No convé oblidar-ho

Memoria Civil, núm. 32, Baleares, 10 agosto 1986

Mateu Morro

L’any 1931, com va entrar sa República, amb un parell de Santa Maria, picàvem pedra a Can Pastilla. Tots es camions de marès duien banderes republicanes i noltros dèiem: Què putes passa aquí? i … Ha entrat sa República! Ha entrat sa República! Mos n’anàrem cap a Ciutat perquè aquell dia no va fer feina ningú. Més tard em vaig fer socialista”. La República va fer possible una forta intensificación de la politització general de la nostra societat, va ser com el despertar d’un llarg període somnolent, a través del qual molts de mallorquins i mallorquines –com en Joan Marcé “Cabo” de Santa Maria- es trobaren davant una nova realitat, i davant un procés de canvi que significava el daltabaix de les forces que tradicionalmente havien retingut el poder polític i social.

Pere Rosselló, "Sa Mauineta", batle d'Alaró

A partir de l’abril de 1931, res no podia tornar a esser igual. De cop i volta el sistema polític tradicional quedà esmicolat. Aparegueren nous dirigents, una nova generació d’homes i dones progressistes, que des de diferents ideologies i diferents compromisos s’acostava a la lluita política. Els sindicats s’organitzaren i augmentaren la seva afiliciació, fins i tot als pobles més conservadors apareixeren centres culturals i polítics, proliferaren les revistes, les petites publicacions locals, les manifestacions públiques sovintejaren, les conferències, els mitings, s’obriren cases del poble, els orfeons es passajaren entonant les cançons de Clavé i la marsellesa, als actes públics sortiren nous oradors … fou com una espècie de sotrac dins una calma proverbial, una nota dissonant dins una història silenciosa i dòcil. Allò era gairebé intolerable per la vella i assenyada gent d’ordre i de missa diària: on s’és vist mai això! D’una banda esclarà la reacció consciente, programada de la dreta: ells també fundaren centres i revistes, i reviscolaren esmorteits sindicats catòlics i congregacions diverses. De l’altra esclatà la rancunia dels que no podien admetre veure’s allunyats d’un poder que sempre els havia pertangut en exclusisiva. Tot plegat es tractava de no desnaturalitzar una illa que havia excel·lit pel seu conservadurisme.

Però quelcom havia saltat, alguna barrera s’havia desfet, i un procés de conciencia i organització alhora s’havia iniciat. De fet allò implicava un canvi ideològic dins amplis sectors de les classes populars, i sobretot un canvi d’orientació i de dependència. Evidentment, tot era possible gràcies a una correlación de forces dins l’estat cada vegada mes favorable a un canvi, però, malgrat això, els canvis que s’operaven a Mallorca eren reals. Els ajuntaments republicans, i després les Gestores del Front Popular, estaven formades per pagesos, treballadors, sabaters, com a màxim un mestre d’escola o un metge o un apotecari hi aportava el punt de formación cultural de la petita burguesia progressista, i aquests ajuntaments inauguraven escoles, resolien problemas, començaven obres, milloraven infraestructuras, etcf. Això era molt perillós.

Aquells homes, liberals, reformistas la majoria, amb el punt de mira posat en Europa, al costat d’un moviment obrer emergent, tant en les seves formacions socialdemócratas com comunistes i sindicalistes, anaven massa lluny, i  alló no podia continuar sense greu perill per un ordre que es volia intemporal. Quan un sector de l’exèrcit, al costat de l’extrema dreta feixistitzant, i amb l’ajut generalitzat de la dreta, l’esglèsia, la burguesía industrial i financera, i les potències feixistes, es decideix a acabar violentamente amb l’ordre constitucional republicà, és obvi que s’ha de dur a terme una operación de neteja, s’han d’extirpar les males arrels; una tasca organitzada per acabar amb les “males idees” i les “males gents” que en són portadores. La pàtria és una cosa eterna, per damunt els homes, la pàtria roman pura i unida davall les desviacions dels rojos i els separatistas. Una vegada eliminats aquests la pàtria recuperarà el seu antic esplendor. Millán Astray ho deia molt clar al paranimf de la Universitat de Salamanca, abans del seu esferïdor crit de !Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!: La carne sana es la tierra; la enferma su gente. Els fascismo y el ejército arrancarán a la gente para restaurar el sagrado reino naciona!. L’operació era delicada, cruel, però necesaria: arrancar la gent de la terra, amputar el membre corrupte (la gent) deixant la part sana (la terra), on el feixisme i l’exèrcit hi sembrassin la llavor nova de la restauración nacional.

I això és el que va esdevenir ça i lla, i també a Mallorca: una tasca repressiva implacable, irracional soviet, brutal i injustificada, però extraordinariamente eficaç.

Un tall en la històric

Hi ha un aspecte sobre el qual s’hauria d’insistir: la repressió a partir de juliol de 1936 desarticulà la mínima expressió organitzativa assolida per les classes populars illenques. No sols foren els sindicats i les organitzacions politiquees les escapçades per la repressió. Als pobles, a les barriades, són multitud d’entitats associatives les que es veuen perseguides i tancades. A Pollença és la Joventut Pollencina fundada el 1932, a Selva és La Musa banda musical, a Felanitx i a Sóller és l’Associació per la cultura de Mallorca, són els orfeons populars, són, en definitiva, totes aquelles expressions populars que assenyalaven l’inici del que podia esser un procés de vertebració del poble.

Això és marcadamente notori dins el terreny pedagògic. La repressió aquí és brutal. Els mestres de les illes, així com els professors de l’institut, són duramente colpejats per una depuración minuciosa, que es fonamenta en una metodologia inquisitorial. Prop de 160 mestres són sancionats, i uns 56 expulsats, un caramull d’experiències, d’innovacions que anaven fent camí cap a una pedagogia moderna, oberta, participativa, s’interrompen de cop en sec. Llorenç Duran, que treballava sobre el “mètode de proyectes” a Sencelles, és empresonat, com en Miquel Palou Buades “de Son Garreta” de Campanet, que havia fundat una escola segons el sistema Decroly. De cop i volta es condemnava a les noves generacions a una pedagogia nacional-catòlica, autoritària i reaccionària. L’inspector Ferran Leal és assassinat, i la “caça de bruixes” s’estén pretor arreu.

L’abast de la repressió franquista sobre Mallorca ha d’esser valorada, doncs, de forma global. No basta la discussió sobre les cifres d’assassinats i d’empresonats, sinó que cal conèixer l’abast de l’obra de desmantellament institucional, cultural i associatiu, etc que s’abocà sobre una illa que tot just es començava a despertar del caciquisme de la restauración.

Homes com n’Antoni Flaquer Solleric de Capdepera, un pedagog espontani que feia classes als joves; com en Tomeu Horrach de Can Mort de Santa Maria que ensenyaba a la Casa del Poble; com en Miquel Fullana de Ciutat que organitzava classes de dibuix industrial, detall i confección, cultura general i francès a l’Eixampla, foren empresonats, i les acusacions soviet foren d’haver desviat, pervertir i mal encaminat els seus alumnes.

Es per això, doncs que cal parlar d’un profund tall històric a partir de la repressió de 1936, un tall que interromp un camí de redreçament i dóna entrada a un llarg període d’endarreriment. Sense entendre això poc es pot entendre la nostra història contemporània, fins i tot, gosaria dir poc es pot entendre el nostre present.

Algunes notes sobre el carácter de la repressió

Hom pot analitzar en profunditat les diferents fases de la repressió, pot distribuir la participación d’uns i altres fins i tot hom pot justificar; que si el desembarcament de Porto Cristo, que Perrot fou igual … però en fer una valoración de globalitat del fet repressiu i les seves repercusions s’ha de concloure que fou un procés premeditat, organitzat i potenciat, dirigit per les autoritats franquistas i l’exèrcit.

La repressió franquista fou una mes entre les que a l’Europa del s XX les forces feixistes utilitzaren per aporrear i destruir el moviment obrer i popular. En aquest sentit els feixistes espanyols aplicaren, més o menys, els mètodes desenvolupats a Alemanua, Itàlia, Austria, etc No hi va haver improvisación ni descontrol. Hi va haver un mètode sorprenentment similar a l’emprat altres indrets, i àdhuc sorprenentment similar a l’emprat, amb posterioritat a Xile, Argentina, etc.

Els cervells de la rebel·lió ho havien previst. Les Ordenes de urgencia a cargo de la Junta de Gobierno, ja preveien la presó de totes les Juntes Directives i agitadores más destacados de partits i sindicats, i que deben consentirse ciertos tumultos a cargo de civiles armados para que se eliminen determinadas personalidades, se destruyan centros y organismos revolucionarios, i una instrucción reservada de l’abril de 1936 deia Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo que es fuerte y bien organizado.

Els mètodes a aplicatr teníen una funció molt clara: decapitar l’adversari i sembrar el terror, única forma d’evitar moviments de defensa que poguessin fer nosa als revoltats. La repressió te dues funcions fonamentals, per una part la funció preventiva, és a dir, adreçada a impedir una possible resistència de l’enemic; aquest aspecte s’assoleix a través de la desarticulación de partits i sindicats, destitución i detención dels capdavantters dins les institucions (ajuntaments, diputación, govern civil), empresonament i en alguns casos afusellament d’un conjunt de persones considerades “enemigues” del moviment, però per altra, i potser fins i tot amb més importància, hi ha una funció exemplar didàctica: demostrar que tota oposición es inútil que no hi ha possible retorn, que ningú pot estar segur, ja que la repressió pot afectar tothom i de les formes més violentes. Dins aquesta segona faceta é son es manifesta clarament el carácter brutal de la repressió, ja que la funció exemplar s’assoleix millor si és “espectacular”, en la mesura en què la funció diguem-ne propagandística és més eficaç. Aquí é son pren cos la crueltat: tirar homes vius dins pous profunds, tirar gent dins Forns de calç excesos, estimbar persones pels penyals, fermar-ne als davanters del cotxe, arrosegar-ne d’un cotxe … I al costat d’aquest element bestial també adopta un caire irracional: ja no interessa executar els dirigents més destacats sinó les persones més diverses: un capellà, com en Jeroni Alomar, per voler ajudar al seu germà republicà a fugir; en Llavuri de Santa Maria, que no era de cap partit, però dicen que havia bestret Diners a un falangista, etc. La mort esdevé una cosa trivial, una casta de loteria que pot tocar a qualsevol. Qualsevol por esser sospitós: de tenir parents “rojos”, de no anar a missa, d’haver votat el Front Popular, de no aixercar el braç quan passava un camió carregat de falangistas, d’esser massó, d’esser “separatista”, d’anar al cafè “de les esquerres”, etc. Per tant si la funció exemplar destrueix totalmente l’enemic, alhora que genera un poderós tercer efecte: reforçar la cohesión interna.

L’afusellament innecessari del batle Emili Darder, juntamente amb n’Antoni Mateu, Alexandre Jaume i Antoni Ques, va tenir, en part, aquesta funció. Fer una passa que implicava un punt de no retorn i lligava a un compromís. La sang vesada ajunta, cimenta la unió del grups i persones que no tenen exactament ni les mateixes idees ni els mateixos interessos. Tothom esdevé complice, ningú ja no es pot alliberar de la part que li correspon a la festa de l’homicidi, i si més no resta lligat al compromís del silenci.

Un altre aspecte important a constatar de la repressió franquista, que, repetesc, no és sinó una variante regional de les multiples represions feixistes que s’han produït en el s. XX és el seu carácter massiu. A més de premeditada, organitzada, cruel i irracional –és a dir indiscriminada- hi ha  un aspecte quantitatiu no gens menyspreable:  la  reressió no ñes massa selectiva, sinó que és àmplia. Cal destruir definitivamente l’enemic, no tan sols infringir-li una derrota parcial. Cal estirpar el tumor gratant fins el més profund. Són molt significatives repressions com les d’Esporles, Alaró i altres indrets considerats més “rojos” que altres: execusions massives i detencions que arriben gairebé a tots els afiliats de les organitzacions obreres i d’esquerra. Però a altres llocs, on la tradición esquerrana era minsa i de curta trajectòria, les detencions són també massives fins a l’extrem d’exigir l’adaptació a presó del magatzem de Can Mir, el Castell de Bellver i el vaixell Jaume I, a més d’altres petites presons, Illetes, presons locals i, més tard, camps de concentración.

Composició social

Substancialment, pel que fa a la base social dels represaliats, la repressió franquista és extraordinàriament homogènia: treballadors manuals, picapedrers, caminers, pagesos, menestrals, gent del poble i obrers. En aquest terreny no hi ha sorpresas, és la base social de l’esquerra. Al seu costat: mestres d’escola, alguns membres “il·lustrats” de professions liberals (apotecaris, metges, menescals, missers … ) i petita burguesia progressista (comerciants, alguns petits empresaris republicans … ) Aquí hi ha un element a destacar: la repressió sobre els rics considerats d’esquerra. Entrant a una análisis acurada dels detinguts i executats, hom troba casos com el de Bernat Marquès o Lloren Roses, de Sóller, Antoni Ques, Pere J. Reus de Felanitx, i altes, homes que eren propietaris rics, homes generalmente d’idees liberals republicanes, que malgrat la seva moderación foren executats. Dues consideracions a fer: els seus béns eren incautats i això sens dubte havia d’ajudar a precipitar les situacions trágicament i d’altra banda que eren considerats “traidors de classe” i aixó els feia esser acreedors d’un càstic més greu. Si era imperdonable que un no-ningú, un jornaler, un pobre, tengués idees, molt més ho era que en tengués un home ric, que tant hauria d’estar agraït a la dreta i al falangisme. Aquests casos havien d’esser escalivats.

Final

La repressió franquista constitueix, dins la història de la humanitat, un dels casos més flagrants d’atemptat contra la dignitat personal i col·lectiva. L’assassinat de centenars de mallorquins i mallorquines –crec que la xifra està entre els 2.000 i el 2.500 per la única raó de la seva ideologia, a una terra que no havia destacat per la violència, és un fet d’una importància singular dins la nostra història. De fet és una “base constitucional” del franquisme, sense la qual aquest no pot esser entès. Cal analitzar en profunditat aquesta repressió, i sobretot cal “explicar-la”, en el seu funcionament i en els seus objectius, però no com un fet en ell mateix sinó com un element més d’una dinàmica de lluita de classes que a partir de juliol de 1936 adoptà forma de guerra civil.

Alaró, amb el martell i l'alena

Memoria Civil, núm. 3, Baleares, 19 enero 1986

Damià Quetglas

Santa Maria: els carrers de la vila i les posades del cami

Memoria Civil, núm. 6, Baleares, 9 febrero 1986

Mateu Morro i Damià Querglas