|
Bienni Negre i Front Popular
- Quan vaig ser elegit tresorer de l'associació abans havia
estat vocal, sortiren com a president en
Joan Monserrat Parets i com a secretari en Ramón García Galán.
Nosaltres érem partidaris de la línea moderada d'Indalecio
Prieto i, també, de la de
Julián Besteiro. En Largo
Caballero, de tendències radicals, no ens anava bé, quan el seguíem era tan
sols per disciplina de partit. Jo era moderat, i ho sóc encara, perquè penso que
els radicals sempre han servit per fotre-ho tot en l'aire. Avui, fins i tot,
crec que la política de
Felipe González és
l'única possible ... La vida a la
Casa del
Poble durant la República tendia a proporcionar als obrers allò que la
societat els havia negat. Hi havia una biblioteca amb llibres, generalment
d'autors que reforçaven els nostres ideals. Es va crear una societat recreativa,
que es deia Salud y Cultura, amb un quadre de teatre d'aficionats
i un cor, que interpretava comèdies i sarsueles. Venien, també, conferenciants
de la Península, normalment intel·lectuals socialistes o també d'Acció
Republicana, el partit d'Azaña,
bastant afí a nosaltres ... La presència de les forces de l'ordre al nostre
local? Ara què ho diu, record que durant la
Dictadura de
Primo de Rivera
hi havia sempre un policia que veniaa presidir els nostres actes i, quan li
semblava oportú, en feia la denúncia. Durant el Bienni Negre seria una
cosa similar ... De la sortida d'en
March de la presó no hi
ha molt que dir, va fugir amb tot un contuberni al darrera perquè Don Dinero té
poder ... Allò que em sembla important remarcar és que nosaltres, els
socialistes, durant la República mai no arribàrem a tenir la força que tenim
ara. Erem poquets i no podíem medrar gaire. En tot cas, en aquells moments, els
comunistes no eren ningú, encara ... En el moment de les eleccions de febrer del
36, que donaren la victòria al Front
Popular, les nostres relacions eren bones amb la gent d'Acció
Republicana, que tenia homes tan valuosos com en
Bernat Jofre, n'Emili
Darder o en
Francesc de Sales Aguiló. La gent del
Partit Radical
ja feia temps que no ens mereixia cap confiança perquè pasterejaven de mala
manera. En aquells moments, en José
María Gil Robles, el cap de la CEDA,
llançà la consigna: a por los trescientos. Es referia a
escons parlamentaris, però només en va treure seixanta. La llibertat de vot
concedida als anarquistes, aquesta vegada va ser decisiva, No havien votat mai i
a les eleccions del 36 decidiren el resultat, ampliament, favorable a les
esquerres. A Mallorca la CNT no tenia
molta força, encara que era més nombrosa que el partit comunista ...
Es la caiguda del Govern
Alcalá Zamora, substituït en la Presidència de la República per
Manuel Azaña, polític que
mereix la confiança de les esquerres. En cinc mesos, però, la radicalització de
la lluita de la classe obrera en les seves reivindicacions, per una part, unida
a l'obstruccionisme de les dretes després del seu fracàs electoral, degudament
recoltzades per l'Església, inicien la desestabilització del
Front Popular. Comença a creixer
Falange Espanyola, el partit de
José Antonio
Primo de Rivera, encarta que no passa de ser molt minoritari.
|
L'alçament del 18 de juliol
- El dissabte, 18 de juliol, a les dotze de la nit, jo em trobava a
l'Avinguda Alexandre Rosselló, amb alguns amics, i vàrem sentir per ràdio que hi
havia hagut un alçament. Ningú no en va fer gaire cas, ens pensàvem que seria
una militarada sens e massa conseqüències. El diumenge, però, els carrers de
Palma eren plens d'al·lotes, quasi adolescents, que anaven amb fusells i amb uns
braçals amb la creu gammada. El mateix 19 de juliol en vaig trobar amb en
Joan Monserrat
Parets, que per cert havia d'anar a Alaró a donar un mitín. Vaig saber que
el dia abans un grup feixista havia assaltat la
Casa del
Poble. Els nostres havien fer desaparèixer ràpidament, el fitxer de
l'agrupació. En
Monserrat Parets em va dir que, passàs el que passàs, se n'anava a ca-seva.
L'agafaren allà i l'afusellaren ... En aquells moments començà, per al meu pare,
per a mi i per als meus germans, un llarg calvari. Jo, concretament, les dues
primeres nits vaig dormir a la casa d'un amic, en
Sebastià Vives, al carrer del Socors.
Abans, havia tengut temps de veure com un grups d'aquests joves destrossaven un
bar que havien envaït, a la Porta de Sant Antoni. I les notícies de Radio
Mallorca o les de Ràdio Barcelona es contradeien. Després, em vaig amagar a la
casa dels avis materns. Dia 24 de juliol, a les tres de la matinada, es presentà
a la casa dels meus pares un esqüadró comandat per un suboficial, amb alguns
soldats i alguns jovenets d'aquest braçal, que demanaren pel pare i, sortadament,
no el trobaren. Escorcollaren de dalt a baix tota la casa i partiren. Jo, a
continuació, vaig passar a viure a s'Hort des Ca, a la casa
d'En
Pere Sastre, que
tenia un taller just devora ca-nostra. Les notícies eren dolentes: havien
començat a arrestar molt de gent i cada dia es consumaven assassinats per les
carreteres. En
Toni Ribas, que intentà
defensar-se, fou mort a trets al seu mateix domicili. D'altra banda, començàvem
a tenir notícia de la situació real dels rebels: lluitaven a Sevilla i a la
Sierra de Guadarrama i dominaven: Mallorca, Canàries, Marroc, Burgos,
Valladolid, Saragossa, Extremadura i algunes ciutats del centre d'Espanya. El
meu següent amagatall va ser a la casa d'en Pep Jaume,
al Molinar. A principis d'agost, es sabia que Menorca havia estat
guanyada per al Govern de la República i quinze dies més tard, aproximadament,
en
Bayo, desembarcava a Porto-Cristo, Alguns
temps després, amb el pare o els germans inventàrem un amagatall dins ca-nostra
mateix, on ens hi passàrem tota la guerra, vàrem vure la llarga i apassionant
història de la nostra fugida, que va acabar a les presons de Regina Coeli, a
Roma, i als camps de presoners de Ventotene i d'Arezzo. Però aquesta és ja tota
una altra història.
Es por observar
a la capçalera de El
Obrero Balear
que hi figura el nom del pare de Joan Mates, com
administrador |
