socialista i el sergent de carrabiners Rafael Arrabal Ruiz.

El 4 de març de 1938 foren jutjats 11 felanitxers, dels quals foren comdemnats a mort i executats en Jaume Mas García "Barbut", advocat; en Pere Reus Bordoy, jutge de Felanitx i en Salvador Riera Sagrera "Colominot". El 14 de juny de 1938 esporlerins a l'Institut Ramon Llull de Ciutat, acusats també d'oposar resistència a l'aixecament militar, en foren afusellats en Joan Bosch Mas "Manxador", carboner: en Miquel Capllonch Moranta "Torradet", empleat de l'Ajuntament; en Bartomeu Comas Ferrà, carboner i en Pau Fernández Ferrà "Corteró", picapedrer. Eren judicis inútils amb sentències predeterminades, judicis que en tot cas servien -als ulls dels franquistes- per demostrar que els culpables no eren perdonats i la "justicia" s'aplicava amb rigor exemplar. Aquests consells també es realitzaren amb gent d'Inca, Andratx, Sóller i altres pobles. El procediment sempre era el mateix: un judici massiu, i després un bon nombre de condemnes a mort, de les quals se n'executaven algunes i els altres eren indultats. En la tria dels elegits per a la mort els criteris eren aleatoris, podia tocar a qualsevol. La lògica dels jutges militars era molt peculiar, podia decidir la sort d'un home un informe negatiu de la Falange local o del capellà del poble. Però, evidentment, els mesos pendents d'un possible indult, condemnats a mort i sentint des de la cel·la estant els trons dels escamots d'afusellament, tenien conseqüències terribles per als presos.

Tripulacions de vaixells

Al costat d'aquests judicis un altre tipus bastant freqüent i gairebé sempre amb execucions, és el consell de guerra contra tripulacions de vaixells apresats. La tripulació del vaixell J. Sister fou jutjada el 6 d'octubre de 1937, el resultat foren, almenys, quatre sentències de mort executades. La del vaixell Trinidad fou el 15 de juliol de 1937 i en foren executats el capità i dos mariners. El 31 de juliol de 1937 fou jutjada la tripulació del Cala Contesa. El 20 de novembre de 1937 eren jutjats els tripulants del Jaume II i també hi hagué execusions: tres com a mínim. Els tripulants del vaixell Ciutadella foren jutjats el 20 de novembre de 1938, i a més del capità i tot els militars de graduació, fou executat el pollencí Martí Vicens Villanova "Bonjesús", teixidor i barber, que havia estat membre de la Comissió Gestora deñ Front Popular a Pollença, o a costat de Bartomeu Cabanellas havia publicat el periòdic "Adelante".

L'estudi dels consell de guerra a Mallorca duirant la guerra i la postguerra està per fer. Les tipologies són diverses com ho són els resultats. Potser seria interessant que qualcú enfrontàs aquesta investigació, que passa molt per damunt aquest article, i ens aportàs un coneixement complet d'aquests mecanismes repressius i el seu entremat. Si aquest cinquentenari de la guerra ens serveix per conèixer un poc millor la nostra història molt haurem aconseguit.